La meva història COVID-19: la salut també és un negoci

L'experiència de l'aïllament i la recerca de PCR amb un resultat inesperat

Un estiu en temps de covid-19. | iStock Un estiu en temps de covid-19. | iStock

Aquesta és una història amarga d’estiu. De principis d’agost. El Barça es preparava per viure el seu particular titànic i jo em disposava a anar a un sopar a casa d’un bon amic d’infància que celebrava el seu aniversari. En petit comitè, entre metges i amics de tota la vida. Vam marxar aviat, feliços per haver-nos retrobat i haver celebrat l’alegria de viure en temps de coronavirus.

L’endemà vaig acabar algunes gestions del diari que encara tenia pendents i em vaig disposar a començar les meves esperades vacances. Il·lusionat pels dies i setmanes que tenia per endavant. Vaig marxar al poble on ja m’hi esperaven tota la família: pares, germans, cunyats i nebots. Aquest any, la meva àvia de 95 anys es quedava a casa per salut i precaució.  

"He viscut en pròpia pell com està reaccionant el sistema de salut davant l’allau de contagis i la força major d’aquesta maleïda pandèmia"

L’esperat anunci de vacances em va durar molt poc… Per no dir, pràcticament res. Al dia següent d’arribar al poble, em vaig despertar amb una mala notícia. Un dels metges amb qui havia mantingut contacte –per poc que fos- durant el sopar, va presentar alguns símptomes lleus com malestar general i mal al coll, es va fer la PCR a l’Hospital de Vall Hebrón i va donar positiu.

Tot plegat era l’inici d’una experiència que m’ha obert encara més els ulls de com s’està gestionant la crisi del coronavirus. He viscut en pròpia pell com està reaccionant el sistema de salut davant l’allau de contagis i la força major d’aquesta maleïda pandèmia. Tinc dubtes de què estiguem preparats per aquesta segona onada que tots els experts en salut vaticinen i molt em temo que amb només heroïcitats sanitàries no en tindrem prou. Aquest cop, no. Falta consciència social, un pla real de contingència, protocols ben definits i tecnologies al servei de la salut, entre altres coses. 

Aïllat: una trucada inexistent

Quan es detecta que estàs en contacte amb un positiu, suposadament s’activen els rastrejadors que han de contactar amb els contactes estrets dels últims tres dies. Un d’aquells rastrejadors que van començar sent 120 i actualment són ja vora un miler de professionals a Catalunya que es dediquen a informar del protocol i a seguir totes aquelles persones que han estat en contacte amb un positiu. Sembla que ara també hi haurà soldats que faran de rastrejadors.

I dic suposadament perquè el rastrejador que m’havia de trucar tant a mi com a la resta del meu grup, encara no ho ha fet. I ha plogut molt des de llavors… Una trucada inexistent. I si no fos perquè el meu amic metge ens va avisar del seu positiu, jo encara no sabria que vaig ser contacte estret i que potser podria haver contagiat el meu entorn més pròxim.

En aquest cas, el sistema de rastrejadors no va funcionar tal com s’esperava i sembla evident que sense rastreig de contactes és impossible lluitar contra una pandèmia que amenaça tot el món. Posem per cas, per remot que pugui semblar, que la persona que dóna positiu no avisa als seus contactes… Ja us podeu ben bé imaginar què podria arribar a passar.

Inicialment, tot se supedita a una trucada d’un rastrejador i la recomanació del sistema de prevenció és aïllar-se fins que es valori el grau de contacte amb el positiu. Dit això, personalment, vaig preferir anticipar-me a la trucada que tenia la intuïció que no arribaria mai i em vaig tancar en una habitació. Tenia un bany habilitat per a mi i la meva família em deixava el menjar a la porta.

Intentàvem mantenir en tot moment la distància de seguretat, a l’espera d’una trucada que no ha arribat i ja no arribarà mai. Aïllat.

Buscant PCR

Del diari de confinament que fa uns mesos va escriure en Josep Maria Ganyet arriba ara aquesta sèrie que un servidor no sap massa bé com titular.  Esperant la trucada que no arribava, vaig trucar en més d’una ocasió al CAP del poble i em va atendre una persona que estava de guàrdia dient-me que el protocol era esperar fins que em truqués el rastrejador. Desorientat per tota aquesta situació, vaig preguntar: què havia de fer? I l’única resposta que vaig rebre és: Esperar. “Has d’esperar que et truquin”, em van insistir una vegada i una altra.

Esperar a què? Em preguntava jo. Paral·lelament, els meus amics metges i no metges van començar a fer trucades per fer-se una PCR a Barcelona. Amb resultats dispars. A tres metges els hi van fer la prova a l’hospital on treballen aquell mateix dia. Per entendre’ns, tot just unes hores després de detectar el positiu i 36 hores després del contacte en grup. Al cap de vuit hores van obtenir els resultats: negatiu. No se’ls hi va dir que s’aïllessin i simplement se’ls va recomanar rentar-se sovint les mans, portar la mascareta i estar alerta per si manifestaven algun símptoma. Se’ls hi va dir que continuessin treballant, com sempre.

