Sergi Pàmies Bertran (París, 1960). Fill de l’exili que no va trepitjar Catalunya fins els onze anys d’edat. De l’etapa francesa va dur una primigènia afició al futbol i la idolatria per Johan Cruyff, molt abans que el neerlandès fitxés pel Barça. La seva transformació tardana al barcelonisme no va evitar que, amb el temps, esdevingués un dels observadors més fins de la sociologia blaugrana, uns coneixements que ha anat destil·lant a les seves col·laboracions periodístiques, sigui a El País o a La Vanguardia. El 2013 va ser guardonat amb el Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán, en la categoria de periodisme esportiu. El seu vessant com a creador de contes destaquen “Si menges una llimona sense fer ganyotes” (2006) i “La bicicleta estàtica (2010)” i com a novel·lista, “La gran novel·la sobre Barcelona”. També ha fet de traductor d’obres d’autors francesos.
Es continua considerant un culer defectuós?
Sí, sí. Això és un diagnòstic definitiu. Quan jo em vaig autodiagnosticar la defectuositat culer era una reflexió feta després de molts anys. Vaig començar a ser culer força tard, als onze anys, quan normalment es comença abans i per una mena d’atzar familiar. Vaig ser abans cruyffista que culer, que és una cosa que es dona poc, almenys aquí... a Holanda suposo que és normal. Amb tota l’evolució dels onze anys fins a escriure el llibre (2016), el que vaig anar veient sempre és que jo tenia una relació diferent amb algunes coses del Barça. Una era que no era un culer de naixement, és molt important distingir entre el culer convers -el meu cas- i el culer de naixement (com Piqué). Tot aquell que explica que va anar al Camp Nou amb el seu avi, que va estar damunt d’uns genolls, és un culer de naixement i per tant no té una concepció racional del barcelonisme, sinó que és purament sentimental i hereditària. Aquests tenen tots els gens, totes les prestacions que ha de tenir un culer. Llavors, els culers d’adopció introdueixen petites variacions: uns t’expliquen que són del Barça, però que havien sigut del Bilbao, altres et diuen que com que el seu pare és argentí... i així comencem amb les derivacions. En el meu cas, és que jo era molt futbolero, però no era de cap equip; al venir de París, eres del Saint Etienne o del Marsella. La tara màxima que em converteix en un defectuós definitiu és l’antimadridisme. No tinc antimadridisme, i no el tinc perquè a França jo vaig viure el Madrid de l’exili, una percepció republicana de gent que era del Madrid i que s’emocionaven amb l’equip. Per tant, la meva relació amb el Madrid no era d’animadversió sinó al contrari. Sobretot recordo una final amb el Chelsea [final de la Recopa d’Europa del 1971], un partit que van haver de repetir i tot, i allò és fundacional. Allò em converteix en un respectuós aficionat respecte el Madrid. Quan arribo aquí amb onze anys detecto que no es pot ser del Madrid; jo no ho era, però havia viscut aquest moment màgic de l’exili. Havia vist comunistes, anarquistes, republicans, exiliats catalanistes, etc. plorar amb aquell partit i emocionar-se amb les gestes del Madrid, no des de l’òptica franquista. Quan arribo aquí, aprenc tota la cultura de la història i veig el que ha sigut el Madrid.
Però el seu pare (Gregorio López Raimundo, ex president del PSUC) ja era culer...
El meu pare era culer, però no practicava l’adoctrinament. Jo em vaig assabentar que el meu pare era culer quan jo ja era molt barcelonista, amb 12 o 13 anys. El meu pare de petit no em parlava mai del Barça.
Sergi Pàmies idolatrava Johan Cruyff molt abans que el neerlandès fitxés pel Barça | Carolina Santos
I com es vivia el futbol aleshores?
Jo el vivia a tope. Jo era l’únic futbolero de casa. Al meu germà no li interessava gens i els meus pares estaven per la revolució, l’exili, el comunisme, el proletariat... totes aquestes coses, i per tant el futbol apareix en les nostres converses amb el meu pare quan jo tinc entre onze i tretze anys. Aleshores descobreixo que té un passat culer perquè quan va venir l’any 1924 -ell era nascut el 1914- es va fer del Barça per osmosi i anava a veure en Sagi-Barba i tots aquells i es va enamorar. Era un culer que també era del Saragossa, o sigui, defectuós també. No es pot ser de dos equips. En el meu cas, el que he notat sempre, és que això és una tara al nivell de la targeta vermella. És una defectuositat que l’has d’admetre, i la vaig aconseguir vehicular intel·lectualment a través del llibre. He tingut fases de fer veure que era antimadridista, fingir, apuntar-me a les bromes contra el Buyo, intentar que em caigués malament gent del Madrid, cosa que en alguns casos era molt fàcil... al Benito jo l’odiava a mort, al Camacho i a tots aquests. Però en canvi, no tinc el gen antimadridista. Hi ha un moment, que explico al llibre, on jo vaig a veure un Barça-Madrid amb el meu fill, que tenia onze anys, l’edat meva quan jo vaig iniciar-me. El meu fill ha sigut un culer amb totes les prestacions: ha anat amb el seu pare quan era petit al damunt de la falda, ha nascut a Barcelona, és d’una família aparentment normal on no hi ha prioritats revolucionàries per sobre del futbol, o sigui, on el futbol és una cosa important però normalitzada. Aleshores jo vaig un dia amb el Joan al partit que us deia. Ell ha estat educat en el respecte i el fair-play, i quan surt a escalfar Casillas, el meu fill es transforma en un monstre mitològic, que treu bava blanca pels queixals i que amb deu anys comença a proferir uns insults que no se li han ensenyat, del tot desconeguts, gairebé ignots, d’algunes cultures ancestrals, atàviques. Quan mira al seu voltant, es reconeixen entre ells, veus que se’ls il·luminen els ulls. Jo em vaig dir “aquí tenim la prova clara”. No soc un culer com cal i admeto la meva condició de defectuós.
"Hi va haver un president comunista del Reial Madrid i això és una cosa que aquí no es treu mai"
Fa una mica de ràbia que a la tercera pregunta ja parlem del Madrid. Amb el temps t’has tornat antimadridista?
No, però amb el temps ja vaig acumular tot el software per entendre per què la gent és antimadridista. Sobretot la gent que ha viscut els anys del franquisme. Per contra, la generació del meu pare inicialment no són tan anti, sinó que s’hi tornen a partir del cas Di Stéfano. És més, són bastant més anti Atlètic de Madrid, per tot allò de l’Atlético Aviación i tal. A més, hi va haver un president comunista del Reial Madrid i això és una cosa que aquí no es treu mai, no fos cas que. Són dades inútils quan entres en el joc emocional, que no tenen cap valor. Si com a culer dius “oh, és que el Madrid va tenir un president comunista”, els culers es miren i diuen “de què parla aquest? No ha entès res”.
