Hi ha un pintor, Antoni Vives Fierro, 73 anys, que des de molt jove excel·leix com un constant creador d'obra de primera fila. També és un inquiet creador d'iniciatives originals i encertades en el sector de l'art. Són dues dimensions creatives d'una mateixa vocació cultural que ell tira endavant -com molts emprenedors- per damunt de crisis i de crítiques.
També, com molts empresaris, sap innovar per atendre a nous públics i no decebre als qui comparteixen de fa temps la seva sensibilitat sempre renovada.
He passat un dia amb els Vives Fierro, Toni i Emi, i altres amics convidats, a Cal Papitu de Sers, la seva casa del Penedès oberta als amics, als silencis cordials i expectants dels camps, i als horitzons, encara verds, d'aquesta primavera catalana tan excitada. Allí treballa molt. Treballa de bon humor perquè fa la feina que més li agrada.
Res li és aliè si hi ha palpitació humana. Està enllestint una exposició a l'Hospital de Bellvitge. Hi portarà quadres destil·lats amb cura -com el most dels ceps que veu des de l'estudi- a partir de fotos de la ballarina Alicia Alonso, realitzades a Cuba pel cardiòleg Josep Guindo.
Vives Fierro ha fet llargues estades a Cuba, d'on sortiren els seus paisatges urbans més llaminers. Dels trossos de realitat que semblen amargs n'extreu el sucre de canya de la imatge sensual i amable. Ho fa amb el mateix talent amb el què fa anys condensà l'esperit del Liceu, sublimà les vísceres emotives dels Encants i la Boqueria, i imatjà el clima espiritual de l'Eixample i el Passeig de Gràcia.
És una proposta original que alterna amb la preparació de l'exposició que presentarà el proper novembre a la galeria El Quatre, de Barcelona. Porta dos anys elaborant unes peces en què el paisatge no és urbà però si humà. Hi posa una nova cultura acolorida: la de la noia que toca la bateria, o una desfilada exòtica a Xina, o l'adolescent look hip-hop que veiem en aquesta fotografia. Hi palpita l'alegria irònica i l'optimisme intel·ligent que són tan necessaris avui per tirar endavant moltes empreses.
Sèniors també molt actius, que eren amb nosaltres aquella tarda, Conceso González, 82 anys, del Samoa; Quico Ferrer, 77 anys, de la Residència d'Investigadors; Fernando Verdú, de Robledor, S.A.; Joan Martí, de Véritas, es fixaren en una muntanya de folis escrits. Eren damunt una taula de treball que sembla feliç de tant entomà pintura.
–"Ho has escrit tu, això?" –li digué el primer que ho va veure.
-"Són les meves memòries..."- contestà Toni Vives Fierro.
És resisteix a posar-hi fotos. De cap manera hi reproduirà pintures. És dels qui creu que en la vida escrita no hi pinta res la vida treballada. Conec empresaris i professionals que pensen com ell: la feina feta s'ha de veure, no cal explicar-la.