Els diaris de Catalunya van publicar, fa uns anys, un anunci de la Universitat de Barcelona. Apareixia un llistat amb deu cognoms de llarga tradició catalana. Deien que si el teu cognom era a la llista, els enviessis un email i ells et farien arribar un kit per posar-hi saliva. Així ho vaig fer.
Em van contestar amb un complet informe sobre els meus ancestres i de com s’havien anat movent al llarg dels segles. Com molts de nosaltres, vaig confirmar que els meus orígens estan a prop del Caucas, entre el mar Caspi i el mar Negre. I ara fa uns dies vaig llegir a Le Monde que algú havia fet una cosa similar amb les vinyes. Amb totes les vinyes europees. Resulta que les nostres provenen, també, del lloc on van habitar els meus ancestres. Ves a saber si algun d’ells no va venir amb raïm al sarró!
Tot això treu cap perquè Crimea i la regió que l’envolta produeix uns vins remarcables si tenim en compte les vicissituds que aquell territori ha passat. Nosaltres, que som una mica esnobs, mirem per sobre l’espatlla els productors de vins d’aquella zona sense ser conscients que el vi va néixer per aquells rodals. Aquest posicionament arrogant era, almenys, la meva actitud quan vaig visitar la regió d’Anapa, prop de Krasnodar, al sud de Rússia.
Nosaltres mirem per sobre l’espatlla els productors de vins d’aquella zona sense ser conscients que el vi va néixer per aquells rodals
Sobretot perquè l’objectiu del viatge era visitar diferents bodegues per temes de feina. Aquella gent només havia pogut tornar a iniciar la producció de vi a principis dels 1960, quan Khrusxov ho va autoritzar, molt després que Stalin fes arrencar les vinyes. Van haver de començar de zero. Per això algunes d’elles tenen un bust de Khrusxov a l’entrada. També vaig poder certificar que la majoria de maquinària de tractar el raïm i fer-ne vi és italiana.
El cas és que la primera vegada que vaig veure Crimea va ser de lluny, des de la banda russa de l’estret de Kertx -que tanca el mar d’Azov-, sense poder-hi accedir, ja que el pont promogut per Putin estava encara a mig construir. Com que em vaig quedar amb les ganes de visitar la península de Crimea, més tard la meva dona i jo la vam visitar.
Només s’hi pot arribar des de Rússia, ja que es considera terra en conflicte. Nosaltres ho vam fer per avió, perquè els istmes l’uneixen només amb Ucraïna. Ara hi ha el pont sobre l’estret de Kertx. Les motivacions per visitar Crimea eren principalment històriques. Hi ha dues ciutats remarcables: Ialta i Sebastòpol.
La capital, Simferòpol, no té gaire atractiu. Però què me’n diuen de Ialta? Jo sempre l’havia retingut a la memòria amb tres homes asseguts en una mena de claustre: Churchill, Roosevelt i Stalin. I és que a Ialta va tenir lloc, durant la setmana del 4 a l’11 de febrer de 1945, la trobada, sota el meu criteri, més important de la Segona Guerra Mundial. Es van reunir les delegacions del Regne Unit, Estats Units i l'URSS.
Allà, al palau de Livàdia, magníficament situat, es van dissenyar les fronteres que tindria Europa en acabar la guerra. Avui dia, Ialta és una població tranquil·la, molt turística. La façana marítima s’assembla a la de tantes que tenim nosaltres a la costa. De moment, però, i malgrat les desgràcies, no ha pogut ser devastada al mateix nivell. Qui ha dit que la pau, a voltes, no pot ser també destructora? Nosaltres en som un bon exemple.
L’altra ciutat rellevant és Sebastòpol. A l’època soviètica era la base militar marítima del sud més important de l’URSS. Ara ho és per Rússia. Naval i aèria. El permanent anar i venir dels avions de combat ens recordaven que a escassos 800 quilòmetres tenia lloc la guerra de Síria -de fet, encara és així. Sebastòpol sempre ha estat sinònim de militar. Però és una ciutat d’un gran atractiu estètic i històric. Els records em diuen que es menja millor a Sebastòpol que no pas a Ialta. El turisme mata la bona cuina, ja se sap.
