Quan mancava un minut per a dos quarts d’una del migdia del dissabte, la Fundació Vila Casas va emetre una piulada informant de la mort del seu president i fundador, Antoni Vila Casas. Al comunicat asseguraven que “continuarem treballant per ser dignes del seu llegat, del seu compromís amb l’art i la societat, i de la seva ambició de futur”. Un propòsit molt lloable, però alhora una tasca titànica, perquè Vila Casas va ser un gegant en tots aquests àmbits.
Conegut per la seva faceta d’empresari del sector farmacèutic, va ser un model a seguir i no només com a patró. La seva família havia fet fortuna amb el tèxtil, sector canònic de l’economia catalana durant més d’un segle, però ell va preferir alterar el guió previst i fer allò que avui en dia es coneix com a emprendre. Amb el títol de farmacèutic sota el braç, va obrir una farmàcia (a la confluència de la Gran Via amb el carrer Girona, a Barcelona) i després va adquirir uns laboratoris de nom misteriós anomenats Prodes.
El primer èxit del negoci va arribar gràcies a comercialitzar una versió local del popular Vàlium dels laboratoris suïssos Roche, que aquí es va registrar com a Diazepán (modificació del nom tècnic diazepam, no registrable). La voluntat d’anar més enllà el va dur a trobar el sant Greal del món farmacèutic: desenvolupar i patentar una molècula pròpia. Això va aconseguir-ho el 1983 amb un principi actiu que tenia propietats antiinflamatòries i que es va comercialitzar sota la marca Airtal. L’impuls que va proporcionar aquesta troballa li va permetre dur un salt endavant i obrir quatre anys més tard un centre de recerca punter a Sant Feliu de Llobregat. Entre 1989 i 1991 va presidir la patronal del sector, Farmaindustria.
La següent mostra de la seva capacitat per fugir dels comportaments establerts i de pensar en gran la va donar el 1997, quan va accedir a fusionar els seus laboratoris reeixits amb un competidor, la firma Almirall dels Gallardo. Aquí ja trobem una manera d’actuar -i en veurem més- que difereix de la que mostren molts altres empresaris catalans, disposats a renunciar a creixement a canvi de no compartir l’èxit amb ningú.
Amb l’edat amb que la majoria de gent ja pensa en jubilar-se, ell encara va encetar una nova aventura, com va ser l’adquisició d’uns laboratoris de fitoteràpia anomenats Aquilea. No estava concebut com a negoci especialment lucratiu, però el projecte va sortir tan bé, que els va acabar venent a bon preu a un altre dels clàssics del sector, el laboratoris Uriach.
Amb l’edat amb que la majoria de gent ja pensa en jubilar-se, ell encara va encetar una nova aventura amb l'adquisició d'Aquilea
En paral·lel a la seva feina com a empresari, sempre va surar la seva afició a col·leccionar art, en una mostra de sensibilitat que avui costa de trobar en un món on els financers han substituït als empresaris. Aquesta voluntat de preservar i fomentar l’art, especialment la pintura, va acabar prenent forma en la Fundació Vila Casas (creada el 1986) que avui dia disposa de quatre museus propis, entre els que cal destacar el meravellós edifici de Can Framis, al carrer de Roc Boronat de Barcelona. La incansable tasca de mecenatge que va dur a terme és un dels trets que el distingien d’altres fortunes de la Catalunya contemporània. A més, sempre que va tenir ocasió va manifestar, sense cap mena de por, el seu patriotisme, un altre aspecte on avui el país se sent molt orfe quant a les preferències revelades de les elits.
La trajectòria en aquest món d’Antoni Vila Casas va tenir el seu punt final el passat dijous, però tot plegat podia haver acabat molt abans si s’hagués complert el vaticini que els metges li van fer el 2004, quan arran d’un limfoma li van donar dos anys de vida. Tampoc va poder amb ell el virus de la covid, que el va deixar en una situació molt compromesa durant força temps, però de la que es va acabar recuperant satisfactòriament.
Els reconeixements honorífics que va rebre en vida van ser molts, entre els que destaquen la Creu de Sant Jordi (1999), la Gran Creu de l’Orde del Mèrit Civil (1996), la medalla d’or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2012) i la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya (2002).