L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va iniciar la seva activitat l’any 2000. Fa poc va celebrar amb satisfacció el seu vintè aniversari. El mateix any la Unió Europea va aprovar la Directiva Marc de l’Aigua (Directiva 2000/60/CE) que establia un nou concepte de gestió de l’aigua a nivell europeu. Casualitat o no ambdós fets coincidien en el temps, en un moment en què a Catalunya la millora de l’estat i de l’ús de l’aigua esdevenia una necessitat urgent. Veníem d’un temps que ens explicava la Trinca: “El riu Llobregat és amarronat, el Besòs és verd i groc n'és el Ter.” La creació de l’ACA va ser oportuna i imprescindible. L’ACA, doncs, va ser i és una bona idea i els fets ho demostren.
El primer encert va ser l’agrupació i la integració dels diferents organismes que tenien competències en la gestió de l’aigua: la Junta d’Aigües de Catalunya, la Junta de Sanejament i els propis serveis de l’Administració de la Generalitat. Aquesta opció integradora sumava recursos, obtenia massa crítica per abordar projectes de major envergadura, unificava centres de decisió i evitava possibles discordances. En resum, era una aposta per l’eficiència i la simplificació cara al ciutadà en relació a un tema tan important com era el de l’aigua.
El segon encert va ser la fórmula jurídica triada per constituir-se, com a “entitat de dret públic de la Generalitat de Catalunya amb personalitat jurídica pròpia (..) que ajusta la seva activitat al dret privat, amb caràcter general, llevat de les excepcions que determina aquesta llei” Es una fórmula que es basa en la Llei 4/1985 de l’Estatut de l’empresa pública catalana. Una via que va inaugurar el novembre de 1985 l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries) i que ha estat seguida per múltiples altres institucions amb diferents denominacions (Agència, Institut, Centre, etc). Ha servit especialment per donar agilitat a serveis públics amb una alta concertació amb el sector privat.
"La gestió de serveis públics des d’una institució pública sotmesa a dret privat pot afavorir aquesta eficiència"
Per avançar en un objectiu estratègic de primer nivell cal dotar-se de recursos suficients però també de les eines més eficients. La gestió de serveis públics des d’una institució pública sotmesa a dret privat pot afavorir aquesta eficiència. L’objectiu és obtenir estalvis per a la societat o, si més no, majors i millors serveis a costos equivalents. El dret mercantil està pensat per a facilitar amb seguretat la rapidesa necessària de les transaccions econòmiques, per contra el dret administratiu té en el control el centre de la seva preocupació.
En qualsevol cas, el control “a posteriori” via auditoria pròpia de l’empresa s’ha demostrat tant i probablement més eficaç que el control previ via intervenció, la qual actua amb major rigidesa i alenteix el conjunt de l’activitat. A més, la legislació privada és molt més eficaç en dos aspectes claus: la contractació de personal i la captació d’ingressos.
Vint anys després...
Avui, després de vint anys les aigües dels rius baixen netes, la qualitat de les platges ha millorat de manera espectacular, la tasca de sanejament ha estat extraordinària en relació sobretot al punt de partida, més de 500 noves depuradores ho han aconseguit. S’ha posat en marxa el nou model de gestió d’acord amb la Directiva Marc de l’Aigua. S’ha creat el Canon de l’Aigua, un impost finalista sobre l’aigua amb vocació mediambiental, que ha permès obtenir uns recursos necessaris per a les inversions que calia emprendre pel sanejament de les aigües i l’adopció de les mesures vers l’objectiu d’emisions zero de gasos efecte hivernacle.
Però l’ACA ha viscut la seva particular pandèmia: la gran sequera de 2007-2009 que va, fins i tot, amenaçar el proveïment més bàsic que és l’aigua de boca i que va exigir decisions difícils i urgents. Al final van tornar les pluges i, afortunadament, no hi ha hagut cap nova sequera d’importància. Però la lliçó es va aprendre. Avui disposem de desalanitzadores, sent la de Barcelona una de les més importants d’Europa. Alhora, s’ha avançat en l’ús d’aigua regenerada. En aquest sentit, des de la UE s’està impulsant l’ús d’aigües residuals degudament depurades amb controls molt severs per a regadiu de conreus agrícoles.
"L’ACA ha viscut la seva particular pandèmia: la gran sequera de 2007-2009 que va, fins i tot, amenaçar el proveïment més bàsic que és l’aigua de boca i que va exigir decisions difícils i urgents"
Tanmateix, l’ACA també té algunes febleses que s’haurien d’afrontar. L’Agència s’ha mostrat especialment opaca a la realitat productiva del sector agroalimentari. Aquesta omissió ja neix en la pròpia llei i en els posteriors reglaments. De les 17 persones que formen el seu Consell d’Administració solament hi ha un representant del Departament d’Agricultura i un altre en representació dels usos agraris i ramaders.
Es tracta d’una representació exageradament esbiaixada en relació a l'usuari del 70 % de l’aigua que és el sector agroalimentari. D’alguna manera sembla que el regadiu és considerat com una molèstia a la gestió de l’aigua més que d’una eina imprescindible per garantir quelcom tan crític com l’alimentació a tota la població. Cal tenir present que els consumidors de l’aigua són els consumidors dels aliments, no l’agricultura.
És tota la societat la que ha requerit l’ús de l’aigua per poder tenir com a producte final els aliments és més necessari que mai establir una forta col·laboració amb les Comunitats de Regants atès el volum d’aigua que gestionen i els reptes que se li exigeixen a l’agricultura per donar resposta a les demandes de tota la població. Seria interessant que l’ACA s’impliqués en la modernització dels regadius, que són la porta a l’agricultura moderna, l’agricultura de precisió, en línia amb les orientacions del Green Deal europeu.
Els propers anys no seran fàcils, les grans sequeres i altres fenòmens metereològics extrems continuaran visitant-nos. Avui estem, gràcies en part a la tasca de l’ACA, molt més ben preparats. El balanç en conjunt enfila el futur però cal fer-lo junts, sobretot comptant amb actors decisius per garantir el proveïment alimentari i l’impuls de la bioeconomia en una societat que vol basar el seu desenvolupament en els recursos renovables.