El Reial Madrid és el primer club-estat del món?
No, n’hi ha més. Jo vinc de la cultura soviètica i allà, de clubs-estat, els que vulguis. N’hi havia dels militars, de la KGB... al costat d’això, el Madrid era una assemblea de Podemos. En conclusió, no em sembla que el Madrid sigui el primer. Els meus germans, que vivien a Moscou, m’explicaven unes aberracions tremendes del Dínamo... i el Torpedo i tots aquests. Per mi, el Madrid és molt club-estat mentre dura Franco. Després d’ell, manté el caràcter però amb un rival que li guanya Lligues, Champions, etc. A Moscou, si hi ha un club-estat, ningú guanya, que no sigui ell. Una mica el que li passa al PSG, que no acaba de guanyar tot el que ha pagat per guanyar. També diré que el concepte “club-estat” és bastant nou en el debat. És una figura que queda bé, que permet que ens entenguem, però jo crec que abans la reflexió sobre l’ús que el Règim havia fet del Madrid era bastant més elaborada i profunda, anava més a l’arrel sobre com les connexions del poder -amb la col·laboració del Barça en alguns moments- van permetre que això fos possible, amb el cas Di Stéfano com a culminació. A més, el Madrid tenia jugadors dels que te n’enamoraves, com Santillana. Si en una conversa entre culers deies que t’agradava el Santillana et miraven com dient “no seràs una mica raro, tu?”
Recorda la seva primera visita a l’Estadi?
Sí, va ser el Gamper del 71. Diria que era just després d’una final de Copa del Barça amb el València amb gol d’Alfonseda. Aquest partit no el vaig veure, però en la meva reconstrucció mental he arribat a creure que hi vaig ser, i no, no hi era. Tinc més record d’haver-hi estat a la final d’Alfonseda -que no vaig ser-hi- que d’aquell Gamper on sí que hi vaig ser. D’allò recordo la impressió, sobretot coses no futbolístiques. Era el primer gran Estadi que veia i, a més, ple. La persona clau va ser el meu oncle Pau, soci del Barça. Quan jo vaig arribar a Barcelona vaig tenir una mena de depressió típica dels fills que surten rebotats de l’exili amb una edat primerenca. Te’n vas sense cap explicació i deixes tots els teus amics a París. Tinc aquesta espècie de depressió que em dura tres setmanes, vaig arribar a estar bastant fotut. La meva meva mare va parlar amb aquest oncle -eren germans- i li va dir “el Sergi està molt estrany”, i ell va preguntar-li que què m’agradava i ella li va dir “està boig pel futbol té tots els cromos, se sap totes les alineacions de tots els equips d’Europa...”. I ell li va contestar: “Jo soc soci, tinc dos carnets, això ho arreglarem”. I em va agafar per banda i vaig passar quinze dies vivint amb el meu oncle i m’introdueix en tot: en el català, en el Barça... Això era l’estiu i jo arribo al setembre que ni depressió ni res. A més, en Toni Torres [defensa del Barça dels anys setanta] era cosí segon de la meva mare i de l’oncle Pau. Jo com a molt podies tenir algun cosí que era secretari general d’un sindicat, però ser cosí segon d’un futbolista era fabulós. Tenia una gran elegància, era guapo, gitanot... Això va ser un altre element, aquesta mitificació. I ja no et dic quan vam fitxar Cruyff... però en aquell moment jo ja era molt culer.
A banda de Torres, tenia algun altre ídol?
En aquella època no es podien tenir ídols perquè eren uns paquets tots... hi havia Dueñas, Barrios... Fins que no arriba Sotil, que seria el meu gran ídol... amb Cruyff, evidentment.
Vostè és cruyffista...
Sí, però del 68, de l’Ajax.
"Soc cruyffista, però no formo part dels amics de Cruyff"
No sé si és una impressió, però no se li nota molt.
No, no. No formo part dels “Amics de Cruyff”. Quan fan els actes, no m’hi conviden... només el primer cop per parlar. Però quan fan un acte, no m’avisen. No soc talibà, però a casa meva saben que l’única cosa en que crec en la vida és en Johan Cruyff. És l’únic referent que en moments de dubte, de dificultat, sempre la resposta és “què faria Johan”. Sempre. És l’únic que m’ha funcionat, per una raó molt senzilla: al Cruyff li era igual una cosa que l’altra. És súper pràctic com a religió. Cruyff et deia “les truites de patates són molt bones”, però passava qualsevol cosa que no li anava bé i passaven a ser una merda. En això és únic. Com que vaig tenir la sort de conèixe’l una mica, sense els camins ni del futbol ni la devoció, sinó per raons professionals, i a més vam fer el llibre [“M’agrada el futbol”, 2002], doncs vam tenir una certa relació.. jo de devoció i ell em saludava i tal. Havies de partir de la base que Cruyff coneixia a set milions de persones, per tant, si tu intentaves situar-te en aquest rànquing, molt amunt no hi eres. Jo anava cada any al Muntanyà per raons familiars nostres i hi vaig anar per ell. Quan vam fer el llibre el vaig descobrir, perquè no ho coneixia. I llavors hi vam anar cada any durant uns vint anys o així, i clar, el veia, el saludava. Un dia recordo que els meus fills van quedar molt impressionats -ells devien tenir tretze o catorze anys- perquè estàvem dinant al Golf, el Johan evidentment “Menú Piscina” i gratis i tal, i nosaltres érem a dalt celebrant els aniversaris -els meus fills, nen i nena són bessons, el 22 d’agost-. Sempre fèiem els aniversaris allà, al pis de dalt, un dinar com Déu mana. I va pujar Cruyff a saludar-nos. Gràcies a això durant tres o quatre hores vaig ser el pare ideal... vaig anar perdent prestigi a mesura que passava la tarda, però aquelles hores em vaig sentir l’home més important del món. Era el Johan, clar. Vaig tenir aquesta oportunitat de conèixer un Johan que és poc accessible, i per tant a mi tota la mitificació posterior i amb els que són més papistes que el Papa, l’atribució de coses que mai va dir, ni va fer, ni va pensar, sempre m’ha semblat... Jo soc un heretge, però formo part de la religió.
Parlant de Cruyff, qui forma part del seu santoral culer?
