La gran paradoxa del capitalisme és que guanyar diners no és sempre positiu – com a mínim, no per a tothom. Un sistema amb un únic imperatiu – créixer i no parar de fer-ho, a qualsevol cost – té moltes externalitats negatives, i una de les més presents al mode de producció del segle XXI és la de créixer massa. En una època on la tecnologia ha multiplicat els efectes de les economies d’escala, i en la que cada cop és més fàcil fer servir una innovació – i només una – per apropiar-se de tot un sector amb prou potència com per expulsar la competència, alguns dels monstres del mercat viuen, sense dubte, dins del mercat.
Al voltant d’aquesta reflexió es construeix la tesi de The Profit Paradox, l’últim llibre de l’economista belga i professor de la Universitat Pompeu Fabra Jan Eeckhout. Eeckhout estudia un fenomen que prolifera entre les empreses que habiten llistes com Fortune 500: l’acumulació de poder de mercat. Les condicions d’escala de les economies tecnològiques – des de la logística o l’e-commerce a gran escala fins els sistemes operatius o els buscadors d’internet – permeten que una, o un petit grapat d’empreses construeixin una tanca – un fossar, planteja Eeckhout – al voltant del seu espai del mercat, i és capaç d’expulsar qualsevol que intenti competir-hi.
El professor es pregunta, en aquest sentit, com pot ser, si la natura del capitalisme és la competència pel benefici, si empreses com Facebook o Google tenen beneficis astronòmics, perquè no hi sorgeixen competidors. Per què, com plantejava a la seva entrevista amb VIA Empresa, no inverteix Rupert Murdoch una gran quantitat de diners en una xarxa social que ocupi el mateix espai que la companyia de Mark Zuckerberg i presenti combat pels seus usuaris. Quant a les plataformes digitals, arribar el primer és molt rellevant. Eeckhout reflexiona, de fet, al voltant del cas d’e-Bay. Mentre que a occident el marketplace de Yahoo és un nan, perquè hi arriba després, quan la plataforma està consolidada, al Japó, que va arribar primer, és el principal espai de compra-venda entre particulars en línia.
Des de l’anàlisi dels efectes del poder de mercat sobre la innovació fins a com el pes de les grans corporacions enfonsa el salaris tot i l’augment de la productivitat, The Profit Paradox proposa una anàlisi exhaustiva, un diagnòstic correcte i una proposta heterodoxa i creativa per a solucionar els perills de les tendències monopolístiques de les economies d’escala – unes tendències que, sense mesures que les limitin, només s’aprofundiran, alerta Eeckhout. "Amb la batalla de la IA, que penso que guanyarà Google, no ens podrem ni imaginar en què es convertiran" les grans empreses, explicava l’autor.
La solució és la competència
Si el verí son les empreses massa grans per competir-hi, l’antídot només pot ser la competència. Les lleis anti-trust, la implantació de la interoperabilitat en sectors amb grans llindars d’inversió o, eventualment, els vetos a grans mergersque acabin amb la competència en un mercat son les claus, segons Eeckhout. L’executiu d’aquestes mesures ha de ser, en l’anàlisi de l’acadèmic, un organisme nacional de la competència públic, sota control parlamentari, però desvinculat dels cicles electorals de les democràcies on s’implementin.
Eventualment, però, les regulacions haurien de donar compte del caràcter internacional d’aquests reptes, amb la implementació de regulacions a un nivell supranacional i la creació d’un organisme mundial de la competència amb prou finançament i poder per estudiar cada sector, cas per cas, i implementar les regulacions competitives necessàries. Tal com explica Eeckhout, al final, l’evolució de les economies del nord global ha estat prou parella com per no haver de pensar-les per separat quan parlem d’acumulació de poder de mercat. Espanya i Dinamarca, pensa Eeckhout, són diferents, però prou semblants com per regular-les, com a mínim pel que fa a les grans corporacions, de la mateixa manera.
Amb aquest plantejament, Eeckhout proposa enfrontar-se al poder de mercat, i als seus efectes nocius per l’economia, atacant allò que el genera: la concentració del benefici i del market share en un grapat d’empreses que posen en perill la salut de la resta de l’economia. Les regulacions en un sentit d’anti-trust, la participació de l’estagt com a garant de la competència, haurine de transformar les economies hipercefàliques que deixen famèliques les petites i mitjanes empreses en sistemes variats, distribuits i dominats per una classe mitjana empresarial que accepti la competència, doni la benvinguda a la innovació, i mai sigui massa gran per caure.