“Sempre ens estem preguntant qui som les persones, i ara toca preguntar-nos amb qui som”. Amb aquesta afirmació posthumanista, la comissària Rosa Pera defineix el propòsit de Simbiòpolis, l’exposició organitzada per la Fundació Mobile World Capital Barcelona (MWCapital) al Palau Robert de Barcelona fins al 31 d’agost. Una mostra que, inspirant-se en el concepte de Societat 5.0 ideat pel govern japonès el 2016, busca esclarir “quines diferents relacions podem identificar o, fins i tot, fomentar, promoure o imaginar entre tots els agents que intervenen ara mateix en la realitat, on la tecnologia és un agent important”.
Aquesta experiència no neix del no-res, sinó que troba les arrels a la mostra que la MWCapital va organitzar en la passada edició del Mobile World Congress (MWC), com bé explica el director d’innovació de l’entitat, Eduard Martín: “És el tercer any que la Fundació té presència al MWC amb una exposició. El primer any va ser un viatge pels sentits a través de la tecnologia; el segon va estar dedicat a la indústria 5.0 i a l’evolució de la indústria des del segle XIX; i el tercer, a la relació de la tecnologia amb les ciutats”. Prenent com a referent estètic la sala hipòstila del Park Güell, l’exposició presentava sota una recreació de plaça porticada cinc experiències tecnològiques elaborades per diferents entitats que pensaven sobre com interactuem amb els entorns on vivim.
Aquesta proposta inicial era capaç de captar l’atenció dels congressistes del MWC i actuar com un espai de distensió, relaxació i reflexió entre els intensos passadissos de Fira de Barcelona. Però per aconseguir que travessés la capa dels professionals i arribés al conjunt de la societat, calia repensar-ne la presentació. Simbiòpolis n’és la resposta: una mostra que recupera el concepte dels simbionts ideat per la científica teòrica Lynn Margulis per lligar-lo a una reflexió posthumanista sobre les ciutats.
Ho fa incorporant una sèrie d’obres d’art tecnològic d’autors nacionals i internacionals, lligat a través d’un trajecte orgànic en tres fases que defuig la definició tradicional d’exposició museística, com detalla Pera: “Normalment, quan entrem a un museu hi ha diferents habitacions amb materials i obres que estan ressenyades. Aquí és diferent. El que tenim aquí no són diferents sales, sinó que és un objecte expositiu a través del qual podem viatjar i anar descobrint les parts de l'exposició”.
Aquesta sensació s’aconsegueix gràcies a un espai dissenyat específicament per promoure aquesta idea: lluny de les estètiques fredes i metàl·liques associades al futurisme i la ciència-ficció, Simbiòpolis aposta per un entorn recobert de pesades cortines ondulades de colors marrons càlids, dividit internament per murs en formes corbes que guien al visitant a través d’un camí sinuós. “És com si fossis dins del ventre d’una balena i anessis descobrint els diferents òrgans”, compara encertadament Pera, associant aquesta idea a la identificació de la ciutat com un organisme viu amb què cal conviure i tenir cura.
Els fluxos que defineixen les ciutats
La ciutat és, de fet, la primera de les tres protagonistes de l’exposició, que parteix de l’àmbit més general per acabar en els moments més íntims. Prova d’això ho trobem en la primera instal·lació amb què topem, una de les originals de la mostra del MWC: Mind your delivery!. Aquesta experiència interactiva, desenvolupada amb EIT Urban Mobility, presenta un gran mapa virtual de Barcelona en el qual els visitants poden observar com difereix l’ús de diverses metodologies de transport, com els patinets, els vehicles elèctrics o els de combustió, en la logística d’establiments HORECA (hotels, restaurants i cafeteries).
L’usuari pot seleccionar diferents zones de la ciutat i, per a cadascuna d’elles, es mostra quina velocitat, consum energètic o eficiència presenten els diferents mitjans de transport. “Parlem del nou petroli que tenim al segle XXI, les dades”, destaca Martín. Unes dades que, tanmateix, per si soles no ens diuen res: “Perquè les dades siguin vàlides, les has de convertir en informació. I quan aquesta informació la projectes al futur i la tens en el passat, tens el coneixement”.
