Hom sap que ha deixat sense respostes a un eclesiàstic quan el seu interlocutor deixar anar la frase: “Els camins del senyor són inescrutables”. Passa com una fugida endavant per manca de respostes, però no deixa d’evidenciar la bufonesca aleatorietat del futur. El best-seller John Grisham hauria seguit amb la seva vida d’exitós advocat si no s’hagués entretingut especulant amb què hauria passat si el pare d’una víctima de violació de només 12 anys a la que defensava hagués optat per planejar l’assassinat dels agressors. D’aquell gir de guió va sorgir la seva primera obra Temps de matar. La vida de Bette Nesmith també va estar marcada per un canvi. El que la va dur de ser mestressa de casa a creadora del típex, l’invent que va permetre als escriptors tapar les seves errades. I que la va fer multimilionària.
Guerra i finestres
La biografia de Nesmith estava escrita des del mateix dia en què va néixer. Estudiant modèlica i cristiana exemplar, es va casar amb Audrey Nesmith als 18 anys, just abans que el seu marit fos reclutat per lluitar a la II Guerra Mundial. Aquell mateix 1942, amb tot just 18 anys, va tenir el seu primer fill.
Sustentada econòmicament pel seu marit i amb suport emocional de la seva família, la feina de Nesmith es limitava a tenir cura del seu fill, mantenir la casa i esperar el retorn del militar. No hi havia perspectives de canvi a la seva vida, fins a finals dels anys 50. El retorn de les trinxeres d’Audrey no va ser precisament pacífic i la parella es va separar als pocs mesos. Pocs anys després, el seu pare moriria sobtadament, deixant com a herència una casa en la que, des de llavors, viurien la pròpia Bette, el seu fill, la seva mare i sa germana.
Nesmith era ara la cap d’una família sense gaire recursos i amb un menor al que alimentar, pel que es va veure obligada a deixar la seva vida de mestressa de casa per començar a treballar com a secretària al Texas Bank.
La seva nova jornada laboral consistia, bàsicament, en mecanografiar tot tipus de textos. I d’aquesta feina va sorgir una profunda frustració per no poder corregir les errades que cometia. La solució la va trobar en una feina d’estiu que va aconseguir per a guanyar-se un sobresou. La van contractar per pintar les finestres del banc. Una tasca que no dominava del tot, però en la que podia dissimular les errades passant una simple capa de pintura blanca.
I aquell descobriment va ser el seu particular “eureka”. A la tornada a la feina va començar a utilitzar d’amagat una solució de pintura blanca i aigua que va anar millorant des de la cuina de casa seva amb l’ajuda del professor de química del seu fill. Cinc any després, Nesmith havia aconseguit un producte que es camuflava a la perfecció amb el paper, eliminava els errors i s’assecava al moment.
Paper líquid
Als caps de Nesmith no els feia gaire el pes que la seva administrativa utilitzés aquella pintura, però els seus companys d’oficina no paraven de demanar-li nous potets del seu producte. Vist l’èxit, es va decidir a comercialitzar el seu invent sota la marca Mistake Out, que poc després rebatejaria com a Liquid Paper.
En pocs anys, el producte es va convertir en un element indispensable en qualsevol oficina. El negoci creixia, però Nesmith seguia preparant les seves comandes des del garatge de casa seva.
Convertida en empresària d’èxit, Nesmith va veure una oportunitat per deixar la seva marca personal en la gestió. Els estatuts de l’empresa parlaven de decisions descentralitzades i d’un model humanista, en el que la direcció femenina podia canviar el rumb d’un món empresarial manegat per homes. Una filosofia que es va traduir en la creació d’una biblioteca per als seus treballadors i una guarderia a la seu de Liquid Paper, entre altres mesures.
A l’any 1979, l’empresa comptava amb 200 treballadors i venia més de 25 milions d’ampolles a l’any. Xifres que li van valer una oferta de 47,5 milions de dòlars per part de Gillette. El futur aleatori del típex quedava llavors en mans de la multinacional.