El partit i el procés de la burgesia catalana

Manel Pérez i Miquel Macià són dos periodistes de renom, premiats i de llarg recorregut, influència i tirada. Se seguien la pista i s'han llegit, però no es coneixien. Almenys, en persona. Pérez és subdirector de La Vanguardia i Macià és fundador de Nació Digital -i propietari fins fa poc-. Pérez és l'autor de La Burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida (Península, 2022) i Macià és coautor juntament amb Pep Martí d'Els que manen. Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya (Saldonar, 2022). Dos llibres que val la pena tenir molt a mà per entendre d'on venim i cap a on anem, entre passadissos del laberint de poder empresarial. VIA Empresa es troba amb tots dos periodistes a l'oficina d'Intermèdia situada al bell mig de la Diagonal per parlar de la burgesia catalana. Millor lloc, impossible, per afinar punteria: la burgesia pujolista, el procés, la revolta a la Cambra, el trasllat de seus socials, el poder de La Caixa, el Pont Aeri i "un ministro en Pedralbes", La Vanguardia, la democràcia o la Revolució Francesa. Tots dos autors han vingut a parlar del seu llibre, estan d'acord en "gairebé" tot, però cadascú viu i predica el seu periodisme, experiència i visió. Junts construeixen un autèntic relat coral en exclusiva per aquest diari que no deixarà indiferent als lectors: "Catalunya és una creació burgesa i la seva nació no és flor d'un dia. No parlem d'un fantasma".  

Un primer titular de la burgesia catalana. 

Miquel Macià: Hauríem de parlar de les burgesies catalanes. La burgesia catalana no és un cos únic ni homogeni en ple segle XXI. 

Manel Pérez: A Catalunya tots entenem què vol dir la burgesia catalana, encara que hi ha sensibilitats i papers econòmics diferents. A la gent li suggereix la idea d'aquells que tenen el poder econòmic del país. No és homogeni, però des del retorn de la democràcia hi ha hagut una hegemonia política i social d'aquesta elit econòmica.

La burgesia pujolista

Félix Millet parlava de 400 grans famílies a Catalunya, però l'avi d'Ana Patricia Botin parlava de 400 grans famílies a tota Espanya. Pocs o molts, la burgesia catalana va fer via amb la política. 

Miquel Macià: Van haver de vehicular aquesta hegemonia -no pas amb entusiasme- a través de Jordi Pujol i Convergència. A finals dels 70 vaig entrevistar algun industrial important que em deia que el seu home era Adolfo Suárez. Així es va veure a les primeres eleccions, però Pujol tenia una cosa inapel·lable que era la força dels vots. Després va haver-hi la incapacitat del PP per ser un partit sòlid a Catalunya. Potser el més reeixit va ser Josep Piqué, tot i que el rècord de diputats el va fer Alícia Sánchez-Camacho. El PP feia més vots al cinturó metropolità amb la classe treballadora que amb els sectors adinerats de Catalunya. 

Manel Pérez: La burgesia pujolista o pujoliana agrupa de forma taxonòmica un sector que és nacionalista català i que acompanya a Pujol des del principi. Quan la situació política va evolucionant també acompanyen Artur Mas amb la definició més sobiranista. Alguns d'ells acaben sent independentistes, que no vol dir unilateralistes. Són gent d'ordre i conservadora i això del trencament unilateral amb l'Estat no els hi acaba d'agradar que és just el límit on es queden. El pujolisme els hi ve per ideologia i per l'administració de planta nova que crea poder econòmic, polític i una força tractora. L'exemple més paradigmàtic és Mediapro de Tatxo Benet i Jaume Roures. Si els hi preguntem a ells si se senten pujolistes, dirien que no i que quina bajanada. Ara bé, ells sorgeixen de l'aparell que crea Pujol i són una externalització creixent de TV3. 

El procés 

Pérez explica al seu llibre com l'expresident del Cercle d'Economia Antón Costas es preguntava de forma gairebé retòrica a La Vanguardia: "¿Por qué la burguesía catalana no frenó la deriva independentista del nacionalismo catalán y consintió, cuando no alentó, el procés?" Aquesta era la seva resposta ipso facto: "Había perdido la influencia política que había tenido en el pasado". 

El procés és encoratjat per la burgesia catalana?

