'Super size me': McDonald's al descobert

El reportatge, dirigit i protagonitzat per Morgan Spurlock, mostra les conseqüències d'abusar del consum de menjar ràpid

On acaba la responsabilitat del consumidor i on comença la responsabilitat empresarial? És una de les primeres preguntes que es formulen en el reportatge Super size me (Morgan Spurlock, 2004), on el protagonista –el mateix Spurlock- s'alimenta durant 30 dies únicament de McDonald's. L'objectiu és demostrar les conseqüències negatives que té en la salut el que distribueix aquesta gran cadena de menjar ràpid.

Spurlock comença l'experiment amb una alçada d'1,88 metres i un pes de 84,1 kg. En finalitzar el projecte, el seu pes augmenta 11,1 kg, el que el porta a situar-se en el llindar del sobrepès. Més enllà de les prescripcions mèdiques que se'n fan, i les crítiques per part dels especialistes a l'abús d'aquest menjar ràpid, Spurlock descobreix també la gran influència que té la indústria de menjar ràpid en la societat i critica que la salut queda sotmesa als interessos de les grans companyies.

Adaptar-se al consumidor autòcton
Un dels elements que mostren la influència de McDonald's als Estats Units és la mida dels envasos. Els refrescos més petits són de 200 ml, mentre que els grans són d'un litre. A Europa, per exemple, no es comercialitza el d'un litre perquè no es compra, no té la popularitat que té al país nord-americà, on la gran majoria opta pel refresc més gran. I igual passa amb les patates: la ració "normal" als EUA és una ració impensable pels europeus. Si McDonald's no oferís productes diferents a cada lloc, no s'estaria adaptant a la demanda del mercat on opera, i això li podria fer perdre vendes.

En aquest sentit, és destacable el fet de veure que la indústria automobilística també s'adapta a les tendències. Spurlock mostra com l'espai pel got és més gran del normal per tal de fer-hi cabre l'envàs de mida gegant de la cadena de menjar ràpid. Potser per alguns és un detall mínim, però per a altres clients pot convertir-se en l'element definitiu per adquirir aquell cotxe.

Els nens, un ganxo potent
El reportatge detalla que McDonald's, en el 2003, tenia una mitjana de 10.000 anuncis a l'any per televisió. Un 90% mostrava productes amb un alt percentatge de calories, el 10% restant era menjar sa. Aquesta estratègia li suposava prop de 1.400 milions gastats en publicitat, mentre que una companyia també gran com Pepsi tenia, en aquells moments, un pressupost més baix, de 200 milions d'euros.

Aquests 10.000 anuncis són vistos tant per adults com per nens. El problema que el director del documental hi veu és que els nens són atrets per les imatges de menjar insà i els seus pares no són capaços de fer front al poder dels espots. 

De fet, una de les principals crítiques del documental rau en les conseqüències que té en les futures generacions "l'evangelització de McDonald's" –com en diu el director de Super size me. Els nens creixen amb la imatge d'una cadena de menjar bo i a bon preu, sense saber les conseqüències reals en la seva salut.

Informació nutricional obligatòria
La llei obliga als restaurants i establiment que comercialitzen productes alimentaris a informar sobre el valor nutricional. Spurlock indaga sobre aquest aspecte entre els locals de McDonald's i descobreix que són pocs els qui compten amb la carta informativa.

El protagonista i director de Super size me fa entendre amb aquesta evidència que cal més control per part de les Administracions Públiques. No obstant això, considera que és una tasca difícil d'aconseguir perquè la societat ja ha associat el nom de McDonald's a "marca bona i a bon preu", pel que no se li qüestiona tot el caldria.

A més a més, remarca que els lobbys són una segona trava. Explica que ells són els qui s'encarreguen a Washington d'evitar que s'aprovin lleis contràries o que la premsa tregui notícies negatives, pel que no transcendeixen realitats com la falta d'informació nutricional en els restaurants.

Responsabilitat empresarial
Tenint en compte tot aquesta informació sobre el reportatge -que només és una petita part de tot el que desvetlla el director-, és el moment de tornar a fer-se la pregunta inicial: On acaba la responsabilitat del consumidor i on comença la responsabilitat empresarial? Spurlock respon que el client pot no decidir no menjar a McDonald's, però lamenta que McDonald's no sigui transparent amb el consumidor.

 

Avui et destaquem
El més llegit