21
de Novembre
de
2014
Act.
21
de Novembre
de
2014
Dagenham (Regne Unit), 1968. La Ford hi té situada en aquest poble una de les seves fàbriques, on treballen 55.000 homes i 187 dones. La diferència entre un nombre i un altre és abismal, tan significatiu com la diferència de sous que hi havia llavors entre cada sexe. Bé, diferència salarial i diferència en la categorització de l'empleat. Ells, qualificats; elles, mà d'obra no especialitzada, però tots treballant alhora per fer els 3.000 cotxes diaris que vol la marca.
Aquest és el marc en el qual es desenvolupa la pel·lícula Pago justo (Nigel Cole, 2010), on la Rita (Sally Hawkins), una de les cosidores de la Ford, encapçala l'allau de protestes per aconseguir la igualtat entre homes i dones.
La dona, una passa per darrere
El film es basa en una història real. De fet, en la que va ser la vaga més sonada a la història del país a finals dels anys 60. Tot comença quan elles inicien una aturada de 24 hores perquè no volen fer més hores extres, però la queixa s'acaba estenent i en una reunió amb la cúpula directiva de la companyia la Rita demana que se les consideri com mà d'obra especialitzada i que se les remuneri com els homes.
El problema rau en la llei i en la concepció social que una dona no pot cobrar com un home, acceptat tant per la societat com per les companyies, des dels dirigents fins als treballadors. Per això, una sentència com "sempre sereu les segones. Sempre lluitareu per les engrunes de la taula. Perquè sou dones" és tan fàcil de pronunciar sense enrenou.
I tan acceptada és la injustícia, que la lluita no només s'emprèn contra els empresaris del país, sinó també contra els sindicats –representats per homes- que temen perdre en drets.
Economia i política, una relació d'amor i odi
Entre els papers principals hi ha el de la ministra de Treball. Odia els problemes, no en vol sentir a parlar de vagues, i intenta en tot moment evitar que s'esquerdi la relació amb les grans companyies.
La Ford té por, ho demostra visitant-la al seu despatx. Però en comptes de dialogar, la reunió es basa en una amenaça: "I si m'emporto les fàbriques a un altre lloc?". Aquesta escena demostra l'estreta relació que hi ha entre la política i l'economia, on el suport mutu és el que perpetua que unes elits estiguin al poder i altres a la base de la societat.
Una líder que inspiri
Per dirigir un grup amb èxit calen actituds. El col·lectiu de cosidores del taller de la Ford, inicialment, escullen la Connie com a representant, però acaba essent la Rita qui s'erigeix com a portaveu dels interessos de "les noies", catalogades així pels sindicats i els directius.
El seu caràcter, inconformisme, persistència i capacitat de reacció són només alguns dels atributs que es poden destacar d'ella. És una líder nata que no s'adona que ho és fins que l'escullen per anar a parlar amb l'empresa. Ara bé, un dit que sabia a qui escollia, i qui més tard lloa la seva feina i la descriu com "una líder que inspira les noies".
Aquest és el marc en el qual es desenvolupa la pel·lícula Pago justo (Nigel Cole, 2010), on la Rita (Sally Hawkins), una de les cosidores de la Ford, encapçala l'allau de protestes per aconseguir la igualtat entre homes i dones.
La dona, una passa per darrere
El film es basa en una història real. De fet, en la que va ser la vaga més sonada a la història del país a finals dels anys 60. Tot comença quan elles inicien una aturada de 24 hores perquè no volen fer més hores extres, però la queixa s'acaba estenent i en una reunió amb la cúpula directiva de la companyia la Rita demana que se les consideri com mà d'obra especialitzada i que se les remuneri com els homes.
El problema rau en la llei i en la concepció social que una dona no pot cobrar com un home, acceptat tant per la societat com per les companyies, des dels dirigents fins als treballadors. Per això, una sentència com "sempre sereu les segones. Sempre lluitareu per les engrunes de la taula. Perquè sou dones" és tan fàcil de pronunciar sense enrenou.
I tan acceptada és la injustícia, que la lluita no només s'emprèn contra els empresaris del país, sinó també contra els sindicats –representats per homes- que temen perdre en drets.
Economia i política, una relació d'amor i odi
Entre els papers principals hi ha el de la ministra de Treball. Odia els problemes, no en vol sentir a parlar de vagues, i intenta en tot moment evitar que s'esquerdi la relació amb les grans companyies.
La Ford té por, ho demostra visitant-la al seu despatx. Però en comptes de dialogar, la reunió es basa en una amenaça: "I si m'emporto les fàbriques a un altre lloc?". Aquesta escena demostra l'estreta relació que hi ha entre la política i l'economia, on el suport mutu és el que perpetua que unes elits estiguin al poder i altres a la base de la societat.
Una líder que inspiri
Per dirigir un grup amb èxit calen actituds. El col·lectiu de cosidores del taller de la Ford, inicialment, escullen la Connie com a representant, però acaba essent la Rita qui s'erigeix com a portaveu dels interessos de "les noies", catalogades així pels sindicats i els directius.
El seu caràcter, inconformisme, persistència i capacitat de reacció són només alguns dels atributs que es poden destacar d'ella. És una líder nata que no s'adona que ho és fins que l'escullen per anar a parlar amb l'empresa. Ara bé, un dit que sabia a qui escollia, i qui més tard lloa la seva feina i la descriu com "una líder que inspira les noies".