Manel Pérez (M.P): A Madrid es diu que el procés és una criatura directa d'aquesta burgesia que el crea i el condueix cada dia. L'independentisme parla molt d'un sol poble com si tothom pensés i volgués el mateix. No és així. Pujol és un burgès i vicepresident de Banca Catalana, però la classe burgesa no està al darrere de Convergència ni del que després acaba fent Mas. Quan el Cercle d'Economia es vol convertir en un partit i guanyar unes eleccions no va enlloc i és llavors quan arriben a un pacte de convivència amb el pujolisme. La burgesia s'oblida de la reivindicació d'un projecte nacional català quan perd l'hegemonia als anys 30. Francesc Cambó sí que tenia la classe burgesa al darrere. 

Macià: "Els mitjans de Madrid assenyalaven que el motor del procés era la burgesia catalana, suposo que per sorpresa d'ella mateixa"

Miquel Macià (M.M): Els mitjans de Madrid assenyalaven que el motor del procés era la burgesia catalana, suposo que per sorpresa d'ella mateixa. 

M.P: Efectivament. [Riu]. 

M.M: Per tal que el relat triomfés entre les classes populars espanyoles s'havia de presentar com una cosa de privilegi i de rics. El discurs que es va fer des d'algunes tribunes i mitjans de Madrid per estigmatitzar la burgesia catalana tenia molts punts de semblança a com es van estigmatitzar els jueus. 

M.P: El boicot als productes catalans va començar amb els nazis durant els anys 30. 

Pérez: "El boicot als productes catalans va començar amb els nazis durant els anys 30"

M.M: Era la idea de què els burgesos donaven un cop baix i la punyalada per l'esquena dins l'Estat. Ara bé, la burgesia catalana no llegeix què està passant perquè emergeixi el procés. 

Per quina raó?

M.M: Per moltes raons! Estaven concentrats en una zona de Barcelona i tot allò que passés a nivell polític, municipal o social ni ho sabien ni els hi interessava. El descontentament va anar creixent, José Montilla ja va avisar però no se li va fer cas. Ens vam trobar amb un moviment independentista sense alternativa política. Clar que la burgesia hauria pogut tenir un partit que posés una alternativa política sobre a la taula i no unes gestions de passadissos i de pressions. 

Quina mena de pressions? 

M.M: Que si l'Iñigo Urkullu, que si anem a veure a Carles Puigdemont i que si Puigdemont nos echa con cajas destempladas... Era l'agonia del sector burgès. El correcte hauria sigut tenir un partit de centredreta que hagués posat la conciència guanyadora i les reivindicacions de la primera dècada de segle com la filosofia del Pont Aeri sobre la taula. I fer-ho guanyador. Si el PP guanya a Andalusia que era el feu del proleteriat agrari i del clientelisme, per què no podia guanyar una alternativa de centredreta sòlida a Catalunya? Va haver-hi un abandonament, segurament perquè ja hi havia molt absentisme entre la generació actual. 

L'agonia i la decadència

Manel Pérez (M.P): Ja es venia d'una decadència... Els burgesos fan una delegació política total en Pujol i es desentenen fins que es fa balanç del Pacte del Majestic. És quan el Cercle d'Economia fa aquell document l'any 2001 on diu ei, aquí ens hem despistat. José María Aznar té un projecte estratègic que és convertir Madrid en el gran Madrid i nosaltres no ens hem assabentat. Això és sobretot una crítica política amb Pujol que els hi deia que l'economia anava de cinema. 

Miquel Macià (M.M): Els quatre motors!

M.P: Què passa a Catalunya? Conflueix l'ofensiva recentralitzadora del PP d'Aznar, la globalització creix a una escala formidable i es produeix la desindustrialització a Catalunya. No vam prestar molta atenció des dels mitjans, a mi em van ajudar molt els treballs de Josep Oliver quan documenta fins a quin punt es tanquen empreses, es perden llocs de feina i diu aquella frase tan categòrica: "Acabem el segle XX entre els motors d'Europa i comencem el segle XXI sent decoratius". La crisi financera és molt corrosiva i debilita aquesta elit catalana que era una economia industrial molt potent. Eren empreses familiars industrials i això s'ensorra restant-li autoritat social, prestigi, força interna i cohesió. Molta gent es pregunta: I ara, a què es dediquen? Tenien empreses i no les tenen. Ho perden tot. Abans de la crisi financera, tenien autoritat social, cultural, econòmica i política. Quan arriba el procés, només els hi queda l'autoritat econòmica. Encara són rics, però no tenen un paper clar a la societat que al final queda desarticulat amb el procés. 