De la primera etapa, Martí Filosia. És l’únic jugador que em va interessar, en sèrio. Per tant, Martí Filosia fundacional, Torres, evidentment, Marcial, Sotil, Johan... aleshores entrem en una fase en que m’agrada més o menys tothom perquè l’impacte Cruyff-Sotil és tant gran, tan nuclear, que no es pot cultivar res durant anys, per l’impacte sentimental. És com els cas dels Beatles, després hi ha hagut molts conjunts bons, però si has estat dels Beatles, els has viscut en directe i hi has crescut, tota la resta et sembla una merda. Això em dura un temps. Em va agradar molt Simonsen, amb Neeskens odi a mort -si me’l trobo a una carretera sota la pluja, l’atropello- però ell no té cap culpa, és una cosa del tot irracional. Evidentment, Maradona, però amb la coincidència amb un període molt trist dels barcelonisme: els dos lesionats de Goicoechea, que són Maradona i Schuster. I llavors ve un problema que és Sevilla. Per a mi, Sevilla posa el comptador a zero... no pots ser d’un equip que ha fet allò, no es pot ser aficionat d’això. I aquella tornada amb els trens i les taronges i les pedres... Sevilla és un disgust també fundacional, a un equip que li ha passat això jo continuaré sent-hi, però una mica com allò que passava a casa: ser comunista era igual que ser del Barça a Sevilla. O sigui, perdre sempre, estar amb una gentussa que cometia unes aberracions tremendes com no marcar cap penal, tenir jugadors com “Pichi” Alonso, Marcos... Tot aquella època per mi és nefasta, però clar, ets culer i has de ser-hi. Per tant, hi ha molts anys de militància discrepant. He sigut un dissident. Això va durant fins a Venables, que m’anima una mica... aquell joc de pressió. Llavors hi ha una llarga travessa d’indiferència... Van Gaal és una catàstrofe, per exemple, per aquell dia en que juga amb vuit holandesos i jo vaig dir “això no és Barça”. No m’hi reconeixia, tot i que és una època en que coincideix amb una altíssima militància com a aficionat... no com a soci, perquè no en soc. Abans que Johan arribi com entrenador [arriba el 1988] ja començo a escriure de tant en tant sobre el Barça. Després començo a escriure de manera habitual a El País quan Johan està en crisi, amb títols com “Hay vida después de Cruyff?”. Jo analitzava el que veia i no era pas un talibà, tot i ser Cruyffista a matar, però entenia que hi havia coses del Cruyff que no s’entenien. Mira, un altre jugador que em va agradar: Canito. No per raons futbolístiques, sinó perquè tenia un cantó quinqui. Era aquesta cosa del “Deprisa, deprisa”, del Saura. Em semblava original tenir el Canito.
"Els millors anys de la meva vida com a culer són els anys de Rijkaard, amb diferència. Més que amb el Pep"
Els millors anys de la nostra vida com a culers?
Quan tinc els fills, tinc la puta sort que enxampo 2003, els meus fills són del 1995 -tenien vuit anys- i enxampo l’època meravellosa. Per mi, i és una mica heretgia, els millors anys de la meva vida com a culer són els anys de Rijkaard, amb diferència. Més que amb el Pep. Allò va ser ressuscitar, haver assistit a un cos mort, amb mediocres, corruptes, tramposos, etc. Jo venia del nunyisme, però estava a la llista negra, no van ser uns anys fàcils per als qui escrivíem amb una certa llibertat. Per mi el Rijkaard representa aquella bona educació que va introduir ell, el rispetto famós, una cosa que no s’ha valorat perquè ens hem quedat amb la caricatura del que fumava porros i que tenia aquells lios tremendos. Per mi són els grans anys de la meva vida... Ronaldinho, Eto’o i Rijkaard. Aquestes tres peces, més el secundaris com Oleguer, van Bronckhorst... gent que dius, hòstia, això és únic, no hi ha ningú que tingui això. I vaig seguir-ho molt, les rues amb els nens, etc. Vaig poder viure un barcelonisme a través dels ulls dels meus fills.
I l’època Guardiola com la definiria?
Com a “ja soc milionari”. Tinc un cotxe descapotable, vaig sobrat. Em torno com als que anaven al Liceu... soc un pijo. La sensació tota l’estona que això no pot durar, que estem a l’opulència, que som un país que està disfrutant per damunt de les seves possibilitats i que acabarà malament.
Quin pensament més català...
Sí, català i aragonès. La meva àvia Timotea, a la qual no vaig conèixer, tenia una frase que la va fer famosa que deia “¡Ay, qué desgracia más grande tiene que estar a punto de pasar, con el tiempo que hace que no nos pasa nada!”. Això és el que haurà de posar al meu epitafi. “Es la història de mi vida”. Veies aquells partits del Barça, veies aquella alegria i pensaves “això acabarà malament”. I jo et diria que on em vaig emocionar més va ser amb la reconversió de Laporta, Rijkaard, Ten Cate, Eto’o... que a més va coincidir amb un període en que jo vaig poder escriure molt i vaig entrevistar Ronaldinho, Eto’o, Rijkaard... és a dir, vaig tenir una proximitat amb el club com a periodista que no havia tingut mai. Això també hi influeix. Quan Laporta va dir allò dels “millors anys de la nostra vida”, per mi coincideix, i després hi inclou tota la decadència. Si em diguessis quins són els anys en què vaig disfrutar més, són aquells; i després, evidentment allò del Pep, que per mi va ser meravellós, però em deia “no, això no pot acabar bé”. Ja estava ben atipat i m’havia tornat un pijo. Inclús vaig notar que els meus fills ja per edat van començar a desconnectar una mica i llavors em vaig quedar com sol, que era ideal perquè vaig disfrutar d’aquells anys en plenitud i hi estava bastant a prop, de manera que podia seguir-ho des del barcelonisme aquest de l’entorn. Tenia “passi VIP” a l’entorn, i podía parlar amb tothom, tots els tumults electoralistes, etc. Aquest període va ser molt estimulant, futbolísticament va ser una passada, però jo no ho vaig viure tant. A mi, allò de Rijkaard m’emocionava. Cada vegada que el sentia parlar... era un producte típicament Johan. Una idea de bombero que surt bé, i a més, era un pla B. Tenia tot el que era Johan, “no tenim van Basten? Doncs porta Rijkaard”, i ja està.
Escriure sobre Messi és un repte?
Hi ha un famós article del Màrius Serra, meravellós, de quan es posa de moda dir que se’ns han acabat les paraules, i ell fa aquest article amb “cinc mil” adjectius que no s’han utilitzat. Jo crec que no, crec que és igual de repte que altres coses. El cas Messi, el que ens sorprèn, meravella i quedarà com el seu gran llegat -tot i que amb aquests últims anys això quedarà una mica enfosquit per la bogeria contractual- és la continuïtat. El més normal en totes les estrelles, Cruyff inclòs, és fer un partit bo de cada tres, i arriba un tio que fa tots els seus putos minuts durant tretze anys fabulosos. Això sí que és una cosa que no l’havíem vista mai. Els últims anys ja no, posem-li els dos anys últims, però deu n’hi do.
