La guerra de Rússia contra Ucraïna és sens dubte un fet d’una gravetat extrema. El greu conflicte sorgeix just quan ens pensàvem que vivíem en un país i una Europa de postal. M’estalviaré els comentaris morals i d’impacte social d’aquesta nova crisi humanitària, però comparteixo, amb la màxima contundència, els crits a favor d’una pau justa i la fi de l'horror que veiem aquests dies.
L’article parla d’aliments, però el marc d’incerteses és tan gran que fa difícil fer prediccions sobre impactes i sobre solucions o alternatives. Un element clau sobre els problemes que esdevindran és la durada del conflicte en la seva fase més aguda. Atesa la personalitat de l’autòcrata rus Vladimir Putin qualsevol escenari és possible, però no tots tenen el mateix grau de probabilitat. El desenllaç menys dolent, tal com suggeria John Carlin, pel qual Ucraïna cedís Donbasss-Crimea està lluny de la probabilitat zero. Segurament, si es concretés un compromís en aquest sentit, Rússia exigiria la fi de les mesures econòmiques i la recuperació de les dinàmiques comercials. Llavors albiraríem un relativament ràpid retorn als equilibris. La guerra és sagnant per a Ucraïna, però no és gratis per a Rússia i les sancions econòmiques li estan fent mal. Altrament, en el cas que l’escenari menys dolent no acabés concretant-se ens apropem a una vertadera dificultat en els mercats de l’alimentació i de l’energia, els pròxims anys.
De què estem parlant?
Tal com informa Tomas Garcia Azcárate, avui, Rússia i Ucraïna en conjunt, exporten el 26% de l'ordi mundial, el 34% del blat, el 17% del blat de moro, el 24% de les pipes de gira-sol i el 73% de l'oli de gira-sol. En resum, el 12% de les calories que s'exporten al món venen d'aquests dos països. A això li hem de sumar les exportacions de gas (amb el seu impacte directe en el cost dels fertilitzants i dels transports), en els quals Rússia (juntament amb Bielorússia) representa el 20%, el 40% si ens limitem a les importacions europees, les de fertilitzants nitrogenats (15%) i potàssics (17%).
Pel que fa a Catalunya, Ucraïna aporta el 20% dels cereals importats i Rússia el 2%. Al contrari les importacions d’oleaginoses provinents d’aquests dos països són minses (0,14 %). Amb l’excepció d’Ucraïna, Catalunya ha prioritzat el proveïment de cereals des de la pròpia UE (per exemple, França n’aporta el 25 %). Per altra banda, en oleaginoses les importacions procedeixen de Brasil (56%) i Estats Units (20%). Per tant podríem dir que el problema de proveïment alimentari es cenyeix al 20% d’importacions de cereals provinents de Ucraïna, però això seria un error en no valorar l’extraordinària força desestabilitzadora del que està passant a molt diversos nivells.
Els preus dels aliments, conjuntament amb altres preus de l’energia i minerals, es varen veure afectats per les distorsions que va provocar la Covid. Prenent de referència el dia 29 de febrer de 2020, just al començar la pandèmia, al cap d’un any a Chicago els preus del blat s’havien incrementat un 44%, al cap de dos anys (28/02/22) un 75%, però set dies després (moment de redacció de l’article) els preus ja es desbordaven fins al 169%, havia començat la guerra. Els increments de preus d’origen covid eren resultat de les distorsions en el proveïment que la pandèmia havia produït i, no ho oblidem, amb un paper molt important de l’oportunisme especulatiu. Lògicament els preus de Chicago, com a referent del mercat mundial, acaben repercutint arreu , però si prenem de referència els preus del Grup Guissona observem com al primer any solament es van incrementar un 16% i avui l’increment era del 75%, ben lluny del 169%. D’alguna manera aquesta diferència explica el resultat d’una gestió acurada que pot amortir situacions conjunturalment agudes a partir de polítiques de proveïment propi i estucatges preventius. Alhora cal tenir en compte que els futurs de Chicago estan influïts per moviments forçats d’operadors que s’han de cobrir amb vendes compromeses amb anterioritat, un fet que fa pensar que aquesta bogeria de preus pot tenir una certa correcció a curt termini. Tanmateix, un cop més cal denunciar el paper desestabilitzador dels mercats de futurs amb greus repercussions quan parlem d’aliments, un producte que, tal com diu Olivier de Shutter, “cal deixar de tractar els aliments com una mercaderia i tractar-los com un bé comú”.
