És una evidència i cada cop es repeteix més en el món del vi: no hi ha un bon vi sense un bon raïm. Però aquesta afirmació es fa més evident en el cas dels vins que no han passat per bóta, que no tenen l'aportació dels tanins del roure, que aporta longevitat als vins, que no tenen les aromes torrades i especiades de la fusta, que pot emmascarar deficiències del vi base o com a mínim, aportar una complexitat que no procedeix del raïm. Que "el vi es fa a la vinya", es diu, afortunadament, cada cop més sovint entre aquells que defensen els vins de terrer, els vins que reflecteixen el territori i el raïm d'on venen.
Ara bé, en alguns vins es pot anar encara més lluny i es pot afirmar que és la vinya qui fa el vi, i un cop veremat el raïm, només cal un professional i uns mitjans tècnics que sigui capaços de no espatllar el què ha donat la terra. És clar que aleshores obviaríem un aspecte on la mà de l'home sí que és imprescindible i cabdal: la viticultura: Cal passejar per les vinyes de Castellroig pocs dies abans de la verema per veure com hi ha gairebé més gotims de raïm assecant-se a terra, que no pas penjant dels ceps. Són gotims arrencats i llençats setmanes abans per disminuir la producció i compensar l'alta productivitat d'algunes varietats de raïm negre al Penedès.
Cal veure la vinya Terroja, amb ceps vells i recargolats de més de 90 anys, per entendre que el sentit comú més elemental manaria arrencar-los i substituir-los per ceps nous que en tres anys estarien produint molt més raïm. És la mà i la tossuderia de l'home, en aquest cas, d'un home concret: Marcel Sabaté, qui manté aquests ceps, qui mana llençar raïm, tot amb la idea d'elaborar vins com aquest Terroja, fruit d'una sola parcel·la. I és per això, que d'una vinya excepcional, conservada més que no pas conreada per un home, en surt un vi excepcional.
I això que el primer contacte amb el Terroja pot ser decebedor: un cop oberta l'ampolla i servit el vi a la copa, només crida l'atenció un color daurat més intens del que és habitual als blancs joves penedesencs. A l'ensumar el vi recent obert, les aromes no destaquen especialment: és la tradicional sobrietat aromàtica del xarel·lo. Ara bé, un cop el vi oxigenat i una mica obert -no oblidem que és un vi sense criança en bóta, però que encara s'està comercialitzant el del 2012, mentre el 2013 continua afinant-se en ampolla- les coses canvien, i s'obren aromes de poma golden, de llimona madura.
Tot i això, encara no impressiona especialment. És un cop que arriba a la boca, que les coses canvien. Té una entrada esmolada i alhora densa, fruit d'un raïm ben madur i concentrat (13º Alc.) i que malgrat tot, continua mantenint l'acidesa. És aleshores que per via retronassal van sorgint matisos, notes d'aranja, de pinya, d'herba fresca, d'anís. A la boca s'allarga amb frescor i amb força, amb amargor i amb raça. I ja s'endevina, i l'experiència amb altres anyades d'aquest mateix vi m'ho confirma, que és un vi que pot evolucionar molt bé amb els anys. Sense necessitat de pas per fusta, sense una criança exagerada amb les mares del vi. Només amb raïm d'una vinya excepcional i convicció en conservar-la.
Setmanalment, VIAempresa presentarà un vi català, dins el cicle Tastos, amb la col·laboració del diari dels vins catalans Vadevi