Quan Charles Dickens va concebre Història de dues ciutats, probablement no imaginava que estava forjant una de les fórmules més perdurables per comprendre la complexitat urbana moderna. La seva cèlebre obertura —"Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps"— no era només una elegant antítesi literària, sinó el reflex d'una intuïció profunda sobre la naturalesa dual de les grans metròpolis. Londres i París apareixien com dos universos paral·lels: la primera, pròspera i ordenada, encarnació del progrés burgès; la segona, convulsa i revolucionària, teatre de les passions populars desfermades. L'escriptor britànic va emprar aquest contrast no merament com a artifici narratiu, sinó com a bisturí sociològic per disseccionar les contradiccions inherents a la vida urbana del segle XVIII.
Sense saber-ho, Dickens havia descobert que les ciutats no només competeixen per recursos o influència, sinó per formes radicalment diferents de concebre l'existència col·lectiva. Aquesta tensió entre grans urbs, les seves identitats contrastants i els seus destins perpètuament entrellaçats, es convertiria des d'aleshores en un leitmotiv constant de la literatura, el pensament polític i la reflexió urbana occidental.
Aquesta fórmula dickensiana, aparentment circumscrita al Londres i París del segle XVIII, cobra una rellevància inesperada quan dirigim la mirada cap al present. El que el novel·lista victorià no podia imaginar és que, sense pretendre-ho, havia trobat la clau interpretativa perfecta per comprendre Madrid i Barcelona: la mateixa contraposició essencial entre dues formes de concebre l'existència urbana, la mateixa antítesi irreductible entre dos models de ciutat que semblen destinats a definir-se eternament per oposició.
Madrid es presenta al món amb una seguretat irrompible. No importa si plou a bots i barrals o si el metro sembla una llauna de sardines humana: Madrid és la canya, i punt. Aquesta convicció es transmet amb tal naturalitat que resulta contagiosa. Qualsevol conversa deriva cap al mateix mantra: de Madrid al cielo. És una autoestima col·lectiva capaç de transformar les mancances en virtuts pintoresques.
Barcelona, per contra, ha elevat l'autocrítica a categoria artística. "La ciutat és bonica, però els turistes la saturen". "Tenim indústria, però la burocràcia paralitza". "Hi ha platja, però està bruta". Cada conversa es converteix en diagnòstic i debat -buscant causes i responsables-, fins a generar la sensació que tot funciona a mitges. La ciutat s'examina constantment, escalpel en mà, disseccionant cada imperfecció.
Encara que les estadístiques reflecteixin que Madrid creix més i el seu PIB supera el català, Barcelona exhibeix menor atur, a més d'universitats i escoles de negoci prestigioses
En poques setmanes, ambdues reprendran el seu ritme habitual: curses cap al metro, cues infinites, comerços saturats i supermercats convertits en camps de batalla. L'estrès urbà de sempre. A la tarda, la gent sortirà a caminar, sigui per Callao o el Portal de l'Àngel, per Sol o les Rambles.
El curs començarà altre cop i caldrà superar els exàmens amb solvència. Encara que les estadístiques reflecteixin que Madrid creix més i el seu PIB supera el català, Barcelona exhibeix menor atur, universitats i escoles de negoci prestigioses, un ecosistema biomèdic de referència internacional i un entramat industrial que l'ha convertit en pol d'atracció per a startups.
Els deures són clars: incrementar la productivitat i agilitzar l'administració. Cuidar tant l'emprenedor com el veí de tota la vida. Embellir la ciutat, perquè la imatge persuadeix tant com les dades. I, especialment, recuperar aquest orgull que antany va convertir Barcelona en una de les urbs més admirades d'Europa.
Les urgències, els compassos i les rutines s'assemblen més del que es reconeix; el que difereix és la manera com cadascuna es contempla a si mateixa
Després d'anys anant i tornant, no em sento estrany a cap de les dues. Les urgències, els compassos i les rutines s'assemblen més del que es reconeix. El que difereix és la manera com cadascuna es contempla a si mateixa i observa el món circumdant.
Aquesta perspectiva és la que intentarem transmetre en aquesta secció, que mensualment intentarà captar el pols econòmic des de Madrid. No es tracta d'exercir un turisme intel·lectual ni de sermonar des de la còmoda llunyania, sinó d'oferir una mirada alternativa que potser contribuirà a percebre la realitat amb renovada lucidesa.
La distància no elimina els biaixos, però sí que pot oferir un avantatge: la capacitat d'observar sense la urgència de qui viu immers en la voràgine diària. Des d'aquesta posició, tractarem de desentranyar no només els números i les tendències, sinó també els relats que ambdues ciutats construeixen sobre si mateixes i com aquests relats condicionen el seu desenvolupament econòmic i social.
Intentarem, a més, fugir de la política com a focus principal, encara que siguem conscients del seu paper condicionant. L'economia té les seves pròpies dinàmiques, els seus propis protagonistes i les seves pròpies lògiques que mereixen ser analitzades sense el filtre permanent del debat partidista. Les dades, les empreses, els emprenedors i els treballadors construeixen realitats que transcendeixen els colors polítics i que, sovint, resulten més reveladores que els discursos oficials.