Podríem dir que el problema de proveïment alimentari es cenyeix al 20% d’importacions de cereals provinents d'Ucraïna, però això seria un error en no valorar l’extraordinària força desestabilitzadora del que està passant
Els preus de les primeres matèries alimentàries estan avui al mateix nivell de les bombolles especulatives de 2007-08 i de 2010 amb resultats que hem de recordar de greus crisi alimentària, fam i guerra. Les guerres del Nord d’Àfrica varen tenir com a detonant l’increment del preu del pa. “Pa i llibertat” fou el crit d’una revolució amb conseqüències que encara vivim. Però aquest cop afegim més llenya al foc. Si es perllonga gaire més la guerra hi haurà mancances en el proveïment de cereals per cobrir les necessitats d’alimentació mundial sigui per dificultats logístiques o, simplement, per pèrdua de futures collites destruïdes per un escenari de conflicte i èxode de la població.
Un escenari de risc en el proveïment alimentari bàsic genera, tal com la història més recent ens recorda, insolidaritat en defensa del proveïment propi. En resposta al risc alimentari es tanquen fronteres o es dificulten els moviments comercials. Estem a les portes d’això. En aquestes circumstàncies les víctimes preferides són els països més dependents de les importacions i amb menys recursos, tal com va passar al Nord d’Àfrica.
A tot plegat cal afegir l’energia. A més de les serioses conseqüències derivades de l’alta dependència europea del gas i petroli rus, les repercussions al sector agroalimentari és doble. D’una banda els alts costos de l’energia és un cost afegit a la producció agroalimentària pròpia que repercutirà en la seva competitivitat en relació als països que en menys dependents d’aquella. Però, d’altra banda, els preus alts del petroli són una crida a l’increment de producció d’agrocarburants, els quals tensionaran encara més els mercats alimentaris, al si d’un perniciós cercle viciós.
En resum, risc de manca de proveïment, preus desbocats, especulació sense aturador, probable insolidaritat, fam previsible i guerra present. Cal una urgent solució, probablement una mala solució, però sempre millor a les conseqüències que poden esdevenir.
Què fer a Europa?
Les desviacions comercials seran importants i caldrà trobar nous mercats de proveïment. Estats Units pot subministrar gas provinent del fracking rebutjat per Europa. Amèrica, en general, pot aportar cereals, molts d’ells produïts amb plantes transgèniques. Europa ha despertat de cop dels seus somnis naif. De fet, les propostes del Green Deal europeu en relació a l’agroalimentació, articulada per les estratègies farm to fork i la de la biodiversitat, varen ser criticades pels propis ministres d’agricultura europeus advertint del risc que les noves polítiques sostenibles comportessin el risc d’importacions insostenibles. Al mateix temps des d’Estats Units l’estudi de de Jayson Beckman et al. Economic and Food Security of Agricultural Input Reductions Under the European Union Green Deal Farm to Fork and Biodiversity Strategies advertia dels seriosos impactes en producció, preus, comerç internacional, renda agraria, inseguretat alimentaria, etc. Fa poc el mateix missatge procedia de la Universitat holandesa de Wageningen. Òbviament no es tracta de cedir en la lluita del canvi climàtic, ans al contrari, es tracta de fer-ho millor, prescindint d’idealismes no realistes i sense dogmatismes. Aquesta lluita solament es podrà guanyar si es respecte la triple i complexa condicionalitat per la qual cal produir de manera sostenible, però produir suficient i, en tercer lloc, garantir per a tothom l’assequibilitat de l’alimentació.
Avui, després d’un bany de realitat la Unió Europea es planteja una revisió del Green Deal des d’aquesta perspectiva més realista, no en relació als objectius mediambientals de fons sinó en relació a l’efectivitat de les mesures. Tanmateix calen mesures d’urgència, algunes d’elles en frontera per defensar la producció pròpia o d’altres per ampliar la producció. Per exemple, la mesura, ja establerta, de permetre el conreu de lleguminoses en els guarets. La revisió de la posició sobre els OGN (organismes genèticament modificats) podria ser una opció en el marc d’una posta al dia del Green Deal. A nivell global caldrà establir mecanismes de regulació i mesures solidàries que evitin que aquesta situació acabi comportant una crisi humanitària molt greu.
Què fer a Catalunya?