Pérez: "Abans de la crisi, la burgesia catalana tenia autoritat social, cultural, econòmica i política. Quan arriba el procés, només li queda l'autoritat econòmica i després queda desarticulada" 

La revolta de la Cambra

Pérez parla al capítol de "la batalla por la representación" de Josep Sánchez Llibre, Fira de Barcelona, Pimec, el cava, Puigdemont i el rei Felip VI o de les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona. Macià obre el llibre i cita textualment: "La ANC convirtió la campaña en un choque de intereses entre el comerciante, el autónomo o el empresario casi individual, partidario del independentismo y de la gran empresa, pendiente de obtener pingües beneficios gracias a sus contactos con el poder y opuesta a la versión del procés desarrollada en los últimos años. La lógica de la revolución del pequeño contra el grande había quemado etapas a la velocidad de la luz y se trataba de derribar el obstáculo que el poder económico representaba para el objetivo de la independencia."

M.M: Les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona em van fer pensar en una conversa que va tenir Pasqual Maragall amb empresaris durant les eleccions de 1999: "Hem d'aconseguir comptar amb vosaltres". Defensava que si la gran empresa catalana estava amb ells, això arrossegaria els petits empresaris, la indústria auxiliar o els proveïdors que alhora arrossegarien els autònoms per acabar sent així la força hegemònica de Catalunya.

Grans empresaris i pimes amb un objectiu comú? 

M.M: La profecia no va funcionar. Quan esclata la crisi econòmica, el petit empresari i comerciant veu que el gran empresari va a la seva i no té un projecte nacional. Això va inflar el procés juntament amb el suport d'una massa molt gran de treballadors de l'ensenyament, la sanitat i del que queda de pagesia i món rural que és poc. No es van tenir tampoc en compte els 800 ajuntaments que no es veuen des de Barcelona però tenen un procés determinant per tirar endavant.   

M.P: Les eleccions a la Cambra són complicades perquè hi ha un embolic legal i discussions sobre si el vot va ser o no manipulat. Per a mi és molt important el trasllat de seus després de l'1 d'octubre. No hi ha res comparable a la resta del món. Tota una aportació del país a la història de la humanitat. 

M.M: Una aportació paral·lela a l'expropiació de CaixaBank. Una generació que és propietària de CaixaBank i a la qual se li impedeix controlar la propietat del banc. Una altra aportació històrica a l'Europa capitalista. 

Fotografia de Marc Llibre

El trasllat de seus socials

Manel Pérez (M.P): La marxa de seus té una doble lectura: la reacció política d'aquesta classe i això em fa pensar que encara existeix. Per moure la seu d'una empresa, n'has de ser propietari i ser una classe social més o menys forta i més o menys organitzada, però en definitiva ser una classe i tenir una relació amb l'economia. Per tant, la classe burgesa. El trasllat de seus és una reacció política i un rebuig al procés, així com un suport al 155 i a l'Estat perquè prengui mesures dràstiques però alhora és una derrota de la classe burgesa. És com quan Pompeu s'enfronta a les tropes del César i li diu que marxa de Roma, però que ja tornarà. Roma se la queda César i Pompeu ja no tornarà. El que tornarà serà el seu cap sense el cos. No ho vol reconèixer, però la burgesia és derrotada i ha d'abandonar el territori en el qual havia sigut la classe dirigent de forma indiscutible. 

Pérez: "El trasllat de seus és una reacció política i un rebuig al procés; un suport al 155 i a l'Estat perquè prengui mesures dràstiques però alhora una derrota de la classe burgesa"

Què hi diu la burgesia entre passadissos? 

M.P: Tots ho reconeixen en converses personals. És una decisió política presa amb dolor i a contracor. Això pesa durant les eleccions a la Cambra. Estan tan acostumats a estar per sobre de la resta de la societat, que no se n'adonen però presenten una candidatura a la Cambra d'aquelles empreses que ja han marxat. Això té un punt frívol i de no adonar-se del món on estan. La derrota a la Cambra és també la dels que van decidir que marxaven aquells dies d'octubre. 