"Teòric no me n’he considerat mai, però sí un coneixedor de l’ànima culer"
Vostè es considera un teòric del Barça?
No. Allò del Doctor Culer [la seva columna a El País anys enrere] és una fórmula que neix quan el Ramon Besa em proposa escriure una columna. Venia avalat perquè el Vázquez Montalbán un dia no podia fer la columna i va dir que la fes jo, comencem a fer la col·laboració setmanal d’un escriptor. Això ho inventem allà, perquè normalment els escriptors a El País només hi escrivien quan hi havia un clàssic, com Marías-Vila Matas, però algú que ho fes cada semana no estava inventat. Jo era un escriptor jove que començava. Vam començar la col·laboració al costat de la crònica i en vaig fer cinc o sis amb títols diferents. Com que sempre era al mateix lloc i era molt estret, el Ramon em va dir que busquéssim un epígraf, i en aquell moment estaven de moda dues coses: el Jordi Culer, de l’Òscar, i una cosa que feien al “Persones Humanes” que es deia el Doctor Soler. Vaig de fer un mix: el Doctor Culer. Era un contestador - el que feien al “Persones Humanes”- i algú hi deixava una pregunta i jo la desenvolupava. Donava ironia, distància i el to perfecte per a aquell moment de nunyistes, gasparistes i hòsties i el que vulguis. Aquest punt d’ironia va funcionar i com que era molt estret, sempre era un verb en infinitiu, “perdre”, “guanyar”. Amb això vam anar tirant i van anar passant anys. Tots els grans articles que calia fer me’ls demanaven a mi. A més, el Ramon dirigia una redacció estranyíssima on comencem a fer coses molt rares, com un suplement especial amb poetes. De fet, a Barcelona ens deien “els poetes” d’El País. Així que ja que ens ho deien, vam dir fem-ho en sèrio, i vam buscar tres o quatre poetes i vam fitxar també al Guillem Martínez. Era una secció brutal a nivell de periodisme creatiu i literari relacionat amb el futbol. Es posa de moda i a Madrid ho comencen a imitar amb Villoro i companyia. Hi entra a sac tothom i tot li deuen al Ramon Besa.
Segueix altra gent d’aquest periodisme literari ?
A tothom, en soc súper fan. A més, crec que és el millor que ens ha passat als literats, que veien el futbol com una cosa rara. Ara això és un fet, es pot escriure literàriament del futbol sense vergonya i si et passes d’ínfules el mateix fet futbolístic et diu que baixis una mica la tonteria. Tots els Panenkas, Líberos, etc no haurien existit sense això previ. És una branca que ve de Sud-Amèrica, on era bastant normal. Eren tots aquests escriptors que s’atrevien a parlar de futbol i sent d’esquerres. Hi havia hagut una certa prosa, especialment a Argentina, però de seguida van sorgir rèpliques estil Villoro, Caparrós, etc. Avui hi ha un article a El País de la Leila Guerreiro memorable que explica que al seu pare la família li prohibeix veure els partits d’Argentina perquè han deduït que si està veient un partit, perden. Això no hauria estat possible publicar-ho amb normalitat si no haguéssim tingut aquests vint o trenta anys de tot això que comentem. És un fenomen que ha passat a tot el món, s’ha normalitzat. És un alliberament on el Manolo va ser bàsic [Vázquez Montalbán], ell va dir que es podia parlar d’això sense ser un idiota. Una influència brutal. Aleshores, jo teòric no me n’he considerat mai, però sí un coneixedor de l’ànima culer, en part per la defectuositat aquesta, que em dona un petit marge de distància. A mi el que m’agrada és el futbol i la condició culer és secundària... si vas al club aquest que diu Barça et diuen “no hi pot entrar”. Passa una mica amb Catalunya, també, i per les mateixes raons. Tinc una formació educativa diferent i això li dono molt valor, d’allò altre no em crec res. L’únic vincle que valoro és l’irracional, el sentimental, aquest no el pots fingir. En aquesta època en que jo feia veure que era antimadridista, si feia algun comentari se’m quedaven mirant com dient “això que has dit no té cap sentit”, fins que vaig decidir sortir de l’armari amb el llibre i afirmar que jo no soc antimadridista. I ho vaig dir prou bé com per què se’m tolerés.
Una sèrie de conceptes: ismes, entorn, cavernes mediàtiques (d’aquí i d’allà )... tot això m’imagino que li causa una fatiga tremenda.
Home, ens ha donat molta feina. S’ha de ser agraït. Hem facturat molt gràcies a l’entorn. Molts articles sobre les minúcies intel·lectuals del Joan Gaspart. A mi m’ha entretingut, m’ha divertit, em sembla una patologia molt barcelonista. No l’he vista enlloc. La importància d’allò extra-esportiu i la diversitat de patologies dins del món aquest no la reconec enlloc. Sí, hi ha Boca i tota una cultura, però tothom tendeix a la unió. El que és interessant i fascinant del Barça és que a través d’aquest entorn és tants caps, tants barrets. Si poguéssim arribar a un momento en que tots penséssim diferent, inclús com a coartada per no ser tot lo animosos que hauríem de ser. Com que jo tampoc he sigut un aficionat al futbol d’animar molt, sinó que penso que o mires el futbol o animes -això que fan els argentins no ho entenc, perquè no estan veient el partit- i jo soc de mirar el partit i de disfrutar-lo. Entenc els ànims i tot això, però jo soc el primer que va aixecar la llebre del speaker dient que se l’havia d’afusellar, només com a concepte. I hem perdut aquesta batalla. I l’hem perduda metafòricament, el futbol ja va cap a l’speaker de pet, i és una aberració. Trenca amb tot el que és el barcelonisme fins aleshores. Penses “he tingut la gran idea”, però no, perquè al cap de dos anys a tothom se li’n fot, tothom està encantat amb el puto speaker i el Camp Nou anima més que abans. Et dius “he fracassat”, però no serà ni el primer ni l’últim cop. Sobre els ismes, sí són malaltissos, però a mi m’han agradat. Els entenc, em tenen bastant fascinat, ho he conegut molt, és potser el que més he conegut, les conspiracions, la misèria, la mesquinesa, els personatges, els perfils d’egos i narcisismes, la mediocritat... tot això és fascinant, també literàriament. El fet de poder estar una hora amb un tio que dius “aquest tio, com és possible?”, i al mateix temps adonar-te’n que ell ha viscut molt més que tu. A vegades tu et pots passar de llest, creure que pertanys a una elit, però l’altre viu de puta mare; ara, quan el sents parlar et preguntes si no serà un idiota. Per tant, probablement l’idiota ets tu. No soc anti-entorn ni anti-ismes, però entenc que a vegades això deu ser molt difícil per als qui hi són a dins. Amb el Johan ho vaig viure més, però és que ell volia incondicionals i a mi no m’agradaria viure en un món d’incondicionals.
