Sergi Pàmies acut a la cita amb La Milanesa de Messi coherent amb la imatge que projecta en públic. De lluny, sembla un caragol de closca forta, impenetrable, que marca distàncies i no permet aproximacions. De confiances, les justes. De prop, com sempre que li poses un micro davant, arriba la transformació tòpica del cuc en papallona. I de cuc, consti, no en té res, que l'home és un vent huracanat d'arguments, de frases justes, de reflexions meditades que expressa en oratòria amb la mateixa exactitud d'orfebre que empra quan exerceix d'escriptor. Mil·limètric en la definició i llançador de dards que acostumen a petar en la diana, que ja són uns quants anys de pràctica diària. Com ell va confessar fa temps, tot ho aprofita, absolutament tot el que viu, pensant en clau literària o periodística, en producció posterior plasmada en negre sobre blanc. I quan practica l'oratòria, treu de passeig un esmolat sentit de l'humor que et toca la fibra i activa per força la intel·ligència. S'hi recrea en la jugada, tomba i gira en la sort, baixa al ruedo amb el capot dialèctic i es mulla quasi tant com s'adorna en la paraula. Un cirurgià quirúrgic de l'observació, d'aquells que procedeix sense tremolar el pols ni un bri, malgrat que refusi la càtedra i el dogma. De fet, Pàmies és un descregut, un agnòstic de la vida i del Barça que només creu en Johan Cruyff i d'aquella manera, ben lluny dels incondicionals, altrament dits talibans.
Caracteritza Pàmies la seguretat en l'expressió. Semblaria que ho té tot gola avall, ben rumiat, però com correspon al seu coeficient intel·lectual, no dubta a dubtar. Al cap i a la fi, tal com ens comentava en la xerrada, quan més coneixes, més ignores, d'aquí que encara el fascini la capacitat del barcelonisme per a disgregar-se en ismes impossibles de conciliar, posicions antitètiques de trinxera quan la lògica i el sentit comú dictarien unanimitat. Sobretot en moments d'extrema delicadesa i fragilitat com l'actual, que Pàmies defineix a l'entrevista de manera quasi genial: El Barça és un malalt terminal que ha estat abandonat ja a la seva sort pels millors metges, incapaços de trobar-li remei després del desgavell econòmic viscut en altres gestions, i s'ha llençat en mans d'un bruixot alternatiu conegut com a Joan Laporta, última possibilitat, i desesperada, de salvació. Com no viu d'això malgrat que s'hi dediqui, com no necessita el futbol més que per a divertir-se, Pàmies pot dir les coses pel seu nom, sense manies ni punyetes. I els lectors o aquells que tenen el gust de sentir-lo, ho agraeixen. Durs són els temps en què abraces els esperits lliures com el nàufrag s'aferra al tauló en meitat de la desfeta. Del 'sectarisme xaró' que destil·len algunes faccions del club ja en parlarem a fons un altre dia. En tot cas, només desitjaríem que aquest esperit destroyer a l'hora d'assenyalar bonys i berrugues de tan peculiar club no l'abandoni mai, que estem molt orfes de teoria. Des de l'adéu del gran Vázquez Montalbán, l'home que va posar cervell i paraules al fenomen esportiu dels catalans, qui ens queda? Ell, Ramon Besa, David Carabén i pocs més. Quina pena. I de propina, en Sergi hi posa salsa, pebre, el condiment de xef farcit d'estrelles Michelin que se li escapa pel somriure burleta propi d'aquell que no es creu res, ni els seus propis pensaments tot i que siguin acreditats.
Sergi Pàmies és del morro fi, paladar avesat que barreja sabors amb pur sentiment. Encara no ha paït que Neeskens substituís Cholo Sotil
Ara, tampoc no ens enganyem. No cal ser un setciències ni aspirant a Nobel de cap disciplina per assegurar que una empresa entestada a perdre diners cada dia que aixeca la persiana no té cap futur. Lògic, clar, però ningú no ho diu amb aquesta fidelitat del pessimista que cau en aquestes descripcions partint de ser un optimista ben informat. Independent, amb criteri propi, sense deixar-se influir per corrents interessats, dels que ja no se'n troben en cap ordre vital i així ens va. Quan rememora la seva fidelitat a la causa, la situa en anys de Trofeu estiuenc Gamper i de Martí-Filosia, sense mínima ironia. D'aquell davanter que la tocava com un artista quan l'il·luminaven els astres i se li exigia des de la graderia del circ que fes allò, demagògic i populista, de representar el paper que no li esqueia, el de lluitador aferrissat per la causa. En futbol, Sergi Pàmies és del morro fi, paladar avesat que barreja sabors amb pur sentiment. Encara no ha paït que Neeskens substituís Cholo Sotil i té raó, que la química del plat, el bon gust d'aquella collita del 74 se'n va anar a fer punyetes.
Ha deixat d'anar a l'Estadi ja fa un parell d'anys. I no és que s'hagi fet gran, no. És que el futbol modern tolera uns bunyols considerables
Amb els peus clavats a terra, que aquest home tampoc no es permet volades de colom, dictamina que el futbol ha acabat per acomodar-se al tòpic de les esquerres caduques i caducades: És l'opi del poble, un circ en el qual només val guanyar. Li sembla que el relat etern del Barça és una mentida, un conte de llegenda compartit que l'hem fet bonic sense ser-ho amb el combustible dels records mitificats. En conseqüència, ha deixat d'anar a l'Estadi ja fa un parell d'anys. I no és que s'hagi fet gran, no. És que el futbol modern tolera uns bunyols considerables, escenificacions que traeixen l'esperit identitari d'aquesta meravellosa expressió de cultura popular. Per quins set sous ha d'estar la megafonia a tota castanya, com si fóssim en una discoteca? Cal aguantar els locutors histèrics que criden el gol i et diuen que li ha fet? El ritual dictava que, si t'agafava distret o darrere d'un espectador que s'aixecava albirant la sort màxima, preguntessis qui l'havia marcat al company de seient, aquella persona que també formava part de la teva memòria sentimental en clau blaugrana. Ara ja no, ara tens un guiri assegut a la vora que no para de fer-se selfies i no sap un borrall del ritual, ni se'n preocupa gaire més enllà d’engreixar les seves xarxes socials.
Entre tants i tants detalls que el lector esbrinarà en la conversa transcrita, i que el faran rumiar de segur, Sergi Pàmies apunta que, atenció, ha canviat la personalitat col·lectiva del Camp Nou, s'ha fet jove i digital, capaç d'animar l'equip en tot moment, trencant aquell dogma que semblava inamovible d'exigir als teus futbolistes rendiment, efectivitat i bellesa en el joc abans de lliurar-los el premi de l'aplaudiment. No li sembla malament aquesta transformació, segurament un exemple que confirma l'evidència: Els temps canvien i el Barça no escapa a les exigències de la norma. Igual estem assistint a un final d'època i no ens n'adonem. Però quan es confirmi, tranquils, que hi serà Sergi Pàmies i ens ho argumentarà amb aquest nivell d'observació culer i literatura de la bona que necessitem tant com l'aire que respirem. O això ens sembla.