Em trobo amb el Josep -Jepo- Pont davant de casa seva a Tàrrega, a la falda de la muntanya de Sant Eloi un 13 de setembre, Festa Major. M’espera vestit de curt assegut a terra davant de casa. Quasi passo de llarg. S’aixeca i comencem a caminar pel camí que voreja la muntanya i porta a Mas de Colom, la propietat que la família Pont va comprar i que ha convertit en casa-museu, en espai cultural i centre d’innovació. Caminem una hora d’anada i una de tornada. Enregistro la conversa.
Jepo Pont: Sí, sí, tu em diràs el què…
Josep M. Ganyet: El que faig quan tinc aquestes converses amb gent que jo crec que sou interessants i que teniu coses a explicar és xerrar de tot i de res, i llavors en faig una transcripció, que adapto perquè sigui llegible, però no trec ni poso absolutament res.
Jepo Pont: Encantat, tot i que jo venia aquí a a aprendre de tu, eh?
Josep M. Ganyet: No, escolta, és que és una conversa, no et faig una entrevista, perquè jo no sóc periodista, jo sóc enginyer, saps? Jo sí que vinc a aprendre de tu. Explica’m: què veiem allà baix?
[Pujant cap a la muntanya de Sant Eloi, a baix a la dreta, s’hi veu la N-II on hi ha la planta de Borges de Tàrrega]
JP: Això és la fàbrica, això és cal Trepat, això són les cases barates, allò és Vilagrassa, més enllà, Anglesola…
JG: I d’aquí encara veuríem la farinera, on treballava mon pare, la farinera modernista Balcells.
JP: El teu pare treballava aquí, a la farinera?
JG: Sí, sí, sí, gairebé tota la vida.
JP: Aquí? Jo em pensava que treballava en un altre cantó. Així que treballava aquí, amb els Burgués.
JG: Amb els Burgués, home, els coneixia tota la vida. I jo vaig néixer a Vic perquè mon pare el van enviar a treballar a Vic, a la fàbrica que tenien els Balcells a Vic.
JP: Al Balcells de Vic, ah, carai.
JG: Aquesta és la part industrial de Tàrrega.
JP: De fet, aquí nosaltres hi som des dels anys 20–30. Comencem amb una petita extractora d’orujo. Saps què és una extractora d’orujo? Una extractora d’orujo és… quan tu premses l’oli i les olives, al final se’t queda un residu sòlid. I en aquell residu sòlid encara hi ha oli d’oliva. Encara n’hi ha; el que passa és que mecànicament no ho pots extraure i s’ha d’extraure o físicament o químicament. Químicament, a través d’un dissolvent; en aquells temps era el tricloroetilè, i ara és hexà. Llavors, el dissolvent xucla la part d’oli que encara hi ha; no t’ho perdis, hi pot haver un 5–6% d’oli encara.
JG: És oli, oli?
JP: És oli d’oliva; el que passa és que com que es treu a través d’un procediment industrial, ja no es pot dir oli d’oliva, sinó oli sansa: orujo.
JG: Orujo en castellà, sansa en català. Si n’aprendrem de coses.
JP: Això va ser el començament, però l’empresa comença amb els meus avis.
JG: T’ho anava a dir, perquè aquí a Tàrrega, us coneixem per Cal Tordera, Olis Pont i Borges.
JP: Ara ens coneix tothom per la Borges.
JG: Sí, ara sí, però els que som de Tàrrega…
JP: Cal Tordera, sempre. I tu saps per què ve això de Cal Tordera? Cal Tordera ve perquè els meus avis: un és de Tordera, ell, i ella és de Cervera. Un és Antoni, l’altra és Dolors. Llavors decideixen, quan es casen, vindre a viure aquí a Tàrrega. Clar, com que ell ve de Tordera, li diuen el Tordera.
JG: Sí, el Tordera.
JP: Llavors comencen de zero patatero, que jo sempre dic que són els que tenen més mèrit, no? Comencen de zero, zero, zero. Passa que ell era una persona espavilada. Jo no el vaig conèixer; va morir jove, va morir amb 60 anys.
JG: Els faig divendres jo els 60.
JP: Tu ja… ets un nen!