Com veu ara els deu anys viscuts sota Rosell i Bartomeu ?
Coincideixen en l’època en que jo he tingut més estatus com a comentarista. Ho tenia molt còmode per saber coses i, a més, en el cas del Rosell hi tenia certa relació. Pel fet que va trigar tant a presentar-se -va ser un cultivador d’entorn brutal, l’apoteosi- vaig tenir l’oportunitat de conèixer tot allò en B. Bartomeu seria com una excrescència post, no ell personalment, sinó la inèrcia que representa. Amb ell també vaig tenir bona relació; de fet, el premi “Vázquez Montalbán” me’l donen sota el mandat Rosell, però qui me l’entrega és Bartomeu. Fent-ne una visió no personal, són uns anys nefastos que venen d’uns últims anys Laporta nefastos. És una mala digestió d’una situació, que l’agreugen amb la famosa “acció de responsabilitat” que es va enverinant. En els anys de Rosell, l’entorn estava molt encabronat perquè aquesta gent estaven en una situació que potser els fotien la casa. Una cosa molt greu, però va afectar més a l’entorn que al barcelonisme. Així com sovint l’entorn és l’expressió exagerada, purulenta i inflamada del que passa al club, en aquells anys la percepció que tenies quan anaves al Camp Nou -amb la demagògia i el populisme que acompanya el futbol- feia que fos més important el trident, tota la tonteria del sextet, tota aquella merda. És quan comencem a restar títols: comencem el setembre amb sis títols i al març en guanyem dos enmig d’una depressió tremenda, quan antigament jo m’havia educat en una època en que si en guanyes mig estaves encantat. Això s’inventa aleshores i coincideix amb Qatar. Hi ha cert període de calma al “primer Bartomeu”, però quan vas disposant de la informació tens la sensació que contractualment això era un desori, però tampoc no se’n feia res.
"Els anys de Bartomeu són especialment ineptes, però el que no hi veig al darrere és maldat"
Tothom n’era còmplice?
Sí, tant com ho som de Qatar. Sí, podies fer un article, però fins i tot quan denunciaves era una mica per postureig. Amb moltes excepcions, perquè hi ha gent que va escriure de manera irrefutable. Però en general no passava res. Tot això comença a desmuntar-se una mica amb el Barçagate, que està molt inflat per interessos mediàtics... has de ser una mica sommelier amb això... jo ho soc. Agafo els marrons, me’ls poso a la boca i dic “aquí noto unes gotes de Cadena Ser, aquí tal altra cosa, etc”. Cal anar buscant d’on ve, qui hi ha al darrere, com s’ha produït, com han barrejat les coses, a qui beneficia. Però sí que era una manifestació de la purulencia interna. Després, quan parlaves amb la gent que manava -he tingut aquesta possibilitat- t’adonaves que estàvem en mans de gent... uf... En època de Laporta ja ni et dic, deies “Aquests tios porten el club? Si semblen una banda de rock’n’roll!”. No hi havia gaire diferencia entre “Los Búhos” i la seva junta, sobretot després del cisma que va haver-hi. Potser per humilitat o potser per seguir veient l’espectacle pensaves que igual és que això funcionava així ja de normal. Curiosament, el coneixement de la realitat fa que l’entenguis menys; com més hi parles i més dades tens, més acabes pensant “això... uf!”. Jo n’he vist passar molts, de caps, de comunicació, etc.. que em deien “no, ara ho farem diferent” i jo pensava “hòstia, si jo ara pogués posar-li un vídeo dels anteriors”. Els anys de Bartomeu són especialment ineptes, però el que no hi veig al darrere és maldat. Són ineptes i sobretot, en una època en que el futbol s’ha desmadrat molt. Jo recordo quan, amb Núñez, una de les coses sagrades era el 55% de massa salarial fins que, de cop i volta, Soriano diu que el 70%. Vaig pensar, “hòstia quin salt”, però com que ell tenia tota la motxilla i els power-points aquells i la teoria que calia augmentar els ingressos, vaig pensar que devia ser normal. Vam acceptar el 70%. Aleshores venia Bartomeu i et deia que estàvem al 77%, però que seríem el primer club del món a facturar 1.000 milions d’euros. Però clar, amb uns beneficis de 13 milions. Hòstia, una empresa que guanya 13 milions facturant-ne 1.000? Potser que els fotria tots al carrer, jo. I tampoc passava res, anaves a l’Estadi i tothom content. Fins que fa un parell d’anys vaig dir “aquí us quedeu”, no vull saber-ne res, de l’Estadi. Jo estic a casa, mirant-lo per la tele.
La gent que han viscut el ritual del Gamper, per exemple, que venies de comarques i tot això de l’ “aquest any sí”, i “ja tenim equip”, i ara els acabes veient a un camp que sembla discoteca barata de barri. Això és el que els agrada. El gran problema de la humanitat és el triomf del bàsquet. Tot el que ha fet el futbol en els darrers vint anys ha estat introduir hàbits del bàsquet. Ja es comencen a veure botzines i gent que crida per megafonia qui és el que ha marcat el gol. Tot això ve del puto bàsquet, que és un esport demencial en el que passen moltes més coses de les que hi caben. Resultat: 87 a 84. Això no és sèrio. La gràcia del futbol és la impossibilitat de fer el que has de fer, és un esport basat en el fracàs i la frustració. Vint-i-dos tios fracassant durant hora i mitja, i un, de tant en tant, aconsegueix obrir el meló. Això és grandiós. El bàsquet és el triomf de la gent feliç. En comptes d’arraconar aquest esport, a veure si desapareix, el que s’ha fet és agafar-ho tot: les estadístiques, la concepció científica barata, etc.
Com jutja la segona etapa de Laporta?
Estem gestionant la catàstrofe. Ell no se’n pot considerar culpable. Segur que si gratem, hi trobem coses, però el malalt estava ja molt malalt. I el nou metge és un curandero. La imatge és que ha entrat Laporta i li ha dit al malalt “he fotut a fora tots els metges d’aquest hospital i aquests són els nous”, i quan mires, són el seu cosí, el seu germà, etc. I la família del malalt dient “vols dir que anem bé?”. Els metges anteriors, tots amb bates blanques, dient “jo soc de Harvard, jo soc d’Illinois”, però eren uns putos inútils. En canvi ara, ha vingut un curandero, entusiasta, que va dient coses que vol fer, totes molt sensates, però no les fa perquè no les pot fer. Els primers dies deien que farien una auditoria i que si calia d’estar dos anys sense guanyar res, ho farien. Als tres dies van començar a fitxar, a gastar i a vendre’s les joies de la iaia i el que fes falta.