La resta vam trucar al 061 però l’atenció d’alguns CAP estava tancada en ser cap de setmana. Vam seguir esperant una trucada del rastrejador que no arribava i després d’alguns intents fallits, els CAP ens van començar a assignar hores per fer-nos les PCRs.

Buscant PCR II

El meu cas va ser una mica més complicat. Em trobava al poble i el CAP d’allà no responia a les meves trucades. Vaig explicar la meva situació en Recepció, em seguien dient que m’esperés al rastrejador i cansat d’esperar allò que intuïa que no arribaria mai, els hi vaig demanar siusplau que m’agafessin les dades i em fessin la prova. Així ho van fer i em van dir que em trucarien per posar-se en contacte amb mi. Amb la mala sort que es van apuntar malament l’últim número del meu mòbil i aquesta trucada tampoc va arribar…

Vaig tornar a insistir i finalment, em va atendre directament el gestor Covid del CAP del poble. Li vaig tornar a explicar la situació, em va agafar les dades al moment  i em va explicar que durant el mes d’agost estaven gestionant entre 50 i 60 PCRs al dia. “Això no és Barcelona, has de tenir paciència”, em va dir amb un to proper.

Aquí, se’m va plantejar un primer debat… Als meus amics metges se’ls hi va fer la prova al cap d’unes hores del contacte amb el positiu però a la resta ens deien que s’havia d’esperar entre cinc i set dies per tal que augmentés la potencial càrrega viral i així la prova fos més fiable.

"La consigna és clara: com més tard es faci la PCR després del contacte amb el positiu, més fiable és el resultat. A alguns se’ls hi va fer la prova al cap de 24 o 48 hores, als altres al cap de cinc, sis o set dies"

Es diu que les PCRs poden assolir un 90% de precisió en el millor dels casos. La consigna és clara: com més tard es faci la prova, més fiable és el resultat. A alguns se’ls hi va fer la prova al cap de 24 o 48 hores, d’altres al cap de cinc, sis o set dies. Tots van donar negatiu, menys un amic. 

Als metges del meu grup d’amics no se’ls hi va recomanar fer aïllament i de seguida van tornar a treballar seguint en tot moment el protocol de l’hospital. Per falta de personal sanitari en temps de vacances? Desconec el motiu, em limito en aquesta primera part a descriure els fets que hi vaig viure.

Fins i tot, hi ha una companya a la qual li van dir que no feia falta que és fés la prova i podia seguir treballant amb normalitat perquè ja havia passat la Covid-19 mesos abans en ple punt àlgid de la pandèmia. Està demostrat que aquest virus només es pot agafar un cop i ja no es pot contagiar més? Desconec aquesta resposta, però ja comencen a sortir a la llum les primeres notícies d’arreu del món que desmenteixen aquesta teoria. 

L’etern debat: públic i/o privat?

Em van trucar del CAP del poble per concertar una hora i fer-me així la tan anhelada PCR. Em van avisar que el resultat podria trigar entre 2 i 7 dies. La mitjana era d’entre 3 i 4 dies però tot depenia del laboratori.

No podia esperar tant perquè mentrestant seguia en una casa amb tota la meva família on l’aïllament era possible, però tenia limitacions. Així doncs, vaig trucar a altres CAP i cap em va contestar. Trucades en espera. També a diferents centres privats de Girona, Barcelona o Sant Cugat i tots demanàven una prescripció d’algun metge i un preu que rondava entre els 120 i els 150 euros per PCR.

La salut també és un negoci, per si algú encara ho dubtava. Fins i tot, des d’alguns centres públics et recomanen fer-te la prova en un centre privat. S’hauria de regular el preu de les PCRs o les proves serològiques com les mascaretes? Ho fiem tot al joc d’oferta i demanda? Aquestes són algunes preguntes que em van venir llavors al cap, les respostes les deixo de nou a les vostres mans.

Finalment, vaig trobar un centre privat que em va fer la PCR el mateix dia que els vaig trucar i sense prescripció de cap metge. El resultat va arribar al cap de 24 hores: NO DETECTABLE. Vaig trucar per preguntar què volia dir i em van especificar que no havien detectat material genètic de la COVID-19 i que per tant, era NEGATIU. La meva família respirava una mica més tranquil·la, i jo també.

Vaig pagar 125 euros, però vaig recordar aquella dita privilegiada que la salut no té preu. O sí. Un preu car, sempre que te la puguis permetre. Sempre he cregut en la fortalesa del nostre gran sistema públic, però aquest cop no em va quedar cap altra opció... Així doncs, què vaig fer? Deixar-me el pressupost d’uns dies de vacances per una PCR i la consciència tranquil·la que tot estava bé. O almenys, això semblava llavors.

