A Espanya, el concepte de cohabitatge sènior està guanyant cada cop més protagonisme com una alternativa atractiva per a persones grans que volen envellir de manera activa, autònoma i en comunitat. Tot i que encara no està tan estès com en països europeus com Dinamarca o els Països Baixos, ja hi ha diverses iniciatives i projectes a diferents punts del país que reflecteixen un interès creixent per aquest model de habitatge col·laboratiu.
Aquests projectes, que van des de cooperatives fins a comunitats de lloguer, comparteixen un objectiu comú: crear espais de cohabitatge on els residents puguin donar-se suport mútuament i gaudir d’una vida social dinàmica i enriquidora. Entre ells, destaquen iniciatives pioneres a Catalunya, com Can 70 a Barcelona i Walden XXI a Sant Feliu de Guíxols, impulsades per la cooperativa Sostre Cívic. La fórmula cooperativa és una de les més habituals per a la creació de cohabitatges sèniors, ja que facilita l’autogestió i fomenta la participació activa dels seus membres.
Què són els cohabitatges sèniors?
Els cohabitatges sèniors, també coneguts com a cohousing sènior o habitatges col·laboratius per a gent gran, són comunitats residencials dissenyades i gestionades pels mateixos habitants, persones grans que comparteixen espais i serveis comuns, alhora que mantenen la privacitat de les seves llars particulars.
Aquest model es basa en la idea de crear un entorn de suport mutu que permeti combatre la solitud, fomentar la participació en activitats conjuntes i afavorir una vida social activa, sense renunciar a la independència personal. A diferència de les residències tradicionals, els cohabitatges atorguen als residents un alt grau d’autonomia i un paper actiu en la presa de decisions sobre la vida comunitària.
Avantatges dels cohabitatges sèniors
Per a les persones grans, els cohabitatges ofereixen nombrosos beneficis:
· Suport mutu i sentit de comunitat: Els residents creen xarxes d’ajuda informal per donar-se suport en tasques diàries i situacions quotidianes, enfortint el sentiment de pertinença i companyia.
· Vida activa i participativa: Aquestes comunitats solen organitzar tallers, classes, sortides culturals i celebracions, promovent la interacció social i contribuint al benestar emocional i mental.
· Autonomia i independència: A diferència de les residències assistides, els habitants mantenen el control sobre els seus espais privats i participen en les decisions que afecten la vida comunitària.
· Costos compartits i flexibilitat: Compartir espais comuns i serveis redueix les despeses de manteniment i gestió, a més de permetre adaptacions a les necessitats canviants dels residents al llarg del temps.
· Seguretat i tranquil·litat: La presència propera de veïns preocupats pel benestar comú genera una sensació de seguretat i confiança.
Inconvenients i reptes
No obstant això, aquest model també presenta alguns reptes importants:
· Gestió complexa: La creació i manteniment d’un cohabitatge requereix un compromís significatiu de temps, esforç i col·laboració entre els residents per a la presa de decisions conjunta.
· Compromís i flexibilitat: Viure en comunitat implica adaptar-se a normes grupals, resoldre conflictes i acceptar diferents punts de vista, cosa que demana habilitats de comunicació i tolerància.
· Inversió inicial: Depenent del model, pot ser necessari un desemborsament considerable per a l’adquisició o construcció dels habitatges i espais comuns.
· No és una residència assistida: Els cohabitatges no ofereixen atenció mèdica ni cures personals intensives, per la qual cosa els seus habitants han de ser relativament autònoms.
Reflexions finals
Unir-se a un cohabitatge sènior és una decisió que mereix una profunda reflexió sobre les pròpies necessitats, preferències i estil de vida. Per a aquells que valoren la connexió social, la participació comunitària i l’autonomia, aquesta modalitat pot representar una alternativa molt atractiva davant de l'habitatge tradicional en la tercera edat.
Tanmateix, és fonamental investigar els projectes existents, parlar amb qui ja viu en cohabitatges i avaluar el nivell de compromís personal amb la vida comunitària. Només així es podrà determinar si aquesta forma de convivència s’adapta a les expectatives i circumstàncies d’aquesta etapa vital.