Ni togues, ni birrets. Ni aldarulls estudiantils. La inauguració del curs acadèmic 2013-2014 a la Universitat Pompeu Fabra s'ha fet, com sempre, sense pompa ni circumstància, i sense escarafalls. Es posa tot l'èmfasi en la lliçó. Enguany ha estat densa i profunda, erudita i treballada, i alhora amena, atractiva i entenedora, i per tant profitosa.
Teníem davant un professor amb solidesa acadèmica i alhora amb expertesa professional. És el doctor Albert Carreras de Odriozola, 58 anys, ara secretari general del Departament d'Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, i des de fa anys catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques de la Pompeu Fabra. Ens anuncià en el títol de la sessió que exposaria "algunes lliçons de la història i per a la història".
Tenia al costat i davant seu alumnes molt atents: el rector de la Fabra, Jaume Casals, 55 anys; l'empresària Núria Basi, presidenta del Consell Social de la Universitat que ens reunia; el secretari d'Universitats i Recerca de la Generalitat, Antoni Castellà; convidats rellevants, com ara Narcís Serra -d'un temps ençà el trobo arreu, més que mai-; i rectors i vicerectors, catedràtics, professors, amics, i un bon grapat d'estudiants.
Carreras assenyalà una primera lliçó d'història econòmica: "No s'ha de repetir l'error del banc central dels EUA (la Reserva Federal) després de 1929, que va deixar que els bancs fessin fallida i no va compensar la destrucció de crèdit i la deflació subsegüent amb una política d'expansió del crèdit o, com a mínim, de la quantitat de diner en circulació."
Carreras invocà a Milton Friedman (1912-2006), l'expert en política monetària que refermà el seu prestigi en convèncer tothom d'un remei per aquella crisi: "Si la Reserva Federal hagués disposat d'un objectiu de creixement moderat dels preus ens hauria estalviat la gran depressió mercès a polítiques monetàries i creditícies expansives". La conclusió del nostre professor fou enraonada: "No podem prescindir del crèdit, però tampoc podem prescindir d'una bona regulació del crèdit". Esperonà, cap al final, a perseverar en les virtuts del treball: "El creixement econòmic no és un tresor amagat. Ens obliga a emprendre allò que se'n diu reformes estructurals, i aquestes fan molta mandra".
El rector Casals reblà el clau. Ens animà a sortir del clos de la mandra. "Es tracta –digué- d'esventrar les muralles de la Universitat i obrir-la d'una manera definitiva a l'avenir de l'entorn d'innovació i transferència que es desenvoluparà a Barcelona durant els propers anys".
L'empresària Núria Basi ja havia obert aquell matí un esvoranc a la muralla universitària: -"Us exhorto –havia dit- a portar a la societat els valors i els coneixements que obtingueu a la universitat".
La història vista per Carreras contribueix a intervenir amb garanties sobre l'actualitat econòmica, però també ens forneix de metàfores per treure'ns de sobre la resignació, la passivitat i la mandra.