A qualsevol persona que visiti Atlanta, la capital de l’estat de Geòrgia, als Estats Units, se li fa difícil imaginar-se la ciutat cremant, saquejada per l’exèrcit federal de la Unió. Clar que parlo del 1865, en finalitzar la Guerra de Secessió. Ens ho va recordar molt bé el film Allò que el vent s’endugué que es va produir només 74 anys després de la tragèdia. Poc té a veure avui dia la cosmopolita ciutat amb la de llavors. Però no es pensin pas que els canvis que ha experimentat la ciutat i l’estat venen de lluny, del moment en què els federals van guanyar aquella guerra. No senyor. La prosperitat va trigar. Va arribar als anys seixanta i setanta del segle passat. No va haver-n’hi prou amb canvis de lleis i disposicions oficials -abolir l’esclavitud, liberalitzar les lleis del comerç, dels moviments de persones, etc.-. La veritable riquesa va arribar fa molt poc, en termes històrics. I un es pregunta: per què van trigar gairebé un segle a notar-se els efectes d’una guerra que, en teoria, havien de significar un avenç transcendental?
En totes les societats, les elits econòmiques tendeixen a voler perpetuar-se indefinidament. A voltes el fet és justificat, ja que els hereus d’aquell que va ser important, a desgrat d’haver partit amb avantatge, han treballat i lluitat per fer la seva empresa més gran, o han creat fundacions útils, i el seu comportament és socialment impecable. Però aquest comportament no és habitual. La tendència general porta a voler tancar totes les portes per tal que els nouvinguts no accedeixin a cotes de poder que, fins aquell moment, estaven en mans d’uns quants –sovint, injustificadament-. Com més accentuada és aquesta tendència, com més triomfa l’establishment, menys es desenvolupa la societat en qüestió –menys riquesa genera-.
L’empobriment esdevé inevitable. Com més mobilitat social existeix, més dinàmica és la societat, ja que, al capdavall, més oportunitats ofereix als seus membres. Aquest és el cas de les societats que esdevenen riques a causa del “gruix” humà. Com menys mobilitat social hi ha, més importància adquireixen les riqueses naturals del país –evident, ja que el gruix humà és escàs-. Sobre aquest afer no hi ha massa opinions. Hi ha estadístiques i fets constatables. Un ha de saber identificar en quin tipus de societat viu per tenir una certa idea del que succeeix al seu voltant, per saber a què pot aspirar ell i el seu país. I aquest aspecte està molt lligat a la llibertat. Una societat que no es pot desempallegar d’unes elits “heretades” que ho copen tot, que no pot incorporar en els circuits de poder figures noves i fresques, és una societat condemnada a la decadència.
"Com més mobilitat social existeix, més dinàmica és la societat, ja que, al capdavall, més oportunitats ofereix als seus membres"
Sobre les causes d’aquest fet s’han publicat diversos estudis. En general, però, tots acaben donant la culpa al poder polític. Però és una llegenda generada pels contraris a l’economia democràtica de mercat la història de que quatre magnats puguin moure els fils del poder. És mentida que els polítics siguin titelles dels capitalistes. La cosa és molt més enrevessada.
Molta gent, de forma bastant simple, tendeix a creure que els canvis polítics globals “a millor”, comporten situacions econòmiques “a millor”. I aquest fet, és fals. S’ha calculat que els estats del sud dels Estats Units (aquells que van perdre la Guerra Civil de Secessió del 1861-1865) tenien, abans de la guerra, una renda per càpita equivalent al 70% de la mitjana del país. Aparentment, el triomf del nord havia de servir per millorar les coses. Doncs bé, cap a 1950 (uns noranta anys més tard) la seva renda per càpita era del 50% de la mitjana dels Estats Units –havia davallat notablement respecte a la riquesa de la resta del país-. Era l’equivalent actual a un habitant de Botswana. Deixin-me fer un símil molt local. Quan Franco va morir, Catalunya era la primera regió d’Espanya en renda per càpita. Avui dia ocupem una posició que, en època de Franco, ens hagués semblat lamentable. Els exemples els poso simplement per destacar la teoria d’alguns estudiosos del tema (com ara els professors Daron Acemglu i James A. Robinson, del Massachusetts Institute of Technology i de la Universitat de Harvard, respectivament), que demostren que estem davant d’un afer complex. Fem-ne un resum.