Els catalans arrufem el nas quan sentim parlar de negocis de guerra. Però bona part del nostre benestar és gràcies al fet que d’altres feien la guerra. La Primera Guerra Mundial va consolidar unes vendes de productes cap a Europa inimaginables, sota altres condicions. I, mira per on, la nostra revolució industrial va rebre grans injeccions de diners arran la Guerra de Crimea (1853-1856) en la que va participar el nostre general Prim.
Una guerra entre russos i turcs que, com és habitual, va començar a captar adeptes per ambdós bàndols fins que la troca es va embolicar més del compte. Bé, el fet és que per als nostres incipients industrials aquella guerra va ser una benedicció de Déu -el país té tendència a barrejar el fet sagrat a totes hores, sigui per agrair o per renegar. A l’època es van empescar el famós “Que Déu ens doni pluja, sol i guerra a Sebastòpol”.
La península de Crimea sempre ha estat cobejada. És una terra fèrtil amb grans possibilitats agrícoles. Però també està situada en un lloc estratègic, una punta de llança que ha permès, al llarg dels segles, tenir ports a l’imperi rus. Amb entrada al Mediterrani. Els ports del nord de Rússia s’encaparren a estar habitualment congelats i lluny d’on es couen els esdeveniments geoestratègics importants.
Nosaltres tenim una idea bastant equivocada dels nexes entre Crimea i Rússia. És un problema derivat de no conèixer prou la seva història. Aquesta ignorància i l’abraonament pot derivar en conflicte, com és el cas. És Crimea russa? O més aviat és ucraïnesa?
Al segle XIII s’hi van establir els mongols, que no van deixar mai de mantenir trifulgues amb les nacions i els imperis veïns, entre ells els otomans. A finals del segle XVIII, la península va passar a mans de Rússia per l’annexió que en va fer Caterina la Gran -la dona més poderosa de l’època a tot el món. Amb diferents avatars, Crimea va entrar a l’època soviètica integrada dins de la República Socialista Soviètica de Rússia.
Arribat el 1954, però, Nikita Khrusxov va separar Crimea de Rússia i la va assignar a Ucraïna, tot i que aleshores la població, igual com ara, era majoritàriament russa. El fet no va tenir més transcendència que la d’un acte administratiu. A l’URSS, el federalisme era una mascarada i el sistema estava perfectament centralitzat a Moscou, com ja hem vist.
Nosaltres tenim una idea bastant equivocada dels nexes entre Crimea i Rússia
De fet, segons sembla, va ser només un dels estirabots de Khrusxov (com si Franco hagués extret d’Aragó la província d’Osca per annexionar-la a “la laboriosa Cataluña”). Però vet aquí que, amb el col·lapse de l’URSS, Ucraïna va declarar-se independent (1991) i, de pas, va emportar-se amb ella Crimea (com si Catalunya es declara independent i volgués endur-se l’Osca que li havia assignat Franco. Què diria Aragó?). Era una situació xocant, perquè fins fa trenta-set anys –és a dir, quatre dies, si es mira amb perspectiva històrica– havia sigut territori rus.
Malgrat tot, la població va votar afirmativament la proposta de Constitució ucraïnesa per una mica més del 50% del cens (1996). Però, quan el govern d’Ucraïna va deixar de ser prorús i va abandonar la tutela de Rússia (2013-2014) i el nou govern ucraïnès es va declarar obertament pro-Unió Europea, hi va haver protestes ciutadanes a Crimea i es va organitzar un referèndum d’autodeterminació que no va ser reconegut internacionalment i que, segons diu Moscou, es va guanyar per més del 97%.
Les autoritats de Crimea van decidir, doncs, declarar-se independents d’Ucraïna i tot seguit entrar a formar part de Rússia. La falta d’acord amb Occident per la manera irregular de com s’havia dut tot plegat va provocar unes sancions econòmiques a Rússia que van ser contestades amb embargaments en les importacions de productes frescos d’Occident. En resum, una espiral tan gran com inútil.
Si s’hagués resolt el conflicte d’aleshores -el del 1991 primer, i el de 2013 després-, probablement avui no seríem on som. De la visita a Crimea, de la meva estada a Rússia i de la lectura de la història trec la conclusió clara que Crimea és, de moment, una part de Rússia. No ens hauria de fer mal acceptar-ho.
El fet que Putin sigui un animal, no impedeix que la història sigui la que és. Pensar que els nostres enemics i els malvats no l’encerten mai i decidir que amb ells no ens asseurem mai a discutir és un error que es paga greu. I Crimea ens ho recorda.