La campanya electoral de la Comunitat Autònoma Basca ja ha arribat a la seva fi. Ara arriba la segona volta del joc: un cop coneguda l'assignació de vots, els partits polítics decidiran com es formarà el govern, per bon camí, durant els propers quatre anys. Les eleccions, de fet, es decideixen per sufragi directe i els governs, en canvi, per negociació.
No sabem si el que diuen les enquestes es complirà al peu de la lletra, però no s'ha de ser massa llest per saber que, com no hi ha prou majoria directa d'un sol partit per formar govern, sense negociació som ingovernables. Aquestes són les regles de la democràcia representativa: repartim les cartes pel joc, però el poder rau en el joc que es juga a una taula més petita. Durant la campanya electoral, més o menys, els ciutadans hi participem directament; després d'aquest diumenge, però, quedem en un segon pla, a l'espera del que acordin les parts amb mandat per formar govern.
"El ximple no és el que no participa, sinó el que es nega a trencar nous camins per participar"
Les enquestes per conèixer anticipadament l'opinió dels votants diuen que la ciutadania, en general, ha perdut l'interès per la política, però això no ho veig clar. Si l'interès que ens demanen és per un procés que no ha sabut evolucionar, pot ser correcte. Si es tracta d'un sistema formal que no ha acceptat ni la més mínima innovació per a la participació real, potser. Si és un procés repetitiu que no va més enllà del “partit de la democràcia” cada quatre anys, doncs sí. M'agradaria saber, però, què en pensem els ciutadans si hi hagués una manera de separar la pell de la polpa. No fer cas a l'esfera pública, donar-los l'esquena, és una irresponsabilitat, però la manca d'interès públic no pot caure sobre la nostra esquena.
Vivim una època d'innovacions que ho han transformat tot o gairebé tot. Els avenços tecnològics, culturals i socials ens han aportat noves maneres de viure, consumir, aprendre, treballar, produir i fer xarxa, però les decisions polítiques les portem seguint el vell model.
"A la Grècia clàssica, la paraula idiotés s'utilitzava per referir-se als ciutadans que no participaven en els afers públics, que només es preocupaven pels seus interessos privats"
En un món on podem personalitzar completament tots els serveis que rebem, el nostre vot forma part d'un procés estàndard rígid: llistes tancades i programes tancats durant quatre anys, sense possible revisió de permanència. En aquestes condicions triaríeu, què sé jo, una companyia telefònica? Subministrament de gas? Netflix? Jo no, però així és com triem governar-nos.
A la Grècia clàssica, la paraula idiotés s'utilitzava per referir-se als ciutadans que no participaven en els afers públics, que només es preocupaven pels seus interessos privats. Segons el filòsof i polític atenès Pèricles, els que no participaven en la vida pública eren homes ignorants i poc educats, perquè aquell que només vivia en la vida privada no podia ser considerat plenament humà. L'evolució de la paraula és clarament visible en el cas del castellà: aquell verb ens va donar la paraula idiota. (Vaig escriure home, i no és cap error, perquè en aquella època totes les dones eren necessàriament idiotes, perquè el privilegi de ser ciutadà de ple dret era només per als homes, més precisament, per als homes amb capacitat social i econòmica). El ximple no és el que no participa, sinó el que es nega a trencar nous camins per participar.