La reivindicació d'uns BIDs nostrats partia sobretot de la idea que calia lluitar amb la competència dels centres comercials perifèrics. Allà, hi anaven a parar els grans operadors i hi havia aparcament gratuït, una zona segura per a les famílies i una combinació de comerç i lleure que s'anava ajustant segons els resultats d'afluència de públic. Eren centres organitzats i gestionats professionalment, amb una autoritat centralitzada. Tot plegat finançat a través d'uns lloguers sempre elevats.
Per això, als centres comercials urbans, els calien uns BIDs amb aportacions obligatòries de tothom i amb una autoritat organitzativa professional. I que l'Ajuntament fes zones de vianants i construís aparcaments d'accés, que podien arribar a ser gratuïts per als compradors. Tot plegat s'argumentava per un equilibri entre grans operadors perifèrics i botiguers tradicionals del centre urbà, arguments que després es van completar amb una derivada verda, ja que als centres perifèrics s'hi accedia amb vehicle privat i els centres urbans eren ben dotats tradicionalment de transport públic o eren accessibles a peu.
Aquesta ha estat, de fet, la filosofia de totes les polítiques comercials impulsades per la Generalitat, Diputació de Barcelona, Cambres de comerç i associacions de comerciants durant les darreres dècades. Totes no. Alcaldes i responsables urbanístics esperaven amb candeletes que un nou centre comercial perifèric s'instal·lés al seu municipi, generés IBIS i llicències i atragués compradors dels pobles del costat. Aleshores, les regidories de comerç intentaven mantenir els botiguers del centre no massa disgustats, amb subvencions per a activitats de les associacions i, això sí, la progressiva creació i ampliació d'illes de vianants i d'habilitació d'aparcaments.
Els propietaris de locals, grans beneficiaris de l'èxit dels centres comercials urbans
Aquestes polítiques de promoció del comerç urbà han tingut un notable èxit a Barcelona i als caps de comarca i ciutats mitjanes tradicionals. Molt menys a la majoria de ciutats metropolitanes, on el comerç local no ha pogut aguantar la competència d'un entorn plagat de centres comercials i on fa anys que abunden els locals buits.
On hi ha hagut èxit, però, s'han generat efectes poc desitjats, especialment a Barcelona, que ha comptat amb la demanda afegida del turisme. Els centres urbans s'han tornat en aquests casos tan atractius que hi ha hagut supermercats que han aconseguit el lideratge ubicant-se exclusivament en trama urbana -inclosos els mercats municipals remodelats-, les franquícies i, més recentment, moltes de les grans companyies que abans només se situaven en centres comercials perifèrics han desembarcat al centre urbà i el comerç i els serveis personals destinats als residents van quedant progressivament en mans de xinesos i pakistanesos.
Tot plegat, ha fet apujar els lloguers, les operacions comercials s'han barrejat amb les immobiliàries i els beneficiaris han estat els propietaris de locals i edificis Fins al punt que emblemàtics botiguers han llençat la tovallola i han esdevingut simples rendistes del local que tenien en propietat.
El darwinisme de la covid
Pel que fa als centres comercials perifèrics, aquests han anat perdent atractiu com a ubicació del festival de consum i lleure familiar, sobretot a partir de la crisi del 2008-10. A Barcelona, els centres comercials de nova planta (Glòries, Diagonal Mar, Maquinista...) estan immersos en importants processos inversors i de canvi propietat per ser més competitius. Són perifèrics respecte al centre comercial tradicional, però són dins la trama urbana i es beneficien també del públic de proximitat, que hi va a peu o amb transport públic.
"A Barcelona, els centres comercials de nova planta (Glòries, Diagonal Mar, Maquinista...) estan immersos en importants processos inversors i de canvi propietat per ser més competitius"
Avui, els centres comercials urbans ja no són sinònim, o no només, de petit i mitjà comerciant autòcton. I en el cas de Barcelona, l'afegit del turisme ha augmentat encara l'èxit i l'abast del centre comercial, les rendes que genera i l'especulació immobiliària, l'expulsió de residents i de comerços i serveis destinats a ells. I encara sort dels pakis!
En aquest context, l'eventual aprovació i posada en marxa dels BIDs esdevé només la culminació de les tradicionals polítiques de promoció del comerç urbà. Una culminació que, dèiem a l'article anterior, arriba tard perquè ara la situació i les problemàtiques han canviat.