Martín: “Perquè les dades siguin vàlides, les has de convertir en informació. I quan la projectes al futur i la tens en el passat, tens el coneixement”
És aquest coneixement, basat en informació real de la ciutat de Barcelona, el que es transmet a la instal·lació d’EIT Urban Mobility, i també és el que es transmetrà al futur bessó digital de la capital catalana en què treballa el Barcelona Supercomputing Center (BSC). L’estat primerenc del projecte fa que encara no es pugui visualitzar cap demostració a l’exposició, però sí que s’hi dedica un espai per parlar sobre una de les aplicacions més esperades d’aquesta tecnologia, els bessons digitals. “S'apliquen ja a molts sistemes, sobretot a la salut, però els bessons digitals de la ciutat és el que tothom somia”, considera el director d’innovació de la MWCapital. “Encara no està a punt el tema, però la bona notícia és que ara ja no és un problema informàtic. Tenim dades, sabem com obtenir-les, i aquí a Barcelona tenim potència de computació”, continua Martín, “el problema és gestionar la manera de relacionar aquestes dades perquè s'obtingui informació que sigui transversal, que valgui per a tot el món”.
La dificultat de tirar endavant un projecte com el bessó digital de Barcelona sorgeix de la mateixa complexitat de les ciutats, que segons Martín s’ha disparat des de la segona meitat del segle XX. Els canvis que han experimentat les urbs han multiplicat i diversificat els fluxos de moviment de les persones i vehicles, unes relacions que l’artista britànic Stanza mostra visualment a Toxicity. Aquesta obra, formada per una sèrie de plaques electròniques amb tota mena de components, té integrada dins seu les dades ambientals de 120 ciutats d’arreu del món, que al seu torn alimenten un sistema d’aprenentatge automàtic. Aquesta informació és representada visualment a través d’una sèrie de leds de diferents colors connectats a les plaques, que evoquen la imatge dels carrers nocturns d’una ciutat il·luminats pels cotxes que hi circulen.
Una influència mútua
Una segona obra de Stanza i una peça audiovisual del també britànic Thomas Thwaites completen la primera etapa de l’exposició, que continua el trajecte per la “balena” de Simbiòpolis reflexionant i admirant la relació que mantenim amb la natura i els ecosistemes que la formen. De la mateixa manera que el “nus” que uneix el plantejament i el desenllaç d’una història, aquesta etapa actua com a connector entre els dos extrems de la mostra, i ho fa també espacialment, amb una sala circular en forma de frontissa -o de genoll- i un llarg passadís -o tíbia- cap a la part final.
Però aquesta transició no resta pes al contingut de la segona fase, que comença, novament, amb una de les instal·lacions tecnològiques originals de l’exposició al MWC. Es tracta d’un simulador de la petjada de carboni individual, elaborada conjuntament amb CaixaBank, qui ofereix aquest simulador a la seva aplicació per a mòbils. Amb un simple formulari, l’eina analitza els nostres costums en mobilitat, alimentació o reciclatge i ens retorna una valoració en forma de semàfor cromàtic. “Qualsevol acció que fas té unes conseqüències sobre l’ecosistema, perquè van en cascada cap al món globalitzat. Quan compres una camisa, abans tenies clar que venia d’aquest telar o l’altre, però ara…”, comenta Martín.
Després d’aquesta autoanàlisi crítica, Simbiòpolis dona pas a les dues peces amb més impacte visual que la conformen. En primer lloc, Cascade, una obra de Marc Villanueva instal·lada en un passadís completament a les fosques que consta d’una sèrie de fils lumínics disposats en forma de cortina. “Villanueva va adonar-se que les rutes de les aus migratòries s’havien modificat. A vegades arriben tard, a vegades a un altre lloc… Després d’estudiar-ho, va veure que es guien pel soroll que fan les grans cascades del planeta, que circulen a unes baixes freqüències que no són audibles pels humans. I entre l’alta temperatura, que fa que hi hagi menys aigua, i el soroll dels camps eòlics dels humans, incideixen en els viatges de les aus”, explica la comissària Rosa Pera.
És d’aquí d’on neix el concepte de “cascada digital” de l’obra, que a través de so, vibració i llum, representa els sons enregistrats dels 12 grans salts d'aigua de la Terra.