Tornaran les seus socials d'aquestes empreses a Catalunya? 

M.P: Hi ha d'haver un canvi de clima polític. Igual que van marxar, no tornaran fins que no vegin un clima adient. I si marxes cap a un lloc, toca també explicar per què marxes d'allà on ets. Els bancs haurien d'anar al Palau de la Generalitat de València i dir-li al Ximo Puig que ha estat molt bé, però que marxen. Al Ximo Puig no li agradarà i per la resta d'Espanya ja és una explicació de perquè tornen a Barcelona. Només tornaran amb un pacte molt sòlid i clar que es pugui vendre a tota Espanya entre l'Estat i la Generalitat i per tant, no suposi un atac frontal per part del PP o d'altres partits. Mentre això no passi i ho veig encara lluny, jo ho descarto. Alguna pot tornar com el cas d'Aigües de Barcelona, tot i que Aigües va moure el hòlding i quan va tornar, ho va fer només l'operadora de l'aigua de Barcelona i l'Àrea Metropolitana. En el cas dels bancs, la hipòtesi de tornada és encara més difícil perquè Barcelona no és una plaça financera i quan es moguin serà per anar a Madrid. 

Macià: "Els que van marxar a Madrid ja estan a la capital de l'Estat que va per davant de Barcelona en termes econòmics i financers. Per què haurien de tornar? Per motius patriòtics? Difícil"

Miquel Macià (M.M): Els que van marxar a Madrid ja estan a la capital de l'Estat que va per davant de Barcelona en termes econòmics i financers. Per què haurien de tornar? Per motius patriòtics? Difícil. La Fundació "La Caixa" encara, que va anar a Mallorca. També té gràcia que empreses que movien una misèria, es domiciliaven a Alcalà d'Henares o Getafe com si fossin empreses que mouen mig milió de porcs. Per què? Per fidelitat a l'Estat i per ensenyar-ho. 

M.P: La Fundació "La Caixa" va anar a Mallorca, però el banc no va poder tot i que era el seu projecte inicial. Els delegats territorials sentien la pressió dels clients que retiraven fons i van transmetre a l'executiva del banc que anar a Mallorca era com seguir a Barcelona de cara a la resta d'Espanya on sí que no hi havia dubte que València no estava sotmesa al "virus nacionalista català".

El poder de La Caixa i el regnat de Fainé 

Miquel Macià (M.M): El Pep i jo parlem de l'Isidre Fainé i el Manel parla de La Caixa i diu que segueix sent el primer factor de política econòmica de Catalunya sense que el teixit empresarial clàssic català estigui especialment adaptat a aquestes exigències. Això és dramàtic i ja et diu que CaixaBank juga a una altra lliga financera internacional. 

Manel Pérez (M.P): Naturgy és una aposta de La Caixa que comença amb la Catalana de Gas i Pere Duran-Farell. Una aposta estratègica de Josep Vilarasau i Fainé. Polèmica de peatges a banda, el cas d'Abertis és el mateix. O VidaCaixa. Fins i tot, es planteja tenir la primera immobiliària d'Espanya amb Colonial i Metrovacesa. La Caixa era l'única amb la capacitat de crear grans corporacions catalanes d'abast estatal i grans dimensions operatives i jugava a fer-ho. 

També hi ha altres grans empreses catalanes. 

M.P: Puig, Grífols, GM Foods, Cobega són grans companyies que donen molts beneficis, però no arriben a l'escala de capital per constituir noves grans corporacions. La Caixa no pot comptar-hi per fer un moviment com el de la creació de Naturgy o Agbar. Només La Caixa pot continuar jugant, tot i que no com abans perquè el món ha canviat i la normativa bancària és diferent. És molt important el que passi en un futur amb la fundació i la seva estratègia. Durant uns anys va intentar fer inversions més petites en empreses noves que estaven a punt de créixer i ara hi ha hagut un procés de revisió per recuperar apostes més estratègiques.

El Pont Aeri i "un ministro en Pedralbes"

Vicens Vives ja parlava de la dificultat dels catalans a l'hora d'exercir el poder. Així doncs, val la pena preguntar-se en un moment com l'actual pel poder de la burgesia catalana a Madrid agafant el Pont Aeri com a símbol que va molt més enllà de les infraestructures. 

