La idea que Nadal era una època per estar amb les nostres persones estimades ha quedat més enrere que un paper de regal el dia 25. Des de fa uns anys, Nadal és simplement una excusa més per gastar, comprar, gastar i, en última instància, llançar grans quantitats de brossa que només han servit per embolicar i protegir hermèticament els regals que hem comprat en línia perquè no teníem temps d’anar a buscar a la botiga.
Els infants del meu voltant reben quantitats ingents de regals, i molts d’ells ni tan sols recorden totes les coses que han rebut per part de familiars i amics que se senten obligats a comprar-los alguna cosa per demostrar que els aprecien o per compromís purament i estrictament familiar. El fet que hàgim fet tan de pressa la correlació “a més regals més amor” o “a més diners invertits en regals més amor” ja trobem un gran problema: l’amor, per Nadal, es representa en diners gastats. I això no només és un problema en si, sinó que és un problema enorme en el moment en què els infants, conscients de la dicotomia interna, adquiriran algunes de les maneres més patològiques de continuar amb un sistema basat en el gastu: si em regalen un regal gran és que m’estimen, si no em regalen un regal gran és que no m’estimen. Les derivades d’aquest tipus de correlacions són evidents, i totes acaben amb una tendència a gastar i gastar i regalar i regalar fins que o bé ens quedem sense diners o bé res sigui prou gros per regalar, fet que ens porti a les últimes modes de fa uns anys, com regalar una estrella, el símbol del capitalisme més ferotge que he vist anunciat a una pàgina web.
Durant el mes de desembre el nombre de residus de les llars creix un 30%, augmentant quasi 20.000 de tones diàries
Per si això no fos problemàtic, hi ha un altre problema en aquest frenesí del consumisme: les tones de papers, plàstics, materials que ja no sabem a quin contenidor van i els usos de les coses que comprem. Durant el mes de desembre el nombre de residus de les llars creix un 30%, augmentant quasi 20.000 de tones diàries. El malbaratament de recursos és enorme, i contribueix ràpidament a augmentar el ritme de residus que generem. Amb això no vull dir que no ens puguem fer regals, ni que la il·lusió de rebre un objecte no existeix durant Nadal. Però el sistema clarament juga amb el que no podem comprar: la il·lusió i les emocions. Com podem dir-li que a una criatura que no hi haurà regals, o que no tindrà allò que porta tot l’any demanant? Quan es posen les emocions al mig, fins i tot les persones més conscients amb l’impacte dels residus pel medi ambient es resignen al despilfarro. I culpar-les tampoc seria el que necessitem per avançar.
Hi ha moltes mesures sostenibles que s’han començat per fer de Nadal una celebració molt més conscient amb el seu impacte al medi ambient. Des dels amics invisibles fins a reciclar paper d’embolicar, passant per comprar únicament coses que es necessiten o optar per regals de segona mà. Hi ha maneres de fer-ho, però amb alguns sectors, com els infants, és molt més complicat. I té sentit, perquè hi ha tot un sistema en contra que ens empeny a comprar, comprar i comprar. Tanmateix, són les petites resistències agregades les que aturen muntanyes, i en un context en què gastar i malbaratar sembla ser l’ordre del dia, no fer-ho pot ser un bon experiment.