Un cop travessada la cascada, apareix a la vista del visitant Renaturalització urbana, una gran cúpula digital dissenyada per l’estudi barceloní Tigrelab que cobreix i ocupa en solitari tota una sala. És en aquesta instal·lació, protagonista de “l’efecte ‘uau’” de Simbiòpolis, on millor es percep la inspiració en la sala hipòstila del Park Güell, transmesa a través de la forma de volta de creueria de la peça, però recoberta no per un trencadís de ceràmica, sinó per un “trencadís digital”. És a dir, per 148 pantalles led flexibles d’última generació que permeten visualitzar una sèrie d’obres visuals que busquen “expressar el dinamisme de les ciutats, les dades i la natura”, en paraules de Marín.
D’observadors a participants actius
Després d’agraciar-se amb les composicions digitals de la cúpula, els visitants entren en el terç final de Simbiòpolis, una etapa en què augmenta l’èmfasi en les relacions més personals a través d’experiències més interactives. Així, arribem a una sala diàfana a la qual ens dona la benvinguda un robot obra de la xinesa Unitree Robotics, originalment de forma humanoide, tot i que en el moment en què vam fer la visita es trobava en reparació -o "malalt", en paraules de Martín- i havia estat substituït per un de quadrúpede, en forma de gos.
Sigui a dues o quatre potes, l’exposició convida el visitant a interactuar amb el robot en una experiència dissenyada per l’empresa lleidatana Invelon per reflexionar sobre el paper que aquests nous agents tenen i tindran en la nostra vida quotidiana. “La reflexió sobre els llaços afectius que generen aquesta nova societat és important”, remarca Martín, una idea que es combina amb una segona instal·lació en la qual, a través d’un dispositiu Kinect, l’usuari pot fer certs moviments davant d’una pantalla que seran replicats per un robot digital.
D’entre els diversos usos que es preveuen per als robots del futur, les tasques assistencials són unes de les que més s’estan estudiant, alhora que també són de les que generen més incògnites morals. És sobre aquest camp que versa Somoure, la nova obra de l’artista electrònica i programadora creativa Mónica Rikić desenvolupada conjuntament amb científics de l'Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (IRI UPC-CSIC) de Barcelona, però també amb la visió de diversos especialistes en arts i humanitats, dissenyadors industrials i representants de sindicats de treball domèstic.
L’obra és protagonitzada per una versió octogenària de Rikić creada amb IA, a qui un dispositiu tecnològic col·locat sobre el seu cap, en forma de diadema, li serveix el menjar mentre ella recita una proclama sobre el futur d’aquesta tecnologia. “Ella reclama l’empatia dels robots assistencials, i sobretot cap a les dones”, explica Pera. Un missatge en què es demana que “que les tecnologies siguin individualitzades per a cada persona” i que té una idea clara: “Viure millor no és només alimentar-te perquè el cos funcioni, sinó també que estiguis bé anímicament”.
D’aquesta manera, Simbiòpolis guia el visitant des del component més neutre i informatiu de les dades convertides en coneixement, fins a les relacions més físiques i directes que els humans estableixen amb les màquines. Però també a les relacions que establim amb altres persones gràcies a -o mitjançant- la tecnologia. Ho veiem en la penúltima obra de l’exposició, una experiència que ofereix Vueling, que consisteix en una activitat de realitat virtual amb què s’entrena el personal de cabina dels avions. Una demostració d’una tècnica que ja es fa servir per entrenar conductors de trens o cirurgians en entorns segurs.
Un cop superat l’examen a professional de cabina de vol, un camí com el que proposa Simbiòpolis havia de concloure de manera intimista i propera, i així ho fa gràcies a Peaceful Places, una experiència dissenyada per les coreògrafes italianes Marguertia Landi i Agnese Lanza. En aquesta peça, l’organització de l’exposició convida els assistents a posar-se unes ulleres de realitat virtual, destensar els músculs i tractar de simular les abraçades i moviments de confort que es mostren de manera audiovisual. “L’empatia ja la portes tu incorporada, i la tecnologia potser et pot ajudar a projectar-la cap a fora, amb les altres persones”, reflexiona Pera. Perquè, al final, “la natura, les persones i la tecnologia no estan separats, i aquí les autores et demostren que el paisatge també ets tu”.