La Xina és un país on no passa mai res desagradable. Clar que tot depèn de la vara de mesurar que cadascú faci servir. Per determinades coses, la que utilitzen els xinesos en el dia a dia és extremadament versàtil. Vull dir que, davant d’una qualsevol situació inoportuna, no confortable, riuen i miren cap a una altra banda. Deu ser la tradició d’haver viscut sempre sota la tirania i la pobresa. Es tracta de practicar els ulls grossos per tal de sobreviure sense problemes. La plaça de Tiananmen, on han tingut lloc accions i situacions d’un gran xivarri, fins i tot internacional, és la plaça de la Porta de la Pau Celestial.
Aquesta plaça fa un cert efecte, sens dubte. Ells diuen que és la plaça més gran del món. Com que jo no he visitat totes les places del món, no em veig amb cor de confirmar-ho. Només puc dir que és enorme. Els dies de festa hi arriben dotzenes d’autocars amb gent de tot el país. Generalment pobra, perquè la gran majoria de xinesos viuen, encara, en una pobresa crua. Molts hi fan cap per rendir homenatge i veure-hi el Gran Timoner que roman momificat en un mausoleu ubicat a l’esmentada plaça. Hi he vist arribar els típics pagesos abillats com els va obligar Mao, amb aquell uniforme blau descolorit amb gorra de tipus hanseàtic. Els delata el clatell, torrat i esquarterat pel sol. A l’altra banda de la plaça s’hi troba la porta que dona accés al que va ser palau imperial i que es coneix com la Ciutat Prohibida. Un gran retrat de Mao ens dona la benvinguda. Un conjunt enorme d’edificis d’una complicació ornamental garantida. Una fredor esgarrifant.
De fora estant, ningú podria dir que el país pot patir violències extremes. Un dels cops que vaig arribar a Beijing vaig coincidir, al control d’immigració, amb el canvi de guàrdia de policies que revisen els passaports. Contemplant l’espectacle -la filera de cabines sembla infinita- hom pot arribar a fer-se una petita idea de com pot arribar a ser la militarització de la societat. Una robotització important. Això sí, rient. Si quan circules a peu no vas per on et diuen, o fas fotografies que no els venen de gust, no es pensin pas que s’emprenyen. No. Els oficials se t’acosten i, amb les seves mans abillades amb guants, amablement t’empenyen de manera suau cap al camí, diguem-ne, apropiat. Mals modals? Mai.
La Xina és un país on no passa mai res desagradable
La presència del partit és enorme. Mai se sap qui és membre fidel i qui no. Davant d’aquesta situació, les autoritats opten per enviar a les reunions de feina que consideren rellevants, un comissari polític de confiança. Si tens sort que sap anglès, perfecte. Si no, les discussions s’eternitzen, doncs algú ha de traduir-ne el contingut. Algunes situacions poden agafar la forma d’una gran comicitat, ja que les rialles o males cares que es deriven del contingut de les converses són asíncrones, com quan parles per telèfon i hi ha retard en la transmissió del so. Com que tot és amable, però d’una gran rigidesa, els xinesos que assisteixen a les reunions intenten, especialment si són joves, intimar amb els convidats. Fan preguntes, bromes,... qualsevol cosa que els ajudi a imaginar-se com és l’entorn d’allí on vens. No es fa estrany que al cap d’uns dies, tot prenent una cervesa i sense testimonis locals, agafin una certa confiança i et confessin que ells, del partit, no en són membres.
I és que resulta important entendre -ho sabem els que vam arribar a viure sota Franco- que el contrast en els comportaments de gent que pot dir el que pensa i els que no ho poden fer és molt viu. Recordo que un dia vaig rebre un email del nostre director a la Xina on em deia que la mà dreta de l’alcalde de Beijing volia visitar les nostres instal·lacions a Europa. Com que anàvem plens de feina li vaig respondre que digués als de l’ajuntament que s’ho fessin mirar, que no estàvem per rebre ningú. L’endemà em va trucar per explicar-me que allò que jo podia dir a una autoritat del meu país, ell no podia fer-ho. M’ho va deixar clar en una frase d’una plasticitat evident: “Recorda que al meu país se li cobra el cost de la bala a la família de l’executat”. Més clar impossible.
