Elsa Schiaparelli i la revolució del vestuari femení a Wimbledon

La dissenyadora es va aliar amb l'exitosa tenista Lilí Álvarez per presentar al món la primera faldilla-pantaló, una peça clau en la universalització de la moda esportiva femenina

Elsa Schiaparelli i Lilí Álvarez, dues dones clau en la universalització de la moda esportiva femenina
Elsa Schiaparelli i Lilí Álvarez, dues dones clau en la universalització de la moda esportiva femenina

La gespa de Wimbledon és el sancta sanctorum del tenis. Els jugadors somien d'aixecar la copa de campions a la pista central de l'All England Lawn Club i guanyar-se el respecte de l'alta societat britànica. Però, per aconseguir-ho, no només cal excel·lir esportivament, sinó que cal acatar les estrictes normes de protocol i vestuari exigides per l'organització. Els jugadors estan obligats a vestir d'un blanc impol·lut des del mateix moment en què entren a les instal·lacions, sense excepcions de cap mena. Són recordades les polèmiques d'estrelles com Andre Agassi, que en la seva etapa de samarretes estampades i pantalons texans va optar per no participar en el campionat, o el sempre correcte Roger Federer, que el 2013 va rebre una advertència de l'organització per portar unes sabatilles amb la sola taronja.

Més info: El tenista amb nom de marca de roba

Però per trobar els primers rebels ens hem de remuntar molt més en el temps. El 1931, la tenista espanyola Lilí Álvarez va escandalitzar el noble públic del torneig lluint la primera faldilla-pantaló de la història. Un disseny creat per la reconeguda modista italiana Elsa Schiaparelli que va canviar per sempre més el vestuari femení al tenis i va introduir la moda esportiva pensada per a les dones.

Que Schiaparelli dissenyés el vestuari d'una tenista no és pas casualitat. La modista havia creat la seva carrera combinant moda i art. Si Coco Chanel era la dissenyadora del cubisme, la italiana s'inspirava en el dadaisme i el surrealisme per crear els seus models de formes vaporoses, estampats sorprenents i dissenys que jugaven a l'engany. Totes dues dissenyadores van fomentar aquesta rivalitat a finals dels anys '20 i durant tota la dècada dels '30. Si bé tant Chanel com Schiaparelli jugaven a la lliga de l'alta costura, la segona sempre va mostrar una preocupació per crear peces fàcilment portables i assequibles per a tota mena de públic.

Així, el 1928, en el punt àlgid de la seva fama, crea una col·lecció allunyada dels vestits d'alta costura femenins que monopolitzaven les revistes de moda de l'època. Ara, els seus dissenys abstractes decoraven banyadors, barrets, pijames i altres peces pensades per a l'oci i per estar a casa.

El 1929, Schiaparelli aprofita una presentació a Nova York per ampliar el seu catàleg. La modista ja havia introduït els seus dissenys femenins en l'oci i ara atacava una parcel·la fins llavors exclusiva per als homes, com era l'esport. Schiaparelli és la primera dissenyadora que crea dissenys funcionals per a les dones tenistes, golfistes, esquiadores o nedadores.

"Álvarez va ser la primera dona espanyola en competir en uns JJOO d'hivern i d'estiu i va acabar els seus dies com a intel·lectual i activista del moviment feminista"

El que comença com una col·lecció artística es converteix en realitat amb l'aparició de Lilí Álvarez, que no només era una de les millores jugadores del seu temps, sinó que també compartia inquietuds i un esperit rebel amb la dissenyadora. A més de la seva faceta com a tenista, Álvarez era una destacada periodista –va cobrir la Guerra Civil espanyola per al Daily Mail-, va ser la primera dona espanyola en competir tant en uns Jocs Olímpics d'hivern com d'estiu i va acabar els seus dies com a intel·lectual i activista del moviment feminista.

Ben aviat consagren la seva amistat i es passegen juntes per Londres lluint la cridanera faldilla-pantaló. El seu atreviment causa sorpresa en la societat, però l'escàndol apareix quan Álvarez salta a la gespa de Wimbledon amb el seu nou vestuari. Llavors, les normes del torneig obligaven les dones a portar mitges llargues i faldilles per tapar completament les cames, i la tenista espanyola no només estava jugant amb els límits d'aquella normativa, sinó que, a sobre, ho feia amb una peça que, segons l'organització, fregava la masculinitat.

L'atreviment de la tenista potser hauria quedat en pura anècdota si no fos pel seu indiscutible èxit. Álvarez va ser finalista del torneig en tres edicions consecutives. Tres anys en què la seva imatge amb la faldilla-pantaló ocupava dia rere dia les pàgines d'informació esportiva de la premsa anglesa.

Mentre el distingit públic britànic s'exclamava per aquella provocació, les revistes de moda i dones de tot el món demanaven poder tenir aquella nova peça. Vista la publicitat i la demanda aconseguida, Schiaparelli decideix cedir la producció de les seves col·leccions esportives a fabricants industrials i, així, facilitar que dones de tot el món vestissin igual de còmodes que els homes.

La col·laboració entre Schiaparelli i Álvarez va demostrar com fins i tot els temples més sagrats es poden profanar.

Més Informació
Toys’R’Us i les joguines del 'baby boom' post-bèl·lic
Els anuncis tornen per Nadal
Els regals nadalencs de la nostra vida
Avui et destaquem
Comentaris