No totes les PCRs són iguals

Al cap de poques hores de fer-me la PCR a un laboratori i de què el resultat fos negatiu, em vaig fer la prova que tenia assignada al CAP del poble. A l’entrada et donaven diferents fulls on s’explicava: què és i com fer la PCR? Quan i com sabré els resultats? Què he de fer fins que no tingui els resultats? Per què he d’omplir el formulari de contactes COVID? Què he de fer si el resultat de la PCR és negatiu? Què he de fer si el resultat de la PCR és positiu?

Tot molt ben explicat, a la teoria. “La PCR és una prova que detecta la presència del virus, en concret del material genètic de la COVID-19. Un professional sanitari t’extraurà una mostra del nas i de la gola, amb l’ajuda d’un bastonet per cada lloc”, asseguren. Sé per experiència pròpia -i de molta gent que m’envolta i que s’ha fet la prova- que no en tots els casos és així. A vegades, el bastonet és per cada lloc i d’altres, el bastonet només és per un dels dos forats del nas o el bastonet només per la gola. Cada centre té el seu particular modus operandi.  

I el resultat? “Poden trigar entre 2 hores i 7 dies i et trucarem per informar-te.” Amb l’espai digital de La Meva Salut es poden alleugerir els terminis. Què he de fer fins que no tingui el resultat? “Fins que no tinguis el resultat has d’estar en aïllament domiciliari”. Per què he d’omplir el resultat? “Per identificar i aïllar els contactes estrets d’un cas infectat per la Covid i així evitar més contagis i l’expansió de la infecció”. Més informació: “Un contacte estret és l’exposició durant més de 15 minuts sense mascareta i sense mantenir la distància de seguretat de 2 metres”. Encara més: “Els contactes no sabran la identitat de la persona que ha donat positiu”. De nou, un altre debat sobre la taula: la confidencialitat i la privacitat de les dades.

Més info: La feminització de la pressió

Què he de fer si el resultat de la PCR és negatiu? “Hem de pensar que els símptomes vénen d’un altre origen diferent de la Covid-19 i per tant, podràs finalitzar l’aïllament i retornar a la teva rutina habitual”. La rutina habitual o la nova rutina? Vaig preguntar-me.

Què he de fer si el resultat de la PCR és positiu? “Caldrà que segueixis l’aïllament domiciliari. Un metge/infermera d’atenció primària es posarà en contacte amb tu per fer-te seguiment telefònic”. I si és una metgessa o un infermer? Vaig pensar, tot recordant un article de la companya Neus Navarro titulat així La feminització de la pressió.

Al qüestionari també s’hi afegeixen algunes consideracions amb una resposta binària sobre l’ahir o l’abans d’ahir de fer-te la PCR, els darrers 14 dies, el contacte amb el cas confirmat, les relacions a l’entorn laboral, les feines d’especial consideració, la situació de vulnerabilitat o la sobreocupació al domicili.

Resultat inesperat, ball de protocols

Al final, no van ser ni 2 hores ni 7 dies. Em van trucar del CAP del poble al cap de 8 dies i del CAP que ho supervisa, al cap de 9 dies de fer-me la PCR. Resultat? POSITIU. La PCR per la privada em va donar negatiu i la PCR per la pública em va donar positiu. Quina era la prova més fiable? Diuen els experts en salut que és més fàcil que hi hagi un fals negatiu que no pas un fals positiu. Però, a aquestes alçades de la pel·lícula, ja no m’atrevia a descartar res.

Confós i en xoc, vaig seguir amb el meu aïllament, vaig avisar a tota la meva família que s’havien de fer la PCR. Al cap de pocs minuts, tots van rebre la trucada del rastrejador del CAP del poble. Aquest cop, el rastrejador es va activar en qüestió de segons.

"Quina era la prova més fiable? Diuen els experts en salut que és més fàcil que hi hagi un fals negatiu que no pas un fals positiu"

Preocupat per la meva família, vaig mirar de parlar amb diferents amics metges i trucar diferents CAP que m’anaven explicant quin era el seu protocol i rarament, el protocol era el mateix. 

Uns seguien la directiva europea, els altres l’espanyola i també n’hi havia que seguien la catalana. No són totes iguals? Uns recomanaven fer una nova PCR, alguns ho descartaven perquè “un positiu és un positiu” i d’altres aconsellaven fer una prova serològica. Fins i tot, n’hi havia que deien que no feia falta fer cap prova més, tocava seguir bé l’aïllament, assegurar-se que no havia contagiat a cap altra persona i passar pàgina.

No sé si he passat o no el coronavirus, tinc PCRs amb resultats dispars i en el pitjor (o el millor) dels casos, vaig ser totalment assimptomàtic. Tot i això, vaig intentar seguir en la mesura del possible la varietat de protocols establerts en tot moment i bona prova d’això és que ningú de la meva família va donar positiu. Tots negatius, segons els resultats de les PCR dels CAP on s’ho han fet.

Em vaig esperar fins i tot més dies dels que em tocava per tornar a fer “vida normal” i recomençar les meves vacances. Però aquesta pandèmia no descansa. 

Més informació
50 crisis i un món millor
Avui et destaquem
El més llegit