Malgrat la inflació, la possible recessió i l'idiosincràsia de la capital del Túria, d'un temps ençà alguns restaurants han estat capaços d'establir-se, superant el tradicional tiquet mitjà de la ciutat. És a dir, afrontant amb valentia que allò que oferien superaria els 25 euros per persona i tot així obtindrien recurrència.
Passa també que en el centre urbà, habitual reducte de franquícies, ha vist créixer propostes originals en l'últim lustre. I ja no és pecat menjar una paella si és amb Lavoe, una taula variada en Quesomentero o, en aquest cas, una cuina fusió entre l'Amèrica Llatina i el sud-est asiàtic a Manaw.
Miguel Pisano ha recorregut diverses vegades la part del planeta corresponent als cebiches, el cranc de petxina tova i sobretot els nigiris. I ho ha amanit amb excursions vinícoles que van des de Canàries fins Austràlia. No en va, ell va ampliar la post pandèmia amb un segon negoci basat en brases, tapes i caldos de tot el món.
El centre urbà de València, habitual reducte de franquícies, ha vist créixer propostes originals en l'últim lustre
Però el seu vaixell insígnia continua estant al carrer Adressadors, un lloc personal clàssic amb una botiga (de les poques que queden) d'aeromodelisme al davant. I un flux de persones acostumades al centre històric que transiten entre vilatans i turistes que busquen directament el seu local. Un lloc (ell ho sap) que pateix de tot artifici. Set taules al costat d'una petita barra on es preparen els còctels i el sushiman realitza el seu art en directe i sis més en una terrassa còmode durant tot l'any. La foto, aquí, és pel menjar. El postureig decoratiu queda en un segon pla.
Inclòs durant el confinament, la seva aposta sempre es basava en un producte d'alta qualitat, però també en l'explicació als seus clients del que era apropiat consumir i d'allò que no. Això és, no hi hauria nigiris calents a domicili, perquè el seu màxim sabor s'obté quan es trasllada en pocs segons a la taula. Aquesta és la primera premissa. Et venc el millor que tinc, però si la circumstància no és propícia millor espera a venir a tastar-ho.
Començar amb un còctel com el Sakura Maru, deixar-se aconsellar per vins de Canàries sense ser entesos, trobar l'advertència de no demanar entrants peruans o tailandesos de més per gaudir de la part japonesa. O viceversa. Al gremi hoteler hi ha una paraula fetitxe: honestedat. I és aquí on s'emmarca la seva oferta.
Amb un menú gastronòmic (sense beguda) de 52 euros al migdia, una cosa impensable per la majoria de negocis de València. Una factura mitjana per damunt dels seixanta en un sopar a la carta. I, però, la repetició constant de clients, antics i nous, que en línies generals surten satisfets de les seves taules.
Igual que els locals miren la seva economia a casa però gasten amb alegria quan viatgen, comença a invertir-se la tendència amb els visitants arribats de lluny
Per conèixer al Miguel, s'ha de saber que de vegades ha tornat al proveïdor una tonyina, per molt que la peça tingués un cost de centenars d'euros, perquè no ha assolit la qualitat que ell exigia. I que ha parlat, un a un, amb els seus comensals per explicar-los que ha apujat els preus a conseqüència de l'alça del cost de la llum i la cadena de provisions. Al que ha trobat respostes positives. Perquè la gent que vol anar a Manaw, va a Manaw. La transparència és la clau. Però també el gust i el servei.
En una ciutat que va estar molts anys orfe de bones opcions japoneses, aquesta s'ha unit a les pioneres Momiji, Nozomi, Kawori, Kamon, Tastem o Komori. Però, sobretot, ha demostrat una cosa: que igual que els locals miren la seva economia a casa però gasten amb alegria quan viatgen, comença a invertir-se la tendència amb els visitants arribats de lluny. Els quals també, quasi sense voler-ho, estan començant a arrossegar als fins ara residents reticents.