Miquel Macià (M.M): Ara és una d'aquelles èpoques on la burgesia catalana té menys poder. 

Macià: "Ara és una d'aquelles èpoques on la burgesia catalana té menys poder. La reivindicació més important de l'època de Franco era el "necesitamos un ministro en Pedralbes"

Manel Pérez (M.P): Després de la guerra, la burgesia perd tot el poder i agraeix a Franco que li torni la fàbrica i els diners i es dedica a no fer res amb la política alhora que intentar fer negocis dins les condicions imposades pel règim. Des de l'estraperlo i el contraban, fins a les divises a Tànger. La burgesia fa tots els papers de l'Auca del Senyor Esteve perquè se sent protegida pel franquisme. 

M.M: La reivindicació més important de l'època era el "necesitamos un ministro en Pedralbes" perquè representava que així hi hauria un pont per influir. 

M.P: Hi ha un moment molt rellevant que és el pla d'estabilització de l'any 1959. Es va crear tant a Madrid com aquí una llegenda on les elits econòmiques i acadèmiques van parir el pla d'estabilització per sortir del forat i creat les bases de la modernització de l'economia espanyola i la creació de classes mitjanes amb l'arribada de la democràcia. 

En què consistia aquest pla d'estabilització?

M.P: És un projecte nord-americà imposat a Franco a contracor. Un pla en el qual la burgesia catalana ja no hi pinta res i on es posa de manifest que ja no forma part del nucli de poder del qual s'envolta el franquisme. Hi ha alguns personatges com Joan Sardà Dexeus que era un tècnic absolut, però no un burgès. La burgesia catalana no juga cap paper a la banca, no està vinculada a l'IMI que és el gran actiu econòmic espanyol que dóna menjar a l'exèrcit i a la cúpula franquista. Les grans multinacionals fan negoci amb la banca madrilenya i basca, però no amb la catalana. Esmento un document del Cercle d'Economia de 1968 que em fa molta gràcia perquè pensen que encara estan als anys 20 com si la missió de Catalunya encara fos que la burgesia catalana reformés i canviés Espanya. Vicens Vives els hi diu i s'ho creuen. Ara bé, a Espanya l'estava canviant la pressió nord-americana i la pròpia banca basca i madrilenya però la burgesia catalana ja no era la locomotora, tot i que tenia certa influència, prestigi, cultura i formació. Barcelona continuava sent la ciutat més il·lustrada d'Espanya i emetia llum. 

M.M: Foment del Treball va fer un famós míting al Palau d'Esports durant la Transició on no exposava un projecte nacional per a Catalunya sinó una sèrie de mesures reaccionaries i de defensa gremial davant la por que hi hagués un canvi social excessiu. 

Pérez: "La burgesia catalana va comprar el projecte de Suárez i després va comprar el projecte de Pujol, però mai va tenir un projecte propi"

M.P: Va comprar el projecte de Suárez i després va comprar el projecte de Pujol. La burgesia mai va tenir un projecte propi. 

M.M: El vot més útil de la burgesia d'avui és el PSC? 

M.P: Hi ha un sector que vota a Junt perquè se sent nacionalista i creu que el problema encara està obert i s'ha de posar de manifest. El PSC aconsegueix més simpaties, també és cert que han provat Unió, Manel Valls, Ciutadans... 

M.M: El PSC ara és el PSOE que és qui mana a Espanya. És una aposta seriosa i amb la memòria dels Jocs Olímpics que és un aval. Després del fracàs d'Unió, aquesta burgesia no està fructuosa de tenir un partit polític. 

M.P: És dels moments on la burgesia catalana té menys poder, tant aquí com a Madrid. 

La Vanguardia i el paper dels mitjans

Macià recorda un article de Gaziel datat de l'1 de gener de 1926 al capítol sobre Els Godó del seu llibre, on descriu La Vanguardia com una "institució local" i el reflex de "l'esperit de la burgesia catalana". I afegeix que Godó es defineix en una entrevista amb Pilar Rahola com a "liberal en les idees, tradicional en els costums, transcendent en religió, català i monàrquic i lleial al rei". Un dels principis que propugnava Ramon Godó és que "la nostra influència és saber connectar amb la centralitat del país". 

