De la UPC al MIT

El present i el futur a un cop d'Skype. Dos estudiants d'enginyeria aeroespacial a l'UPC, Daniel Jarne Ornia i Marc Rovira, han conversat durant un parell d'hores amb Victor Grau Serrat, un català que ara investiga al renombrat Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), a tocar de Boston, als EUA. La conversa organitzada per VIAempresa també connecta present i passat: Grau, que codirigeix un projecte que es diu D-Lab, va estudiar a la mateixa universitat catalana que els dos estudiants. "L'MIT està dissenyat d'una manera i la UPC d'una altra", diu durant la conversa.

- Daniel: Estem estudiant enginyeria aeroespacial a la UPC. Som estudiants de segon any, del que se'n diu ara grau. I estem a la facultat de Terrassa, que és on es fa l'enginyeria aeroespacial...

- Marc: Estem bastant enlluernats, com et pots imaginar, amb les universitats americanes, com l'MIT. I molts cops ens preguntem que quins requisits hauríem de complir per poder accedir-hi...

- Victor Grau Serrat: Una cosa que a mi m'agrada molt de l'MIT és que el procés d'admissió per estudiants de grau és totalment cec a la capacitat financera, o a la situació econòmica del sol·licitant. Llavors el què fan és, primer, miren si tu vals com a estudiant i com a persona per a ser estudiant de l'MIT. I després, un cop t'han seleccionat, busquen la manera de becar-te o de donar-te suport econòmic. Ho veig molt lloable.

Llavors, què busca l'MIT quan fa el procés de selecció? En primer lloc, no hi ha nota de tall. I en segon lloc, no busquen simplement els que treuen tots excel·lents o matrícules d'honor. Un cop tens un mínim de relativament bones notes, que te'n surts, busquen molt qui ets tu com a persona. Què t'interessa, quines aficions tens, quina iniciativa tens, en quines iniciatives has estat involucrat a l'escola, si formes part de clubs d'estudiants, si has estat el president d'alguna associació, si estàs muntant alguna empresa... Intenten obtenir varietat. Perquè volen fomentar una experiència enriquidora per a tots els alumnes de la promoció i això ho fan introduint diversitat.

- Marc: Aleshores podríem dir que allà tens molta més llibertat en quant a triar el teu itinerari. 

- Victor Grau Serrat: Sí, és una educació que es basa en establir una base comuna. Tots els estudiants de l'MIT, vagin a ciències, enginyeria, humanitats o econòmiques, han de fer física, biologia, química... I a partir d'aquí la gent es comença a especialitzar. I jo quasi diria que aconsegueixen una especialització més estreta que el que donen a Espanya.

- Marc: Això ens ho comenten a vegades, que potser nosaltres tenim una formació més amplia però que sabem menys de temes concrets.

- Victor Grau Serrat: Correcte. I teniu coneixements...–vaja, que això no és una crítica perquè jo tinc la mateixa formació, vaig estudiar telecomunicacions a la UPC i ho vaig viure per mi mateix-, teniu una formació més ampla però més teòrica. I aquí hi ha molta gent que aprèn... enginyers mecànics que aprenen a soldar, o aprenen a fer servir el torn i la fresadora. Coses d'aquestes que els estudiants d'Espanya d'enginyeria mecànica no s'han engreixat les mans quasi mai. Saben dissenyar una màquina, un procés, però no te'l saben construir.

- Dani: Això també ens ho havien comentat, que aquí acabava sent tot massa teòric. Que allà acabava sent més pràctic.

- Victor Grau Serrat: Una combinació dels dos sistemes educatius que recomano és fer els estudis de grau a Espanya i després venir aquí als EUA a fer un doctorat o un màster.

- Marc: El que a vegades comentem amb la gent de la classe es que aquí no es fomenta gaire que els alumnes puguin fer més coses pràctiques...

- Victor Grau Serrat: I aquí ho porten fins a l'extrem, perquè hi ha algunes classes, de prototipat, per exemple, durant un semestre. I al final del semestre has de presentar el teu prototip així en plan show, com l'entrega dels Òscars, per entendre'ns. I són demostracions molt pràctiques, i has de convèncer a l'audiència i als professors, que són els que et posen la nota, que tens un producte de veritat, real i tangible. (...)

- Marc: Tu has tingut, per exemple, classes barrejades de gent que estudia enginyeria i gent que estudia humanitats o empresa.

- Victor Grau Serrat: Sí, si. De fet quan arriba el moment, a la segona o tercera setmana, quan assignem els estudiants per equips intentem que els equips siguin multidisciplinaris. Forcem d'alguna manera, o facilitem, que en un mateix equip hi hagi un biòleg, un enginyer mecànic, un físic i un MBA o un economista. Les solucions que aquests equips multidisciplinaris proposen són molt més riques que si poses a quatre enginyers a treballar en el mateix problema.

- Marc: Per exemple, i a títol personal, potser aquí les persones tenen una mentalitat de fer una carrera per acabar treballant en una gran empresa; no fer la carrera per després fer la teva empresa. Això es nota allà?

- Victor Grau Serrat: Suposo que es nota l'oposat.

- Marc: Exacte, em referia a això, a que la gent vol fer empreses, vol fer coses noves.

- Victor Grau Serrat: (...) La gran aspiració de molts estudiants espanyols és ser funcionari. En totes les carreres, fins i tot la carrera d'empresarials, on se suposa que aprens a portar o a muntar una empresa. En canvi, aquí a Estats Units, el funcionariat no existeix. Tu pots treballar per al govern, però treballes com si treballessis en una empresa en el sentit que tu tens un contracte.

- Dani: No hi ha plaça fixa, ni...

- Victor Grau Serrat: La diferència, que també és una diferència cultural que em trobo a Espanya cada vegada que hi vaig, i que és difícil de canviar, és que a Espanya no hi ha la cultura aquesta d'arriscar-se i ser emprenedor, i diguem "tirar-se a la piscina" per muntar alguna cosa. La gent té la cultura de dir l'Estat proveeix, és la llei del mínim esforç. I si tu intentes muntar una empresa o intentes muntar alguna iniciativa pel teu compte, la gent està com esperant que et vagi malament per donar-te uns copets a l'esquena i dir-te: "ja t'ho deia, tio, ja t'ho deia que..." o "qui et mana a tu ficar-te en aquest sarao".

I en canvi, aquí a EUA és al revés. La gent, si algú intenta muntar una empresa, doncs el teu germà et donarà 100 euros, el teu col·lega te'n donarà 50, "mira, que jo conec aquest tio", "et pots instal·lar al meu garatge, o et pots instal·lar a casa meva"... La gent es mou per tirar endavant les coses i així surten empreses com Google i Facebook, i totes aquestes mogudes.

- Dani: Sí, em passa quan parlem de què farem després dels estudis. I alguna vegada he dit: "A mi m'agradaria muntar una empresa de tecnologia". El primer que trobes són cares rares mirant-te i dient-te: "Ui, i d'on trauràs els diners? I què faràs? I sense experiència, com muntaràs una empresa?". I al final acabes pensant: "Doncs potser millor acabo la carrera, demano feina i me'n vaig a treballar on m'agafin".

- Victor Grau Serrat: Això, això, aquesta és precisament la diferència cultural que per mi és l'arrel del problema o l'ancla de l'economia espanyola. Amb aquest entorn, qui s'hi llança?  

Aquesta conversa ha estat transcrita per Maria Rubal.