Des de sectors professionals del sector agroalimentari s’ha vingut insistint, des de temps ha, en la fragilitat dels proveïments crítics de Catalunya, on energia i alimentació n’ocupen un espai preferent. Tanmateix la societat catalana i la pròpia Administració Pública ha estat força refractària a aquesta problema. En energies renovables Catalunya és la comunitat autònoma més endarrerida. En aliments s’han pres decisions especialment desafortunades que han suposat la pèrdua de potencials productius necessaris (Segarra-Garrigues, per exemple). S’ha dificultat la gestió forestal, posant en risc els mateixos boscos. En fi, s’han pres decisions que ni han fet avançar la lluita contra el canvi climàtic ni han resolt els problemes estratègics de país. Tot embolicat per un eco-esteticisme dogmàtic.
Però els problemes han arribat i ara ens adonem del que havíem d’haver fet i no vam voler fer. Cal recordar que Catalunya té la meitat de superfície agrícola per càpita que la mitjana europea i la seva taxa d’autoproveïment se situa entre el 40 i 50%. Dit en altres paraules, depenem de fora per poder alimentar-nos. Atesa aquesta dependència cal observar que el millor actiu estratègic amb què compta Catalunya n’és la pertinença a la Unió Europea, quelcom igualment vàlid per Espanya. Es en aquesta direcció on val la pena reforçar lligams i complicitats.
Caldrà reduir dependència i reforçar el consum local, dues opcions que difícilment seran possibles sense una regulació europea ad hoc a l’altura de la gravetat de la situació
En el supòsit que el conflicte s’allargui, caldrà estar molt atents a les constants disrupcions dels mercats via proveïment o preus. Serà important la tasca d’informació i orientació sobre aquests. Els sectors exportadors, principalment la carn, poden tenir problemes de competitivitat a l’haver de fer front als nous costos en relació a països productors menys dependents del preu de les primeres matèries. Tot i així el sector carni ramader és un sector ben organitzat i eficient que sabrà adaptar-se a la nova situació. En general la productivitat, amb l’ajuda de la tecnologia, passarà a ser una prioritat. En relació al consum alimentari els preus alts portaran a una reducció de demanda de forma selectiva. Possiblement obligaran a variar les dietes en funció d’aquelles més assequibles i alhora nutricionalment adequades, quelcom que caldrà vigilar.
Amb la mirada més dilatada en el temps caldrà reduir dependència i reforçar el consum local, dues opcions que difícilment seran possibles sense una regulació europea ad hoc a l’altura de la gravetat de la situació. Però, sobretot, s’ha de fer tot allò que s’havia d’haver fet i o no es va fer o es va fer malament. En primer lloc seguir impulsant la transformació tecnològica del sector. En segon lloc, abordar amb tota energia el tema del regadiu, una eina que també ho és contra el canvi climàtic i que multiplica la nostra capacitat per produir aliments. El regadiu és la nostra trinxera contra la crisi alimentària. Cal modernitzar els canals d’Urgell i altres regadius antics, cal avançar amb el Xerta-Senia i cal replantejar davant d’Europa la revisió de la localització de les ZEPA que avui ofeguen el Segarra Garrigues quan hi ha terres equivalents no regables. Avançar, en general, en l’aplicació de les millors tecnologies per generalitzar l’agricultura de precisió. En tercer lloc, cal fer una reflexió sobre els potencials productius de la primera franja costera. A Catalunya hem posat les cases a tocar el mar i amb això hem destruït bona part de les millors terres agrícoles. Tindria molt de sentit fer una opció valenta vers l’impuls productiu de les àrees periurbanes. Caldria, però, trencar els prejudicis urbans sobre les modernes instal·lacions d’hivernacles, des d’on es podria incrementar per molt la producció. En quart lloc posar a treballar la bioeconomia a partir dels boscos i dels residus biològics animals o humans, una doble riquesa avui poc tinguda en compte. En cinquè lloc, impulsar la demanda dels productes del mercat local, de proximitat. Així mateix caldria donar facilitats per recuperar conreus i pastures en un moment de preus alts, en tant que des de la Unió Europea es trobin millors instruments per equiparar rendiments econòmics entre àrees productives amb diferents graus de dificultat.
Finalment el que no s’ha de fer és posar en competència els dos proveïments més bàsics i escassos per a la nostra vida i benestar, és a dir, aliments i energia. No té cap sentit millorar un aspecte amb les pèrdues en l’altre, igualment crític. Hi ha terrasses, canals, polígons industrials, terres ermes suficients. I, si fa falta més espai, tenim les àrees ZEPA per instal·lar plaques solars. No he trobat ningú que pugui explicar-me en què pot afectar als ocells unes superfícies planes, opaques i sòlides. Ja és hora de deixar enrere els dogmes i pensar en el futur sostenible en un món amb recursos escassos.