Miquel Macià (M.M): Si hem de mirar-ho pels resultats que va treure Josep Antoni Duran i Lleida a les eleccions... No deu tenir massa influència. Els lectors de La Vanguardia van veure com aquella nit electoral sortia la CUP que no sabien ni que existia. La Vanguardia interpreta els desitjos dels catalans, però sobretot diu cada dia a les classes mitjanes quins motius tenen per patir, ja siguin polítics, econòmics, seguretat, neteja o l'Ada Colau.  

Macià: "La Vanguardia interpreta els desitjos dels catalans, però sobretot diu cada dia a les classes mitjanes quins motius tenen per patir"

Manel Pérez (M.P): Una definició magnífica! És un diari de les classes mitjanes catalanes que miren la realitat del món a través de l'òptica que els hi presenta La Vanguardia. Té una influència molt gran i ocupa una posició destacadíssima a Catalunya, però tampoc s'ha d'exagerar. Els mitjans tenen molta influència, però quan arriben grans crisis socials van més aviat al darrere que no pas dient a la societat per on ha d'anar. 

Per exemple?

M.P: Les eleccions autonòmiques de Catalunya de 2012 quan El Mundo va publicar aquell dossier fals sobre els suposats comptes de Mas i Pujol a Suïssa. Un sector de Convergència i el mateix Mas van tenir la temptació d'explicar la davallada electoral dels 12 diputats per l'efecte d'aquest dossier. Sempre he estat molt escèptic a això, El Mundo venia poc a Catalunya i dubto molt que algun votant en fos lector. La influència que va tenir allò durant la campanya electoral va ser mínima i buscar explicacions així és enganyar-se. 

Pérez: "Els mitjans tenen molta influència, però quan arriben grans crisis socials van més aviat al darrere que no pas dient a la societat per on ha d'anar"

M.M: Veníem de dues eleccions on Mas havia guanyat sent la llista més votada i es movia entre els 46 i els 48 diputats. Va saltar a 62 diputats perquè ERC va perdre la meitat pagant el Tripartit i va arrossegar el vot d'autònoms de l'Àrea Metropolitana. Gent que segurament no hauria votat mai a Convergència però que ho va fer per acabar amb el Tripartit. De 62 va baixar a 50 diputats. 

M.P: Al començament del procés hi havia sectors independentistes que volien atribuir el que acabés passant als mitjans de comunicació i en concret, a La Vanguardia. Com si els mitjans tinguéssim una clau social que en veritat no tenim. Ho tenen molt més els polítics que són els que prenen les decisions, orienten i tenen opcions polítiques determinades que condueixen a la societat. La influència de La Vanguardia és molta i que duri! Però no s'ha d'exagerar. 

Fantasmes, negoci i ideologia

Roger Vinton apareix en societat l’abril de 2012, quan es publica l’article inicial del seu blog. D’ençà d’aquella data, ha publicat una sèrie d’articles on es parla de finances, de Catalunya, del Barça, del món de l’empresa i també del poder a Catalunya. És col·laborador habitual de VIA Empresa on assegura que “criticar la banca o les multinacionals és perseguir fantasmes” i que “si les grans fortunes veuen negoci no es frenen per una qüestió ideològica”.

Hi esteu d’acord?

Miquel Macià (M.M): I tant! Només faltaria. La feina de l'empresa és guanyar diners. 

Manel Pérez (M.P): Efectivament, el sistema capitalista opera a través de bancs, multinacionals, empreses... És l'estructura operativa. Una altra cosa és qüestionar el sistema perquè no t'agrada. És impossible que el sistema capitalista funcioni sense empreses. 

M.M: I el peix gran es menja el petit!

M.P: Aquest és un dels drames del país. Costa crear peixos grans i té a veure amb la crisi industrial, la pèrdua de poder per la relació amb Madrid i que l'Estat espanyol mai ha considerat el creixement econòmic de Catalunya com una prioritat perquè sempre l'ha vist ambivalent. M'agrada, però em dóna disgustos. Ha optat sempre per Madrid com a ciutat de referència del país. També hi ha problemes endògens com aquesta dificultat de la burgesia catalana per fer-se gran. 

M.M: Només cal veure l'atomització de mitjans de comunicació a Catalunya, deixant Grup Godó de banda que és una estructura. 

