La gent escriu moltes coses sobre quan tornen a llocs que els han fet feliços, però no sobre el que passa quan tornes a llocs on has sentit dolor. Llocs que t’han fet sentir bruta, dolenta, que oblidaves la teva essència. Hi ha llocs on et vas prometre no tornar, però la vida t’hi ha posat de cara i als quals no tens més remei que entomar-ho i comportar-te com és propi en societat. Malgrat després, a casa, ploris i t’enfadis per no haver fet o dit el que realment et venia de gust fer. La maldat no es pot descriure en paraules, però es pot sentir. I aquella tarda vaig sentir-ne molta, de maldat.
Em costa acceptar l’existència de la maldat. I encara més per ser una d’aquelles persones que sentim grans remordiments de consciència per les coses més absurdes i quotidianes. Els modernets dirien que és perquè soc Peixos, jo dic que és perquè soc ingènua i una mica il·lusa.
No acceptar la legitimitat de tot allò que no ens agrada no ens ho soluciona; al contrari, ens ho enquista i ho fa molt més difícil de rosegar
En això de l’acceptació del mal, les filosofies orientals ens porten anys d’avantatge. L’equilibri entre allò que anomenem “el bé i el mal” a Occident s’ha transformat en una negació completa de la segona i una reivindicació desproporcionada de la primera. I no només no és just, ni veritable, sinó també altament dolorós: no acceptar la legitimitat de tot allò que no ens agrada no ens ho soluciona; al contrari, ens ho enquista i ho fa molt més difícil de rosegar.
La culpa és el gran elefant a l’habitació de les nostres societats contemporànies, i el mecanisme que hem trobat per gestionar la irritable presència de la maldat en les nostres vides. Si penses que una cosa que no va bé és per culpa teva, en realitat del que t’estàs convencent a tu mateixa és que tens la possibilitat de canviar-ho. Però això no és ni veritat ni necessàriament bo per a nosaltres. I justament per la nostra incapacitat de gestionar aquesta culpa, patim en circumstàncies en què podríem no fer-ho o fer-ho en molt menor mesura.
La mare m’explica que la seva terapeuta li ha explicat que, quan senti sentiments asfixiants, els expulsi amb un gest físic o una frase. M’ha dit que de moment només ho ha provat a casa, però que es presenta força prometedor. “Digues prou, fins aquí, i fes una puntada a l’aire”. Em reconeix que és una solució màgica, però que funciona.
Però tornem a la maldat. Sovint ens costa entendre per què algú que pot fer el bé decideix fer mal. El mal no només és cruel, sinó també completament destructor i inhibidor. Quan fas coses bones, el cor s’expandeix i el que fas es converteix en una extensió que transpira, transpua i transporta en tots els nostres voltants. Com va descriure Sant Agustí d’Hipona, el mal no és res més que absència de bé que prové de la mala utilització de la seva llibertat.
A diferència de Sant Agustí, Immanuel Kant veu el mal com una decisió activa de subordinar la moral a l’egoisme. Pel filòsof de la Il·lustració alemanya, que promou una ètica basada en la raó i el deure, el mal moral es manifesta quan un individu escull l’interès propi per sobre del que se suposa que ha de fer; el seu deure com a ciutadà i individu, que pel filòsof és la màxima responsabilitat que té qualsevol persona. Kant, així, no només percep el mal com una elecció intrínsecament dolenta, sinó una irresponsabilitat existencial i col·lectiva.
A diferència de Sant Agustí, Immanuel Kant veu el mal com una decisió activa de subordinar la moral a l’egoisme
En la línia d’autors amb un gran sentit de la moral trobem Simone Weil, filòsofa del segle XX que, amb un peu a la mística cristiana i un altre en l’activisme polític, defensava que el mal és una realitat metafísica i social que destrueix l’ànima. Segurament per la seva contemporaneïtat amb la Segona Guerra Mundial, la filòsofa francesa té una visió molt tràgica del patiment i també del mal com a anul·lador de la persona. En el seu pensament, el mal es concep com una xacra que cal combatre i erradicar, i només un compromís polític i moral ferm pot oferir-hi salvació.
Contemporània amb una tendència molt més racional o estructural i molt menys mística i existencial, trobem la famosa teorització de la banalitat del mal de Hannah Arendt. Després de viure tota la Segona Guerra Mundial i ser testimoni de les atrocitats comeses pel Tercer Reich, la filòsofa segueix el judici d’Otto Adolf Eichmann en un context de post-Holocaust on les emocions de les atrocitats encara estan a flor de pell.
Observant les declaracions de l’exdirigent nazi, la pensadora arriba a una conclusió i és que el mal és banal: al contrari de les tesis dels seus antecessors com Sant Agustí (filòsof a qui centra la tesi doctoral), explica com el mal pot sorgir també de la manca de reflexió o pensament crític, de l’obediència sorda, i no només de l’odi i la perversió. Evidentment, la seva tesi no és molt ben rebuda al context en què es troba, però a partir de la seva diferència respecte a altres visions essencialistes del mal, l’autora deixa clar que no cal ser malvat per fer el mal.
I en aquest trencament entre les dualitats bé i mal com a únics paradigmes del pensament, trobem la contribució de Friedrich Nietzsche. Anterior a Arendt en pensament, la seva crítica de la moral tradicional cristiana ja deixa entreobert que no hi ha tal cosa com un bé o un mal absolut. Pel filòsof, el mal no és absolut, sinó una construcció social i històrica que hem basat en un sistema de valors cristians, però que no hi ha una moral universal i objectiva, sinó diferents morals construïdes d’acord amb els interessos d’una societat.
Aquests cinc autors mostren com la maldat ha estat teoritzada de diferents maneres al llarg de la història, i que si bé per algunes persones és un absolut o una essència, per altres és el resultat de les interaccions i reflexions humanes. La maldat, com la felicitat, és una cosa amorfa que pot prendre formes i bocins de tots els racons de les nostres vides. De la mateixa manera que tots tenim bondat, també tenim maldat, i algunes coses al mig.
Deu minuts després de fer l’esborrany d’aquest article, després de tenir dos o tres segons de pèrdua del coneixement, em giro i veig que no tinc la meva bossa al costat. M’han robat, i s’han emportat totes les meves pertinences, entre elles l’ordinador, les ulleres, l’agenda i un grapat de llibres. Un final bastant irònic per a un article dedicat a la maldat.