El futbol és vendre il·lusió.
Això és una mentida. Si vols vendre il·lusió, no fotis al speaker. El primer que has de fer és donar l’oportunitat a la gent de que el matin, allà mateix. A la gent del futbol -o la del Barça, en aquest cas- no se li pot dir la veritat. El malalt està palmant. Però no està palmant ell sol perquè és el Barça, sinó que el malalt està en mig d’una pandèmia, és un problema estructural. Hi ha gent que t’explica molt racionalment i de bona fe quines coses es podrien fer, i el Laporta no les està fent. Però per experiència sé que quan arribin no ho aplicaran. Laporta també deia de posar-hi ordre. Podem recordar el cas Ferran Reverter: tothom content amb ell, i als poc temps el fan fora. I et preguntes quin criteri estan seguint. Per exemple, l’aportació de Víctor Font va racionalitzar el tema, però la sensació és que si hi arribés, en veure el panorama el primer que faria és començar a fitxar com un boig. I la premsa preguntant-li “Per què no fitxa Haaland?” tot el dia.
En aquests darrers temps han passat coses contractualment interessants. Hem fitxat gent de franc, però alhora hem fet fitxatges amb preus demencials. Les comissions, Spotify i aplaudiments per a comissionistes, etc. Jo ja sé que s’està morint, però la qüestió és portar-ho bé mentre duri. Tinc la consciencia que hi ha alguna cosa que s’acaba. El model s’acaba i és un fet, està súper documentat i estudiat. Qatar és la sublimació de tot això. No sé com vull viure tot això... he agafat una certa distància però n’estic informat. És que aquest “laportisme de segona generació” és molt agressiu, és molt més sectari que tot el que hem tingut fins ara. És un sectarisme xaró, no hi ha teoria al darrere, preval l’esperit. Hi ha molt hermetisme informatiu i el que t’explica coses és perquè està desesperat. M’ha semblat interessant tot el que han fet amb els fitxatges... fitxar gent que acabava contracte, deshauciats, però funcionava. Vam descobrir Ansu Fati durant la pandèmia. Tot això no hauria passat sense la catàstrofe prèvia. Sempre trobo motius perquè sigui interessant, m’agafo a les coses bones. Jo ja he viscut l’entusiasme dels temps de merda, aquelles reunions conspiratives. Un dia s’haurà de fer una història dels reservats com aquest on som ara, jo ja no hi puc anar. Ja ho fet tant... ja sé com anirà: vindrà un tio amb unes carpetes, ai, les carpetes!, fotrà una explicació i acabarà dient “com ho veieu vosaltres?”. I li importa una merda tot el que dius; li entra per una orella i li surt per l’altra, com si fos carn picada passant per la màquina. Ara m’ho prenc amb filosofia. En tot cas, no és gens fàcil... el malalt estava moribund per causes pròpies i externes, de manera que si el salven tindrà molt de mèrit.
S’aferra a alguna esperança, algun clau roent?
Sí, i tant! Inclús m’aferro a l’esperit de “la banda”. Si hi hagués una pregunta sobre quina és la teva directiva preferida, jo respondria que aquesta nostra. És brutal, no té cap sentit. És un disbarat. “Enric Masip”: és un concepte. Jo el posaria al diccionari. Cal que algú trobi la manera de definir això. Et diuen “el nostre director esportiu és Enric Masip”, com si fos una verdad irrefutable i absoluta. I tu et quedes pensatiu... Enric Masip? Què esteu fent? Això a mi m’agrada, em posa. Ho dic de debò, no és pose. Jo disfruto amb les sorpreses, i aquests em sorprenen sempre. Així com amb Bartomeu només t’assabentaves de les sorpreses quan ja tenies la destral a l’esquena, aquests sí que et sorprenen.
Com veu el futur immediat?
Jo tinc la sort que el futur sempre l’he vist malament, perquè fins i tot a l’època d’esplendor pensava com la meva àvia Timotea. Quan hi havia l’opulència, jo recordava els anys de sequera i demanava els altres que tinguessin en compte que estaven vivint una excepcional. Aquest és el gran canvi generacional, l’ambient del Camp Nou d’avui es molt bo en comparació amb el que havíem viscut. És a dir, a mi m’agradava més allò altre, però aquest és més futbolísticament correcte. A mi, cent mil cabrons, m’agrada; és a dir, la idea que onze tios hagin de jugar contra un equip rival per guanyar alguna cosa i tinguis cent mil cabrons a la graderia m’agrada com a perversió de la humanitat. Posa que fossin només quaranta mil cabrons i els altres fossin bones persones. És una exquisidesa que només la tenim nosaltres, perquè el més normal és que hi hagi gent que tingui ganes que guanyis. Allò d’anar al camp a bufar per veure si la pilota del Charly [Rexach] surt a fora només ho tenim nosaltres. Jo no soc així, però m’agrada que això existeixi. Em sembla una gran extravagància. És com els suïssos... arribes a Suïssa i tot allò és molt raro.
És un tret identitari: m’has d’animar, tu jugador, a mi, seguidor.
Sí, i si m’animes, ja trobaré motius per parlar malament de tu. Aquestes perversions m’agraden i durant el període electoral es mantenen: la nit aquella dels avals, allò és únic. A les tres matinada, seixanta periodistes amb gravadores a veure si agafen la juerga que s’estan fotent uns tios que no es coneixen. No es coneixen i que van a donar setze milions... tela. Després quan vols informar-te sobre qui ha posat els diners veus que no en sabem res.
Ho arribarem a veure, això de l’Espai Barça?
No, però abans era el Barça-2000 i sempre hi ha una pastanaga d’aquelles que et posen al davant. Us recordeu de l’estadi “Lacasitos” d’en Foster? Era brutal. Si tu haguessis pogut veure la convicció amb què defensaven aquell projecte... “és això o res”. Cada cop que algú et digui aquesta frase és que serà “res”. És brutal com s’ha pervertit tot, no només el Barça, sinó que és una cosa del sistema... em fot molt. Soc tan pessimista de sempre, que tot això no em sembla una catàstrofe perquè farem el que puguem. Aquesta gent que hi ha ara tenen bones intencions, segur, però tenen competència? Quan han tingut algú aparentment competent, després ha resultat que no. Quan han apostat per la competència, per exemple amb Reverter, la persona en qüestió va desaparèixer de la nit al dia. Per tant, per experiència el més fàcil és deduir que darrere hi ha hagut moviments que no coneixem, i això sí que és frustrant. Ho sabrem algun dia, però ara no ho sabem.
