Cap a l'any 1918 els viticultors de Gandesa es van agrupar per construir un celler on poder vinificar. Van haver de demanar un crèdit per obtenir finançament per a la construcció del celler, i ho van fer hipotecant les seves terres i propietats particulars. Finalment, va ser el Banc de Valls qui es va fer càrrec del finançament i al mateix temps qui va proposar l'arquitecte per construir-lo: Cèsar Martinell (Valls, 1888 – Barcelona,1973), un deixeble de Gaudí que va construir la majoria dels cellers cooperatius de l'època.
Així va néixer el Celler Cooperatiu Agrícola de Gandesa, d'un alt valor arquitectònic que ha fet que sigui considerat un dels cellers modernistes mereixedors de la denominació Catedrals del Vi, creada per Àngel Guimerà per referir-se, inicialment, al Celler Cooperatiu de l'Espluga de Francolí i que es va estendre posteriorment al Celler Cooperatiu de Gandesa i d'altres similars. També està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya, i l'any 2007 va ser escollit com una de les Set Meravelles de Catalunya.
Bé, ja s'entén, doncs, que el celler bé mereix una visita. Ara bé, el que encara no sabem és si, quan hi anem, valdrà la pena sortir carregats d'ampolles de l'agrobotiga. Una dada que ens garanteix que s'hi fa bon vi, és que a l'edició 2014 dels Premis Vinari, el concurs que tasta i valora a cegues els vins catalans, aquest Somdinou Blanc Criança 2009 va rebre un Vinari de Bronze en la categoria de vins blancs amb criança.
Es tracta d'un mono varietal de garnatxa blanca procedent de les parcel·les Sendroses i Serres, amb ceps plantats fa més de 75 anys, i que ha fermentat en bótes de roure de 300 litres on posteriorment ha fet vuit mesos de criança. El primer que s'ha de tenir en compte a l'hora de tastar-lo, és que és un vi blanc del 2009, és a dir, que es comercialitza ni més ni menys que sis anys després de la verema.
Així, s'entén el color que té un cop a la copa: d'or vell, intens i lluent. A les aromes torna a mostrar la seva llarga vida, amb notes de torrat, més de llevat (pa calent) que no pas de torrat de les bótes, i també de fruita confitada, orellanes, pinya en almívar, fulles seques i avellana torrada.
A la boca és dens, voluminós, potent, i just al moment que estàvem a punt de considerar-lo excessiu, apareix als laterals de la llengua el punt exacte d'acidesa que l'equilibra al paladar, que el salva, i que ens deixa amb ganes d'enfrontar-nos al repte de comprovar si al proper glop tornarà a aturar-se just al límit de l'abisme. I és que al cap i a la fi, jugar amb el perill sempre ha estat atractiu.
Setmanalment, VIAempresa presentarà un vi català, dins el cicle Tastos, amb la col·laboració del diari dels vins catalans Vadevi.