El món coneix la salsa bolonyesa, sens dubte. Des de petits te la posen als macarrons, als espaguetis... a tot arreu. Encara que no és segur que aquesta salsa sigui d'origen bolonyès. Importa poc, la majoria de la gent que la menja al món no sap on està Bolonya. Fins i tot n'hi ha que visiten per error la Bolonya francesa (Boulogne-sur-Mer), situada al pas de Calais, anant cap a les illes britàniques. I és que la cultura i el turisme són un clàssic de l'oxímoron.
Bolonya, la italiana, la capital de l'Emília-Romanya, és una dolça i agradable ciutat que es caracteritza per representar l'enorme riquesa italiana que va tenir lloc en un moment determinat. Amb la seva torre de l'ajuntament -encara que inclinada- per vigilar l'arribada d'enemics i d'altres gestes. Culturalment és remarcable. Hi tenen lloc diversos esdeveniments. Però el fet més important és l'existència d'una importantíssima universitat on van a estudiar alumnes de tot el món. Els seus carrers discorren per quilòmetres i quilòmetres sota les voltes. Pel que he llegit, el fet té a veure amb una legislació local que calculava els impostos immobiliaris a pagar només en funció de la superfície ocupada per la planta baixa, la que està arran de terra carrer. L'enginy dels bolonyesos va fer la resta. El resultat d'aquesta irregularitat ha resultat encantador.
A la ciutat, com a tota la seva regió, s'hi menja molt bé. De manera excepcional. Els italians originaris d'aquí, quan es troben, estableixen de seguida una complicitat evident.: "Ah, lei è romagnolo?" ("Ah, vostè és de la Romanya?"). La salsa bolonyesa, de la que parlava al principi, no és res més que la versió local del ragú, la cocció de carn feta amb tomàquet, tan usual a tota Itàlia. L'agricultura a l'Emília-Romanya s'ha vist fortament impulsada els darrers anys i representa el 2% del seu PIB -a Catalunya n'és l'1,5%-. Sempre gràcies a la indústria agroalimentària. No caldrà entrar en detalls si els dic que la regió té dues províncies remarcables: una es diu Parma i l'altra Mòdena. Del formatge, res nou a explicar. Ha esdevingut estrany no utilitzar-lo sovint a casa per cuinar, sigui el parmesà, o bé el seu competidor del nord, el grana padano, que es diferencia en l'origen de la llet, fonamentalment.
L'agricultura a l'Emília-Romanya s'ha vist fortament impulsada els darrers anys i representa el 2% del seu PIB -a Catalunya n'és l'1,5%-, sempre gràcies a la indústria agroalimentària
El vinagre de Mòdena és la perfecta solució a l'agressió que produeixen els vinagres tradicionals a les amanides. Abans de la nostra incorporació a la Unió Europea les nostres amanides patien de tres defectes fonamentals: no estaven ben escorregudes, l'oli era dolent -la nostra estimació pel bon oli és un esnobisme, en el sentit etimològic de la paraula- i el vinagre era àcid acètic. El conjunt, no cal dir-ho, era deplorable. Tot ha millorat, gràcies a Déu. I entre les coses de les quals ens beneficiem està que els italians de Mòdena es van empescar, de fa segles, elaborar una salsa amb el vinagre del raïm lambrusco. O sigui, l'anomenat vinagre de Mòdena és, de fet, una salsa.
I si bé l'Emília-Romanya produeix molts aliments de qualitat i de reputació i acceptació mundial -també les pastes, per exemple Barilla-, la regió enllaça amb la millor tradició industrial del nord d'Itàlia: l'enginyeria mecànica. Suposo que tots coneixem Ferrari, a la província de Mòdena. O Lamborghini, a la mateixa ciutat de Bolonya. O Ducati, també a la capital. La regió ha donat grans enginyers-emprenedors que sempre es van bellugar per davant de l'època que el moment històric els havia reservat. No només utilitzant l'enginy per dissenyar unes màquines que estan entre les més perfectes del món, sinó fent gala d'una tenacitat sorprenent. Ressorgint, sense anar més lluny, d'una guerra que els havia destruït instal·lacions i un mercat. De tot això se'n van refer. Ah, i que me'n diuen del disseny? A sobre, es tracta d'enginyeria atractiva, artística. Com molts altres indrets del nord d'Itàlia, sembla com si Da Vinci hi hagués deixat pòsit. Segur que alguna cosa hi té a veure. Per cert, Ferrari i Lamborghini van facturar conjuntament l'any passat uns 8.000 milions d'euros -el grup Seat va facturar-ne 11.000-. No està pas malament si tenim en compte el valor afegit d'aquestes dues marques, luxoses, perfectes i cares.
Poca cosa més a dir. Per fer-nos una idea: diu Eurostat que la renda per càpita ponderada per poder de compra (PPP) a l'Emília-Romanya és de 41.600 euros (la de Catalunya és de 35.000) i que l'atur està en el 5% (el nostre és de l'11%). Com altres regions del nord d'Itàlia -que són les que mantenen tot el país- han sabut trobar l'equilibri savi d'agricultura, indústria i serveis. Estima per la terra i també per la tecnologia. I una envejable combinació de bona vida i laboriositat. Fantàstic!