Com veu l’espantall de la societat anònima?
Ho veig com una opció que va venint. Si no aquesta solució, alguna altra solució híbrida estil Bayern de Munic. Amb el temps acostumes a tenir interlocutors que et poden ajudar i tothom et diu que anem cap aquí. El que passa és que el Barça et pot sorprendre. Els que hi estan en contra, tampoc et diuen com s’ho faran. El Barça cada dia que obre la paradeta té més costos que ingressos. Es pot dir que “no, en el món del futbol això és sostenible”, però vaja... l’Español ha perdut 12 quilos i diu que no tanca. He arribat a sentir que, gràcies al seu fet diferencial, al Barça li perjudica menys que a d’altres el fet de tenir pèrdues, perquè diuen que és una marca que, tot i arruïnada, continua tenint interès. En tot cas, no és el pitjor moment que hem passat. Tenim bons jugadors... Gavi, Pedri... però tampoc me’n vull enamorar perquè estic escaldat... sempre penso en quin moment es lesionaran. L’últim amor ha sigut Ansu Fati, però a mesura que vas coneixent tot el tema de les operacions, dius hòstia, hòstia... i me’n recordó de les lesions aquelles de genoll d’Edmilson, Larson, etc. Hi ha aspectes de la informació que no està en mans del club, coses que se’ls escapen. La massa salarial n’és una, perquè et diuen que si Messi no hagués cobrat el que ha cobrat, ja no el tindríem fa molts anys. Al Camp Nou no se li pot dir: “això no ho podem pagar”, que és el que va dir en Faus i va acabar plegant. Hi ha coses que no es poden dir i això també ho vas aprenent. Hi haurà un moment en que tots començarem a dir que la solució de la societat anònima tampoc està tan malament, i ho direm amb aquelles veus engolades, estil Cercle d’Economia, que posem els culers i ningú més en algunes ocasions. Ens explicaran que El Corte Inglés també és una societat anònima, amb tota la patxorra del món. Tota la mística de la propietat és només mística. Ara ja som clients, no pas socis o aficionats, i hem de pagar. He sentit coses com que si hi ha 7.000 milions de persones al món i 400 milions són culers, si cada un d’ells paga un euro...
Sergi Pàmies: "Tinc la sensació que tot el que havia d’escriure sobre el Barça ja ho he fet" | Carolina Santos
Tornaria a escriure un llibre de temàtica culer?
Jo no descarto res. Tinc la sensació que tot el que havia d’escriure sobre el Barça ja ho he fet entre els articles i el llibre, però la resposta seria que i tant que tornaria a escriure un llibre sobre el Barça. Ha de ser un llibre que no estigui escrit i que tingui a veure amb una reflexió a foc lent; a no ser que sigui un encàrrec tipus “Cruyff”. Em fa l’efecte que nosaltres venim d’un equilibri: la maldat de la Junta, la bondat dels jugadors i l’heroisme del poble. Com que venim d’una època on no hi havia res, tot era una merda i tot era sempre culpa dels altres, hem desenvolupat un narcisisme victimista molt elaborat, en el sentit que o Franco, o el Madrid, o la pluja o els arbitres, o tots quatre alhora, eren els culpables de les nostres desgràcies, i te’n vas a casa tan tranquil. Vam desenvolupar una mística del dolor que era súper eficaç i que comparada amb el Madrid era l’antítesi perfecta, perquè ells eren al revés. Aquest equilibri ha desaparegut, en part per l’èxit. Aquí hi ha uns anys que el Barça ho peta, de joc, d’expansió internacional, d’imatge... Messi... tot el que vulguis. Aquell discurs s’ha acabat, ja no serveix. La transició entre aquell discurs i l’actual va fer que els opulents, els que resten títols, no fan servir aquell discurs i han creat una barrera generacional. Està evolucionant més ràpid el barcelonisme real que el barcelonisme litúrgic i reflexiu. La reflexió filosòfica sobre el Barça va més a poc a poc. Això és estrany. Jo intento posar-me a algun lloc on pugui veure a això, és com tenir dues pantalles, i una d’elles amb la realitat, que no és la que m’agrada ni m’hi sento còmode... m’obliga a aprendre codis nous. El cinquanta per cent del llenguatge periodístic ve del García, d’un sol tio. Aquestes noves generacions estan molt empeltades d’això, molt més que nosaltres, que n’érem coetanis. Ara sentiràs ministres, periodistes esportius, directors generals utilitzant muletilles del Garcia. I amb absoluta normalitat. Aquest ús dels adverbis... un tio de vint-i-cinc anys. És el que li han ensenyat a la universitat o el poc que ha llegit, perquè tot ho segueix per YouTube. El cas del Gerard Romero, per exemple, el més fàcil és estar-hi i contra, i no, mira-t’ho... encara que sigui per acabar-hi estant en contra. L’estar a favor o en contra de les coses és cada vegada més irrellevant. Admeto que abans em donava molt plaer. Deies que estaves a favor o en contra d’una cosa i sorties emprenyat o content. Però, en canvi, aquests estats d’ànim per entendre la realitat ja no serveixen per res. És irrellevant que tu estiguis a favor o en contra, l’important és que ho entenguis o no. I com que la informació està castrada per tot arreu, amb uns aparells de comunicació que fan por, has de seguir la teva intuïció, anar sumant opinions i després no renunciar al teu coneixement de les coses. Si et ve algú i et diu “no, no... això ja ho tenim controlat, xato”... doncs noi, no ho sembla.
Expressa reflexions que ningú es planteja sobre aquesta cultura de les xarxes socials i de la immediatesa.