Aquestes teories venen a dir que la persistència dels mals hàbits generalitzats a l’hora de dur a terme negocis o afers econòmics (i el consegüent empobriment del país), no va tan lligada a la persistència de les elits (que, fins i tot, poden ser canviants), sinó a la persistent manca d’incentius que els polítics que estan al poder troben per distorsionar un sistema que, al capdavall, no els molesta del tot. Caldria no confondre els conceptes. No estem parlant d’uns governants corruptes o conxorxats amb el poder de les elits (cosa que també existeix). Vindria a ser, més aviat, el famós “mentre no emprenyin...”. A més, aquests estudiosos marquen el que podríem anomenar “moments de perill”.
La “Iron Law of Oligarchy” apareix en el moment que els nouvinguts, frescos i nous de trinca no troben incentius suficients que justifiquin canviar l’estructura oligàrquica
El més impactant és quan s’instal·la la que ells han batejat com “Iron Law of Oligarchy” (Llei d’Acer de l'Oligarquia), que apareix precisament en el moment que els nouvinguts, frescos i nous de trinca (polítics renovats que acaben de guanyar unes eleccions) no troben incentius suficients que justifiquin canviar l’estructura oligàrquica – els sembla que el “mentre no emprenyin...” és suficient-. Llavors tot s’enquista, i s’instal·la de forma bastant definitiva el que aquests estudiosos anomenen “Coexistència malgrat el canvi”. Fixin-se en les matisacions importants. No diuen que els polítics nouvinguts no vulguin el canvi. Diuen que aquests polítics no troben els incentius suficients (prou pressions per part de la societat civil, estímuls i nivell d’exigència, etc.) per dur a terme les accions necessàries. Sense entrar en més detalls, els diré que aquests estudiosos han, fins i tot, desenvolupat models matemàtics al respecte. I la història sembla donar-los la raó.
Arribem, per tant, a la conclusió que la culpa la tenen els polítics, però la responsabilitat final està en mans de la societat civil que és la que ha de pressionar als polítics constantment –amb els processos electorals no n’hi ha prou i, probablement, el sistema de representació hi fa molt-. Una societat civil inquieta i motivada impulsa les institucions a no adormir-se i, per tant, a no tolerar establishments que perjudiquin la correcta marxa del país.
Per altra banda, l’experiència dels estats sudistes dels Estats Units sembla indicar que, arribat el cas, les reformes han de venir de fora. Com hem vist, a mitjans del segle vint, aquests estats tenien una renda per càpita equivalent al 50% de la mitjana nord-americana. El que s’ha avançat fins ara en aquells estats sembla que ha estat provocat per lleis com la de Drets Civils, la difusió generalitzada de la tecnologia, la mobilitat laboral (molts negres han viatjat cap a altres estats, però molts empresaris s’han instal·lat al sud, la creació d’un gran aeroport a Atlanta), etc. D’ençà 1960 el benestar econòmic dels americans del sud d’Estats Units ha augmentat notablement, i ara la renda individual allí és el 93% de la renda per càpita mitjana del país. En resum, sembla molt difícil desfer-se d’un tap sense l’ajuda exterior.
Seguint amb l’exemple sudista, tot sembla indicar que en tot aquest procés els habitants d’aquells estats no només no van saber evolucionar a la velocitat de la resta del país, sinó que, a sobre, van aconseguir posar entrebancs a l’evolució natural de les coses -al llarg de vuitanta anys, la renda va baixar i els negres, encara que ja no eren esclaus, feien les mateixes tasques de sempre-.
Sembla molt difícil desfer-se d’un tap sense l’ajuda exterior
El problema que va patir Atlanta i tots els estats del sud ens hauria de fer reflexionar sobre si tenen els nostres governants els al·licients suficients per a esperonar els canvis. O més aviat troben una societat acomodatícia i conformista? Vista l’actuació pública dels darrers anys un es pregunta si són les nostres elits veritablement modernes, o es van quedar ancorades a l’inici de la Transició. Observant la realitat haurem de concloure que la resposta no resulta pas fàcil.