L’any 2013 van passar una pila de coses interessants que d’alguna manera han condicionat el nostre present. Una d'elles és la creació de VIA Empresa. Com diu Marty Byrde, el protagonista d'Ozark, les coses no passen perquè sì, sinó perquè les persones fan coses que tenen conseqüències. I si en comptes de fer-ne unes n’haguessin fet unes altres, el món seria diferent. Potser millor, potser pitjor. D'això, Paul Auster també ens en podria parlar una mica. De fet, ens en parla a 4,3,2,1, que és una magnífica novel·la basada justament en aquest principi de causalitat.
"Fa set anys, Ramon Grau va prendre una decisió i ara tenim un mitjà de comunicació seguit per més lectors digitals que no pas seients té el camp del Barça"
Fa set anys, Ramon Grau va prendre una decisió i ara tenim un mitjà de comunicació seguit per més lectors digitals que no pas seients té el camp del Barça. 2013 també va ser l'any que l'alcaldessa de Madrid, Ana Botella, va haver d’admetre la derrota de la seva candidatura per convertir la seva ciutat en seu dels Jocs Olímpics de 2020, malgrat allò del “relaxing cup of café con leche en la plaza Mayor” que va deixar anar a Buenos Aires davant del Comitè Olímpic Internacional. Ara resulta que els JJOO del 2020, adjudicats a Tokio, han estat ajornats a l’any 2021 a causa de la Covid-19, tot i que tampoc és segur que es puguin acabar celebrant, amb la qual cosa s’hauran de cancel·lar definitivament.
Què hauria passat si la candidatura l’hagués guanyat Madrid? No ho sabrem mai, si més no en aquesta petita dimensió que habitem, però segur que algú va fer o va deixar de fer alguna cosa que no ho va fer possible. Ara, a la vista de la realitat actual, queda preguntar-se si Madrid va tenir bona o mala sort. La “suerte loca” es un tango d’Anselmo Aieta amb lletra de Francisco García Jiménez que entre altres sentències diu que “al saber le llaman suerte”. Però la sort no és més que la conseqüència de motius que encara no som capaços d'analitzar. I sens dubte, de les coses que fa la gent.
Una altra cosa curiosa que va passar l’any 2013 va ser que finalment les autoritats competents van adonar-se que la construcció d’Eurovegas, el complex urbanístic dissenyat al voltant del negoci del joc, a la ciutat madrilenya d’Alcorcón era inviable. Un any abans, Sheldon Adelson, propietari de Las Vegas Sands havia vist com la Generalitat de Catalunya barrava definitivament el pas del projecte. Si Catalunya, o Madrid, haguessin acceptat les exigències d’Adelson, s’hauria creat una bombolla al·legal construida a base de grans ajudes públiques i d’exempcions fiscals en un llimb on no hi cabien els drets laborals. Quan Eurovegas se’n va anar de Barcelona va trobar, d'entrada, braços oberts i mitges rialletes. En aquells moments hi havia uns sis milions d'aturats a tot Espanya. No ho sabem ni ho sabrem mai, però en principi, no sembla que aquella pèrdua sigui res a lamentar.
Aquell any van passar moltes més coses rellevants, entre les quals caldria remarcar l’anunci de convocatòria del primer referèndum català per la independència que se celebraria el 9 de novembre de l’any següent. En aquest cas el joc de probabilitats i anàlisi de possibles conseqüències és molt més complicat. Però segur que de conseqüències, n’hi va haver, i moltes, fins el punt que Jason Bateman-“Marty Byrde”, també ens en podria parlar força.
L’energia, el tir amb arc i el periodisme
El cas, però, es que en aquell context històric va haver-hi un empresari i un grup de professionals entusiastes que van decidir crear un nou mitjà digital de comunicació que apostava clarament per veure el got mig ple i servir de suport informatiu a les bones iniciatives i realitats empresarials del país, sense haver de patir les servituds del periodisme declaratiu pròpies de la informació política o esportiva. I així és com ara tenim un mitjà actual i amb visió de futur que explica les conseqüències de les coses bones que fa la bona gent bona. Que com deia l'empresari Enrique Tomás, fundador de Jamones Tomás, no és igual treballar amb bona gent, que amb gent bona, o que amb bona gent bona. Les conseqüències mai són les mateixes.
Diuen que el periodisme està tocat de mort a causa de la immediatesa de les xarxes socials. Però resulta que les xarxes socials van plenes d'informació falsa o manipulada o totes dues coses alhora i que la gent en comença a estar una mica tipa. I que les xarxes també serveixen per viralitzar informacions contrastades procedents de fonts i mitjans segurs.
Fer via és com llençar una fletxa. En aquesta fase, l'energia, com la bona informació, és potencial i tensa la corda. En la segona fase, l'energia és cinètica: travessa l’espai, xiulant i cercant l’impacte. Finalment, quan el missatge arriba a l'opinió pública, l’energia esdevé calorífica, com la fletxa que remou determinades molècules quan impacta a la diana.
El periodisme és una de les tres professions més antigues del món. I la nostra és com l'energia: mai no mor, es transforma. Per fer-ho, només li cal un bon suport, un bon arc que es pugui tensar sense trencar-se ni deixar-s’hi la vida.
Llarga vida, doncs, a VIA Empresa!