L’espectable i la pràctica esportives es donen la mà. Sembla que es retroalimenten. Més augmenta un, major és la progressió de l’altre. S’està veient aquests dies. Per una banda, es disparen les audiències televisives dels Jocs Olímpics de París -panem et circenses-: els de Tòquio de 2020 van ser seguits per uns 3.000 milions de persones a tot el món i els de París superarà els 4.000 milions aquest mes d’agost. I, per una altra banda, s’incrementen les dades dels que opten per una activitat esportiva permanent.
Contemplant dissabte la passejada amunt i avall dels participants en la inauguració dels JJ.OO. de París, pels sis quilòmetres que separen el pont d’Austerlitz de Trocadero, a través del Sena, més d’una vegada a casa meva la gent va cridar “chapeau pel xovinisme!”. El director teatral i actor, Thomas Jolly, i l’equip de guionistes dirigits per l’historiador Patrick Boucheron ho van fer de meravella: França per damunt de tot, des de la perspectiva dels valors republicans: integració racial, de gènere, de diversitats, generacional…
No sé per quin punt de nostàlgia, vaig rememorar els Jocs de Barcelona 92. Ja li hauria agradat a Lluís Bassat disposar dels 120 milions d'euros de pressupost que París ha dedicat a la inauguració. Però comparant el xovinisme de dissabte amb l’estètica spanish-catalan d’aleshores, no penseu que hi ha massa diferència: Céline Dion, Lady Gaga i Aya Makamura per una banda, i Josep Carreras, Montserrat Caballé, Plácido Domingo, Cristina Hoyos, Fura dels Baus, per un altre; no parlem de la llista dels exatletes que van conduir la torxa olímpica als darrers moments: glòries nacionals franceses vs. glòries nacionals espanyoles. Els JJ.OO. és l’acte global de la proclamació de la ciutat i del país que l’acull a Pequín, a Tokio, a Barcelona, fa uns anys, o dintre de dos a Milà o de quatre a Los Ángeles.
5.000 milions d’euros els JJOO de París
És igual la quantitat de diners que costi organitzar la manifestació olímpica. Ser seu d’una olimpíada era fins als 2000 la millor inversió per posar la ciutat al mapa mundial, arrencar turisme, fires, congressos, mobilitzar la ciutat i adquirir poder polític internacional. Encara que aquests motius hagin decaigut per diversos motius que ara no venen avui al cas, les ciutats més rellevants del món se segueixen apuntant a les nominacions; només cal veure les dues properes d’estiu i com no, París, o les d’hivern passades a Saint Moritz, Lake Placid o Innsbruck.
La capital francesa, la més visitada del món, no necessita atreure més gent, però sí reflectir la posició de lideratge urbà en innovació, en comerç, en gastronomia, en moda, en esport... Per aquest motiu, ha convertit la ciutat en un escenari esportiu entorn el riu i ha invertit a prop de 5.000 milions d’euros, encara que ballin les xifres dels pressupostos com en tots els grans esdeveniments. L’origen dels recursos cada cop és més privat -del COI, dels drets televisius, de la venda d’entrades i dels patrocinadors-; excepte a Pequín, el sector públic s’ha retirat pràcticament a la darrera dècada d’abocar recursos il·limitats com en el passat, quan als de 2024 no ha superat el 4% de la xifra global. Per aquest mateix motiu del lideratge, l’alcaldessa Hidalgo es va afegir a l’espectacle estrenant un vestit de bany de neoprè per tirar-se al Sena, que ja és trending topic, igual que ho va fer la ministra d’esports Amélie Oudéa-Castéra, amb molta menor influència.
Futbol, bàsquet, voleibol i natació, els més seguits
L’espectacle esportiu ho inunda tot i les ciutats punteres lluiten pel lideratge urbà amb totes les armes que tenen a la mà, com ara els JJ.OO. Quina millor manera que associar-se amb l’esport. Aquesta és la raó per la qual les principals ciutats de món segueixin presentant la seva candidatura. L’esport s’ha convertit, juntament amb el lleure, en el motor de la vida contemporània. Els principals esports han esdevingut fenòmens de masses.
L’esport s’ha convertit, juntament amb el lleure, en el motor de la vida contemporània
El 2021, Euromètriques Sport Marketing publicava una estadística dels esports més practicats al món: el Futbol, 2.900 milions de persones; el bàsquet, 1.200 milions; el voleyBol, 900 milions; la natació, 876 milions; el tenis, 700 milions; el beisbol i el bàdminton, 120 milions; l'hoquei, 110 milions; el rugbi, 85 milions; el handbol, 78 milions. I els menors també s’enlairen. Activitat d’uns pocs superdotats, contemplats per una majoria que augmenta.
Estem parlant d’espectacle. Però també evoluciona la pràctica esportiva. Aquestes xifres no ballen. Els espanyols tenen una despesa mitjana anyal de 182 euros en activitats esportives, segons l’ Anuari d’estadístiques Esportives del Consell Superior d’Esports de 2022, un 10% superior a l'any 2020. Creix el nombre de clubs, gimnasos i instal·lacions esportives; el sector aporta uns 400.000 llocs de treball; augmenten les exportacions de material propi; es disparen les empreses que es dediquen a fabricar o distribuir roba i material esportiu o a l’arquitectura i eines especialitzades. Hi ha 3,5 milions de llicències federatives.
Totes aquestes dates permeten deduir que la indústria de l’esport s’obre pas dins el món dels serveis i un dels factors sorpresa és que s’ha convertit en impulsor del talent femení -més atletes dones que homes a l’expedició espanyola-. Encara que l'Organització Mundial de la Salut refereix que enguany uns 1.400 milions de persones al món no fan prou exercici físic, l’anuari espanyol indica que el 60% dels espanyols majors de 15 anys diu que desenvolupa algun esport; i si es tracta de caminar, encara puja més el percentatge, el 75,7%.
Els espanyols tenen una despesa mitjana anyal de 182 euros en activitats esportives
Des de fa un parell de dècades, la pràctica esportiva ha passat a formar part important del nou model de vida universal. L’aspiració cap a la vida saludable, el benestar, la forma física, la preservació de la salut s’han incorporat a la quotidianitat formant part del que queda de l’estat del benestar. Pocs hotels han deixat d’habilitar, encara que siguin en format de butxaca, un espai per les activitats esportives; moltes empreses incorporen gimnasos a les plantes i a les oficines com incentiu laboral; els governs impulsen iniciatives públiques; les escoles s'incorporen massivament a l'esport. I sobretot, les firmes comercials han trobat la capacitat de notorietat de la seva marca associant-se a la pràctica esportiva.