A classe de sociologia, durant la carrera, vam aprendre algunes coses, però la que més clarament recordo són les institucions informals, és a dir, aquelles creacions imaginàries que, per convenció i pràctica i no per cap pacte tàcit, es converteixen en una veritat coneguda i compartida per a tothom. El professor ens va posar com a exemple el tros de caminet “drecera” que les estudiants havien creat al llarg dels anys, per fer més curt el camí cap a les classes. Tanmateix, el dia que vaig tenir clar què era una institució informal de veritat va ser quan, en algun d’aquests debats atabalats de la universitat, algú va parlar sobre Brussel·les com la capital d’Europa i ningú li va portar la contrària.
Que Brussel·les és la capital d'Europa ens ho hem inventat entre tots, i crec que ens ha quedat força bé. Des de fa unes dècades, a la ciutat s'hi han anat acumulant no només les principals institucions de la Unió Europea, sinó també totes les empreses que tenen interessos que revolen al seu voltant.
Un dels sectors més poderosos han estat els grups de pressió o lobby i és que es calcula que hi ha uns 30.000 lobbistes instal·lats a la ciutat i més de 500 grups de pressió amb oficines directes. A aquestes dades s'hi han d'afegir també les firmes consultores, les associacions sectorials i agències de relacions públiques, els bufets d'advocats, les organitzacions no governamentals, els sindicats o altres grups de la societat civil organitzada segons dades del Corporate Europe Observatory (CEO). Així, Brussel·les ha passat de ser una petita capital europea on la gent anava a menjar gofres i musclos a ser un dels centres neuràlgics més rellevants de la política mundial.
"Brussel·les ha passat de ser una petita capital europea on la gent anava a menjar gofres i musclos, a ser un dels centres neuràlgics més rellevants de la política mundial"
La primera vegada que vaig visitar les institucions europees va ser molt divertit. Vam entrar per una espècie de control de seguretat digne d'aeroport en alta alerta terrorista, i després un amable danès ens va portar a una sala on ens va explicar la història i funcionament de la institució, acompanyada d'una visita guiada per l'hemicicle del Parlament Europeu. Recordo ser una jove de vint anys a qui la política li semblava un tema distant però emocionant, que tenia ganes de veure i respirar als llocs on les coses que li interessaven es discutien sense parar.
Després de la primera vegada hi he anat un parell més de cops per una cosa o una altra, i la veritat és que, a cada visita, he començat a veure com allò és una gran estratègia de promoció on, sota el pretext d'acostar les institucions a la població a través de diferents projectes, en realitat el que es fa és cobrir amb una pàtina social i amable tot el que passa entre els corredors quan les visites han marxat i els acords s'han de tancar. Així, et sents com un ninot en un grup de turistes perduts que admiren un sistema, però que tapen quina és la veritable naturalesa de l'entorn: un grup de senyors amb americana (i alguna dona amb brusa o un hippie amb samarreta reivindicativa) que tanquen acords que la ciutadania mitjana ni tan sols coneix o segueix amb precisió.
Sempre que vaig a les institucions em qüestiono el meu europeisme, així com si realment el projecte és una aposta de futur, una maquinària lenta cap a una major igualtat o un escenari blau i groc per un continent que s'estrella lentament suportant amb la corona del passat. Com un agnòstic que va a missa, en surto amb una sensació agredolça de pensar que, malgrat les seves mancances i de tot allò que encara queda per fer, si algun futur queda en aquest petit i antiquat continent resideix, justament, en unir-nos en la diversitat.