M.P: Tampoc és un grup enorme... 

M.M: No ha anat mai a l'estranger. 

Pérez: "Lara deia i tenia raó que l'empresariat català prefereix ser cap de ratolí que cua de lleó"

M.P: José Manuel Lara deia i tenia raó que l'empresariat català prefereix ser cap de ratolí que cua de lleó i opta sempre per l'empresa individual i per no fer fusions ni ensenyar els diners al veí. Una sèrie d'autolimitacions que fan que quan el món és molt globalitzat acabi per venir una multinacional i comprar la companyia amb cash-flow. L'empresari català es queda molt feliç i ja pot anar amb el iot, però no aporta res des del punt de vista de país. 

El poder de demà

Arribats a aquest punt, toca preguntar-nos: vivim la metamorfosi kafkiana o la decadència de les elits? Quin poder real té avui la burgesia catalana davant l'auge i l'entrada al capital de fons d'inversió com Vanguard, Blackstone o Blackrock?

Manel Pérez (M.P): La burgesia s'ha financiaritzat molt, no en el sentit d'operador financer sinó que entén la seva activitat econòmica com una activitat financera. Tenir diners perquè aquests diners generin més diners com la compra d'immobles, invertir en borsa o fer operacions a través de family office que ara triomfen tantíssim. Vendre l'empresa serveix per fer negoci però no per construir societats organitzades amb projectes singulars que era el paper que la burgesia s'havia atribuït dècades enrere. 

Ofertes irresistibles?

M.P: Abans de cada 100 empreses mitjanes o grans amb més de 500 treballadors només una era de capital familiar català i per tant, el 90% restant eren empreses comprades per bancs, grans empreses espanyoles, multinacionals o empreses públiques. El pes econòmic de la burgesia ha baixat i això determina la capacitat d'influència, l'acció i és una tendència que s'agreuja a cada dia que passa. Els fons maneguen una quantitat de diners tan gran que fan ofertes irresistibles per a l'empresari. 

M.M: Un pes del deute que arrossega Grífols per haver fonamentat el seu creixement en compres, ara s'ha de veure què passa amb la caiguda de valors de les accions i la pujada del tipus d'interès. Els xinesos han afegit 600 o 700 milions d'euros a Mediapro com aquell que mata una mosca. El deute de Grífols és més gran. És viable Mediapro? Sí, li falten diners perquè ha passat la covid però és un projecte que val la pena i els xinesos hi afegeixen diners. 

M.P: El món s'ha fet més gran i nosaltres més petits. Posem èmfasi en el deber y no en el haber. Tenim un gran capital i un gran actiu que és Barcelona com a ciutat creativa, atractiva, que genera moltes startups i coneguda al món però que s'ha de veure com se li treu profit i s'activa de debò. Això està molt limitat per la falta de capital. Gran part del que s'ha creat aquí volarà a un altre lloc. Aquest és el gran repte que té Barcelona que és diferent al que tenia 100 anys enrere de canviar Espanya des de Catalunya. Espanya si canvia ara serà des de tota Espanya i Catalunya tindrà la part que li pertoca però ja no és un projecte diferencial amb la seva elit econòmica. 

I la democràcia?

Miquel Macià (M.M): Una conclusió del teu llibre és que la idea de democràcia no apareix per enlloc dins l'acció pública d'aquesta burgesia. Les pressions, els contactes, les amenaces, les coaccions, la por, les escridassades a Puigdemont... 

Macià: "La idea de democràcia no apareix per enlloc dins l'acció pública d'aquesta burgesia. Veig difícil tornar a una pax pujoliana"

Manel Pérez (M.P): Estan acostumats a la influència per darrere. 

M.M: Veig difícil tornar a una pax pujoliana. Totes les fases de crisis socials tenen alts i baixos. La massa social que va donar suport al procés ha rebut cops molt durs, però es referà. 

M.P: I la situació econòmica es complicarà... Em cridava molt l'atenció la inconsciència amb què l'independentisme afrontava la qüestió econòmica. No en volia parlar i defensava que els poders econòmics preferirien una Catalunya solvent que una Espanya quebrada. Els seus esquemes no tenien res a veure amb la realitat. No és legítim no dir la veritat. 

Quina era la veritat?