El parèntesi de la covid, si no dura massa més, accelerarà els processos de transformació que ja estaven en marxa i actuarà de forma darwinista: eliminarà els més vells i més febles d'entre els comerços i els serveis personals. Veurem quin pòsit deixa entre els hàbits dels consumidors, sobretot en termes de crisi econòmica, a mitjà termini.
Però tot fa pensar que els turistes tornaran més aviat que tard, que el creixement exponencial del comerç electrònic esdevindrà una alternativa generalitzada al desplaçament a les botigues físiques i que es mantindrà el reforçament, tot i que encara força minoritari, dels valors vinculats a la compra sostenible (compra de proximitat, producte autòcton, ecològic, de comerç just, reparacions en comptes de substitució...). Aquest comerç alternatiu podrà assolir una certa quota de mercat, però difícilment esdevindrà una competència real als oligopolis. Entre altres coses, perquè ràpidament assumeixen com a propis aquest tipus de valors emergents si els consideren mínimament rellevants en termes de mercat.
Noves estratègies per donar suport al petit i mitjà comerç urbà
Les administracions i organitzacions empresarials i els mateixos comerciants, a banda de tirar endavant els BIDs i meditar i avaluar bé les actuacions que emprenguin, hauran de modificar les estratègies tradicionals que ja fa temps que s'haurien d'haver adaptat a les transformacions en curs de l'activitat comercial.
Aquestes noves polítiques en suport del comerç haurien d'anar bàsicament en tres direccions:
1.- Cooperació empresarial per millorar l'eficiència i reduir els costos. És l'única manera de fer front a l'oligopolització de l'oferta comercial, que els atorga un poder quasi absolut davant els proveïdors. Un poder que es tradueix en menors costos. Les dimensions també permeten a les grans empreses la contínua millora dels seus processos, sobretot logístics. Sigui en forma de centrals de compres i de serveis, sigui compartint plataformes serveis de distribució a domicili, qui no sigui prou eficient està condemnat a l'autoexplotació dels immigrants extracomunitaris o a la desaparició. Abans de poder jubilar-se i tot.
2.- Omnicanalitat, amb venda per internet inclosa. La pandèmia ja ha convençut a molts que la venda per internet és molt més complexa i requereix molts més esforços que crear una pàgina web amb un llistat de productes i preus. L'omnicanalitat vol dir que tothom ha d'emprar tots els canals, físics i virtuals, per col·locar el seu producte. I si la botiga és eficient, també ho ha de ser la venda per internet. Aquests dies de pandèmia, molts consumidors que han volgut comprar en els comerços habituals per internet s'han trobat amb una deficient informació i, sobretot, distribució. Per no parlar de l'absència del català -un menyspreu a molts consumidors potencials- o de les campanyes personalitzades que permeten les dades massives.
3.- Legislació transversal que limiti l'hegemonia dels oligopolis i dels propietaris del sòl. Ara no n'hi ha prou a batallar perquè no s'implantin més centres comercials a tort i a dret. I més quan el model dóna signes d'esgotament. Ara cal lluitar des de tots els àmbits per frenar l'hegemonia dels oligopolis, com amb la taxa per distribuir mercaderies a domicili adquirides per internet. O per prohibir que edificis residencials puguin convertir-se íntegrament en espais comercials al centre de Barcelona. O, pel que fa als propietaris de locals, que tinguin limitacions a l'hora d'apujar els lloguers i flexibilitat per abaixar-los en casos extrems com ara la pandèmia actual. Sense entrar en disquisicions jurídiques, una iniciativa com la clàusula rebus sic stantibus com la recentment anunciada pel govern català va en bona direcció.
Caldrà, doncs, que botiguers i administracions facin un reset per posar-se al dia i afrontar amb eficàcia els nous reptes i transformacions de l'activitat comercial. Els consumidors i ciutadans som els primers interessats a no quedar en mans d'oligopolis, disposar d'uns centres urbans vius i amb personalitat pròpia i poder comprar de la manera i en el moment que ens plagui amb un sistema de distribució eficient. Sempre tenint en compte l'interès general dels ciutadans que també, i en primer lloc, som tots.