despatx neus
despatx neus

La meua feina

Sort que sempre hi ha qui recorda el que és imprescindible, també en situacions límit

Quan obrim la finestra, el meu fill comença a aplaudir. Ho fa automàticament, siga quan siga. I aplaudeix entusiasmat, com només es pot fer quan acabes de complir un any. Feliç, alegre i amb ganes. La meua filla aquesta nit també ha tocat la flauta mentre el barri de Patraix aplaudia, amb el mateix entusiasme que el seu germà. I això, us avise, es contagia. Ja poden caure bombes, que els seus aplaudiments sonen en més força. Eixordadors, com aquells masclets que no hem pogut cremar aquestes No Falles, però que cremarem. I tant que cremarem.

Som animals socials, que deien. I aprenem per imitació, també s'escolta. Dues coses que aquests dies estem provant. La primera ha quedat demostrada quan estem sofrint el confinament com si visquérem en una gàbia. La segona, no sé vosaltres, a mi també m'està funcionant i donant més d'una lliçó. No només el meu fill està aprenent a caminar aquests dies, sinó que copia tot el que fa ella i ella, al seu torn, em copia a mi. Que la mare treballa, ella també. Que la mare escriu en una llibreta, ella també. Si la mare està contenta, ella més. Per tant, com m'entendreu, no estaré trista. Ni un moment.

Aquest dilluns el correu electrònic amb l'article diari de Susana Lluna advertia que l'havia escrit "algo enfadada". Amb el món, amb la societat, amb el que està passant? Supose que tot a la vegada. Jo he rebut fa una estona un vídeo de l'Hospital La Fe de València on els aplaudiments també van per a la meua tia, que hi va allà cada dia a treballar, i he pensat que no puc enfadar-me molt. No puc, quan hi ha milers de persones, de bones persones, que estan fent l'impossible per eixir d'aquesta situació. Cosint mascaretes a casa, fins i tot, com ha fet ma mare. No, no parle del sistema, ni dels Governs, ni de les administracions ni les patronals. Mai he volgut fer opinió des de la meua tribuna periodística i no fallaré al meu criteri ara tampoc. A mi m'agrada observar i narrar el que veig. I veig coses positives. Molta merda, si, però moltes coses positives.

Avui havia volgut fer cas als gurús del teletreball i havia repartit la jornada en blocs, perquè sóc del grup de teletreballadors que compagina cura i feina. I no sé per què, però avui m'ha donat més temps a escriure i ja tinc els nens dormint. La feina està feta, els aplaudiments donats i les videotrucades imprescindibles, fetes també.

Escriure i estimar, aquesta és la meua feina. A vegades se m'oblida, sort dels meus fills que m'ho han vingut a recordar.

Més informació
Educar per la finestra (digital)
Pantalles? Ara sí, gràcies!
El regne de 'Frozen'
Avui et destaquem
El més llegit