M.P: Deien que el poder econòmic no era neutral i que no tenien cap problema amb el procés ni amb la independència. Això no és veritat. El poder econòmic va desconfiar des d'un bon principi perquè prefereix una relació estable i controlada amb l'Estat que és un mercat més gran. Recordo aquell míting de Mas que va dir: "Com marxaran els bancs si som el 20% del PIB?" I l'altre 80%? Estaven advertits per Fainé, per Josep Oliu i altres empresaris. Però deien a la gent que no passaria res i hi ha un moment on això ja no es pot amagar amb el pànic bancari a partir de l'1 d'Octubre quan les classes mitjanes barcelonines i catalanes tenen por a quedar-se sense estalvis.

Què ha canviat i què n'hem après?

M.P: La lliçó fonamental és que si algú tornar a plantejar-se alguna cosa semblant al procés, el referèndum o la decisió unilateral ja no podrà dir que no tindrà conseqüències econòmiques. Haurà de tenir una resposta. És un tema que ha quedat marcat en la consciència de les classes mitjanes catalanes. 

M.M: La idea que no passaria res se sostentava, de forma conscient o inconscient, amb la idea de democràcia i força de vot. És a dir, que el vot popular havia de prevaldre i que la democràcia havia de prevaldre més enllà de pressions o pànic bancari. Si la democràcia no podia prevaldre, llavors tenim un problema molt gros i això segueix en peu. Per això, el gruix del votant independentista segueix desorientat perquè va treure com a lliçó de l'1 d'Octubre que el vot no preval. 

Macià: "El procés tenia aires de Revolució Francesa"

M.P: I molts d'ells diuen que si em tornen a cridar per fer una cosa així, ja sé què passarà després. 

M.M: Recordo unes declaracions de Mas de 2014 dient als banquers que només tenien un vot i que hi havia el vot del poble. El procés tenia aires de Revolució Francesa. 

M.P: I els líders independentistes actuaven com si no fos un procés revolucionari. 

M.M: Perquè no ho sabien. 

M.P: Políticament és molt irresponsable. Hi ha irresponsabilitat i pensament antidemocràtic per part de l'Estat i del Govern central de Mariano Rajoy amb una actitud reprovable, però també hi ha aventurisme i no pensar en les conseqüències del què es fa per l'altra banda. Portar la gent a votar, la policia els hi trenca el cap i no has pensat res. Promets estructures d'Estat i no has creat res. 

M.M: Es va obrir la llàntia i es va escapar el geni. 

M.P: Deien que Europa ens protegiria o ens ajudaria i era tot aventurisme polític. No es van prendre de debò allò que la gent sí s'estava prenent seriosament. Per això, l'1 d'Octubre va acabar com va acabar... 

Catalunya, la creació burgesa

Assegura Xavier Roig en un article d'opinió a VIA Empresa que “Catalunya mai ha tingut burgesia. Ho ha intentat. A voltes de manera desesperada. Però no ha existit mai una burgesia catalana amb el corresponent sentiment de classe, amb l’evident sensació de pertànyer a un grup amb una missió social.” I afegeix que no tenim cuina burgesa, sinó popular com a reflex d'això. 

Hi esteu d'acord? 

Miquel Macià (M.M): Clar que ha existit!

Manel Pérez (M.P): Catalunya és una creació burgesa i la seva nació no és flor d'un dia. Té orígens històrics que comença comercial i acaba sent industrial. Tota història té un principi i un final. Estem en una fase molt crepuscular d'aquesta burgesia, però tenim ben visible la cultura, la història o l'arquitectura... No parlem d'un fantasma. Podem discutir la força, la vitalitat o l'empenta d'aquest protagonista. 

Pérez: "Catalunya és una creació burgesa i la seva nació no és flor d'un dia. No parlem d'un fantasma" 

M.M: La burgesia hauria estat una altra si hagués un Estat a finals del segle XIX. 

M.P: No haver tingut un Estat també és prova de debilitat i feblesa. Va voler i no va poder. 

M.M: No va poder perquè hi havia un poble molt rebel. La frase aquella del Cambó que deia que el que havia de fer Espanya és donar autonomia i enviar guàrdies civils per mantenir l'ordre... 

M.P: Vicens Vives va fer aquell recompte del nombre de revolucions... Si ho sumem tot, som líders mundials.