Si nosaltres ens posem de cul, estem morts. Cal entendre-ho. Això m’ho va explicar Piqué: amb les noves eines tipus Twitch tenen mitjanes de connexió de set o vuit hores diàries. Viuen a una època que els nanos aquests que se’ls miren no treballen. Com a pare, li compres una butaca d’aquelles i així el tens a casa, i no és al carrer fotent-se botellot. I aleshores al nano li agrada, i s’hi està catorze hores diàries. Vaig sentir una entrevista al Gerard Romero on deia que durant el Mundial havia fet 217 hores de directe. Jo encara recordo la gent lluitant per la jornada de vuit hores, les vacances, els caps de setmana. Aquests són els herois, la gent es vol assemblar a això. El Barça i el futbol poden donar continguts fins a crear això? Amb mi que no hi comptin. Jo me’n vaig al cine, tinc fills, treballo, escric un article... però resulta que el que el que toca és ser-hi allà set, vuit o nou hores. I el Piqué ho explicava com una via de negoci futur, i aleshores veus Luis Enrique i tal, vas veient que això es va obrint pas. Això sí, si alguna cosa hem après, és que passen diverses coses alhora. No és una qüestió de jutjar, sinó de veure cap a on anem. Clar, però segueixes la roda de premsa del Barça i aleshores veus “Maspelotas.com” preguntant a Xavi. El més fàcil és menysprear-ho, però cada cop n’hi ha més. De reüll ho has d’anar seguint i has d’anar entenent els mecanisme. Per exemple, a la conversa global sobre el Barcelonisme, que és el que ens té aquí units, està canviant i ara la gent et parla de Twitch o de tweets. Abans podíem discutir si Martí Filosia era una broma o no, era el debat que et trobaves a Canaletes. Quan es va descobrir que duia un aparell de tortura [una faixa ortopèdica per l’hèrnia que tenia] es va entendre per què era tan dolent. Ara et comenten el tweet d’un tio anònim sobre Martí Filosia.
"Em sap greu que el Barça es transformi en una societat anònima, però si s’ha de fer, que es faci bé"
Abans ha parlat del risc de Barça, SA, però no ens ha quedat clar si tant li fa o si està en contra.
No, no m’és igual. És com el tema de Qatar. Són coses dolentes que veig que ningú fa res per evitar-les. A més, l’esforç que suposaria és fer la revolució, i per experiència sé que, la revolució, com menys la facis, millor. Em sap greu, però si s’ha de fer, que es faci bé. Això és el que em preocupa. Si ho ha de fer Enric Masip...
Algun cop li hem sentit dir que al futbol, no només al Barça, sinó a tota la indústria, l’única via de negoci que li queda és la fosca; és a dir, els Abramovic, Qatar, etc. Continua pensant el mateix?
Sí, com a constatació del que hi ha. Ara estem vivint l’apoteosi d’això. Si tenia alguna intuïció en algun moment, s’han confirmat totes. Això no vol dir que sigui l’única via, però hi ha d’altres casos, sobretot als països més civilitzats. El que tinc dubte és si el Barça, com a primera potència, pot trobar alguna fórmula, i en això soc optimista. De la mateixa manera que tothom et diu que cal ser societat anònima, podria passar que tu fessis una fórmula empresarial més capitalista que la que tenim, amb desaparició dels estatuts -un dia hauríem de parlar com vam fer els últims, perquè és un episodi còmic- i que serà de les menys dolentes. A mi em sap greu, però com em saben greu les superilles... a mi m’agradava que tots els carrers fossin iguals, però si ha de passar, que es faci bé. Això em passa constantment amb tot. I els gàngsters alguna cosa bé han fet, també... El Madrid és un cas de gestió absolutament impopular des del punt de vista ètic, amb molta influència i el que vulguis, però la gestió de Cristiano i Ramos ha estat impecable. La gestió de les vendes d’alguns jugadors que penses, com han pogut col·locar-los? Aquí ens donen moltes lliçons. Un Barça endreçat amb una inquietud i amb mecanismes de control... però és que els mecanisme de control del Barça són de l’estil del comunicat aquell del Compliance.
Podem sospitar que en aquesta ciutat hi ha molts interessos perquè el Barça sigui societat anònima i per aquest motiu està calant un missatge que diu “societat anònima equival bona gestió i club mutual equival a desgavell”, i això és mentida. El model de propietat i la qualitat de la gestió no tenen res a veure. Fins i tot estan venent el model Bayern, que no sembla ni de lluny aplicable al Barça.
Això del Bayern és una consigna, i totes les consignes han de comptar amb un alt grau d’ignorància. Dic una cosa, a veure si cola... i cola, per la mandra que fa investigar i entendre de què van les coses. Quan parles amb gent que hi entén i no trobo gent que em digui “s’ha de fer així”. Hi ha gent que et diu “s’hauria de fer això o això altre”, però quin model de propietat vols? Hi ha poca ciència en aquest àmbit. No hi ha model, perquè el model que et venen del Bayern no et val per al Barça. L’opi es basa en això. Jo el que vull és guanya’m partits, juga bé i no m’atabalis. Aquesta cosa de la que el Barça ha presumit durant tants anys de “no, nosaltres som un club especial, vivim els colors...”, tot això és mentida. Cada cop el Barça és més global, més universal, més de clients i dels 400 milions de seguidors aquests que no existeixen, però que són més importants que el soci que va al Camp Nou, al que se li pot donar pel sac reiteradament. El contrast entre la realitat i la ficció és molt gran. No he trobat mai a ningú que em digui “això ho farem així”, però també entenc que no ha d’existir una única fórmula i segur que tot plegat ha de ser el resultat de provar coses. Però soc optimista en el sentit de per què no ho podem fer? Per cert, el luxe que es pot permetre un pessimista és ser optimista de tant en tant.
"He deixat d’anar a l’Estadi. És una experiència dolorosa, desagradable i estrident"
Per què ha deixat d’anar al camp?
Perquè no s’hi pot anar. És una experiència dolorosa, desagradable, estrident. Des de la instauració de la grada d’animació gregària. Imagina’t que has anat a missa sempre i, de cop i volta, arriba un capellà nou i comença a treure guitarres i tal. No passa res, si t’agrada. El problema és l’acumulació de coses: la incomoditat als seients, no es pot fumar... tot és complicat. També és cert que l’edat hi fa. Abans jo anava a veure l’escalfament de Messi i Alves, que era una cosa meravellosa. Fins que va entrar un preparador físic que va decidir que allò res, i que s’havien de dedicar a fer aquelles mariconades de córrer amunt i avall com si tinguessin problemes compulsius. Passen coses que no entens. La suma de tot això feia que quan començava el partit estaves extenuat i no el disfrutaves. No és que tot sigui negatiu, però arriba un moment en que dius, em compensa? Allò del dia de l’Eintracht és una vergonya, una taca per a la història del Camp Nou enorme. Com que era la junta nova no va passar res, però si ho arriba a fer el Gaspart... Allò va ser una invasió de camp tolerada i auspiciada pels nous sistemes. No suporto les cançons de la grada d’animació, em poso malalt. Allò no és veritat, és artificial, s’ho han inventat. És la cultura del Palau Blaugrana. Els dos primers anys de Laporta, els anys Rijkaard, l’Estadi reacciona d’una forma absolutament positiva espontàniament, ningú ho dirigeix. Són uns anys en que l’actitud del públic és de plorar d’emoció. Després hi ha la intervenció del dia del Mourinho, el dia que li canten “Vete al teatro”, una creació única. És d’un nivell de sofisticació brutal, i sense insultar.