El fet que a la Xina no passi mai res resulta, a voltes, emprenyador. En els diversos viatges que vaig efectuar per feina vaig establir una certa amistat, llunyana i freda, amb un dels tinents d’alcalde de la ciutat. Un altíssim càrrec del partit, com es poden imaginar. Quan hi havia d’anar l’avisava i ens trobàvem per xerrar. Poc o res de política, evidentment. Em portava a restaurants poc coneguts per estrangers o reservats a l’elit comunista. Aquell individu era una bona forquilla -uns bons palets, hauríem de dir-. Fins i tot em va acompanyar al mercat central de Beijing -un espectacle que, com es poden imaginar, és difícil de mesurar-. La qüestió és que un bon dia vaig intentar contactar amb ell sense èxit. Tampoc al següent viatge. Sorprès, vaig preguntar per ell a determinats col·legues seus i coneguts. En lloc de respondre’m, tots em canviaven de conversa. Amables, això sí, però decidits a no respondre la meva qüestió. Després d’intentar-ho un parell de cops ho vaig deixar córrer. Havia desaparegut. No n’he sabut mai més res d’ell.
Els fogons de la Xina són excelsos. I fins que no s’ha visitat el país i s’ha anat als locals que no surten a les guies hom no pot imaginar-se el nivell de varietat, sofisticació i refinament al qual pot arribar el paladar. La Xina, com abans ens succeí a nosaltres, ha generat unes cuines admirables gràcies a la pobresa. Per això, els nostres nous cuiners pot ser que ens vulguin impressionar, i que fins i tot ho aconsegueixin. Però observant les cuines tradicionals del món i descobrint d’on prové la saviesa que les ha creades s’arriba a la conclusió que no anem per bon camí. Recordo un sopar a la casa-restaurant d’un professor universitari de matemàtiques. Li agradava la cuina i es treia un sobresou. Era de Yunnan, i ens va servir les especialitats de la regió. Uns sopàvem al rebedor i altres al menjador. Vaig quedar tan enlluernat que li vaig recomanar la casa-restaurant a un conegut fabricant de sopes del nostre país. Un dia, temps després i sense esperar-m’ho, vaig rebre la seva trucada -feta des de la casa del matemàtic cuiner- tot donant-me les gràcies per la recomanació. Estava impressionat. Ara bé, cuina xinesa? No existeix. Com no existeix la cuina espanyola. Ni la francesa. La cuina nacional d’un territori abasta un radi petit, unes quantes desenes de quilòmetres. Aquest localisme palatal -que és fruit de les limitacions productives històriques- no dona per més.
El poder de la Xina ha agafat dimensions preocupants
El poder de la Xina ha agafat dimensions preocupants. No semblen agressius, almenys en política internacional. Els xinesos, però, no poden determinar qui els ha de manar i mai ningú ens assegura que un bon dia els toqui un eixelebrat. De moment volen tenir un rol mundial que va més enllà de l’economia. És així que han fet una proposta de pau per Ucraïna que, si quallés, deixaria molt malparats als occidentals. Ignoro si el món liderat pels Estats Units era bo o dolent. Però donava satisfacció a dos objectius. Eren els nostres aliats. I el fet és important perquè aquestes aliances només funcionen barrejant pòsits culturals similars. El segon objectiu és més dramàtic: sabíem que, en cas de necessitat, els americans podien fer fora al que manava. El tema roman una incògnita en el cas xinès. Vull dir que el somriure del president Xi Jinping sembla afable. Com ho era el del líder Deng Xiaoping, fins que va treure els tancs i d’aquella massacre no n’hem sabut mai més res. Tot sense exabruptes i a la Porta de la Pau Celestial.