JG: Jove.
JP: Eh, tingueu-ho clar, eh? Saps què ens passa a les persones? Aquestes xifres, 60, 70, 80, encara que no ho vulguem, mentalment marquen. I no! Jo, la dècada dels 60, va ser una dècada plena, plena vol dir al 100%, inclús millor, perquè tens més experiència, més tranquil·litat, més serenitat, tens més coneixement, etc. Per tant, no afluixis gens, però ni mica.
JG: No ho faré. Va, que érem amb l’avi Tordera.
JP: Sí. Doncs l’avi Tordera comença comprant olives als pagesos i venent-les a Reus o a les Borges Blanques, que hi havia uns molins, i acaba amb un molí, que el tenim aquí a Tàrrega. I amb les ametlles el mateix, i acaba amb una trencadora d’ametlles. O sigui que ells fan una gran fita: surten del no-res i acaben amb dues indústries en aquella època, en totes les circumstàncies…
JG: Això l’avi, ja…
L’avi. Llavors, quan l’àvia es queda sola… A mi em fa gràcia, jo sempre explico una anècdota: quan tot el sarau del Piqué i la Shakira, i la Shakira diu “ahora les mujeres no lloran, las mujeres facturan”, jo li vaig dir: “Nena, escolta’m, la meva àvia fa 150 anys ja facturava”. I anava al davant, i va anar al davant de l’empresa durant molts anys ella sola, que els nens eren petits, fins que van créixer.
JG: Això és estrany per l’època.
JP: Ella era una líder i es va quedar sola, vídua, amb nens petits, i va tirar endavant. Hi ha moltes circumstàncies positives a la vida quan les coses s’espatllen, que no les tens previstes, i passen. I moltes vegades es deuen també als valors, als principis, a la manera de ser. Les coses succeeixen, perquè no ho pots preveure tot en una empresa.
JG: I ella va tirar endavant, doncs.
JP: I la va fer gran. Ella va morir amb 73 anys; llavors ho van agafar els dos fills homes, que en tenien quatre (dues filles i dos fills). Els dos van tirar endavant el negoci. I ells, fixa’t, el tema és: els avis, a escala local; ells, a escala regional; i nosaltres ens hem liat la manta al cap i ho hem fet a escala mundial, no? La tercera generació.
JG: Normalment la tercera generació rebenta tot el que han fet les altres.
JP: Sí, sí. Nosaltres ja no som ja, o sigui, que ja ho rebentaran uns altres.
JG: Bé, no, però vosaltres heu fet el que tocava.
JP: Bé, sí, probablement; el que tocava bé en aquell moment. I sempre hem anat amb aquesta línia, no? El procediment va ser aquest, i el pare i el tiet també van sortir espavilats i van donar una empenta important al negoci.
JG: Hi ha una cosa de ton pare que no saps, i que jo no sabia fins a la setmana passada. I resulta –i em va fer molta gràcia això– que el meu avi, el pare de ma mare, li va deixar a ton pare una torradora d’ametlles. En algun moment devien coincidir en algun mercat o en algun lloc. Li vaig dir a ma mare que t’ho diria, que em fa molta gràcia.
JP: No ho sabia, no ho sabia.
JG: No, no, jo tampoc.
JP: No, el meu pare era un gran comerciant. El meu pare comprava tota l’ametlla interna i de més enllà.
JG: Potser li va arribar a comprar ametlles al meu padrí, al meu avi.
JP: Ell era el comerciant de referència d’ametlles i olives de tota la zona. Era la referència. Aquí a Tàrrega, llavors van muntar una trencadora molt més potent. Preparàvem les ametlles i les enviàvem a Reus. A Reus hi havia 36 exportadors, n’hi havia 36! Reus tenia el múscul comercial com per exportar, a més a més, exportar en quins moments s’havia d’exportar…
JG: I això, a Reus, els venia de l’exportació del vi? De l’exportació del vi de segles passats, del Reus-París-Londres famós?
JG: Exactament.
JP: Sempre ha sigut… Però amb l’ametlla van fer el mateix. L’ametlla d’Espanya es comercialitzava a Reus, hi havia les grans empreses, i això va ser així: nosaltres els enviàvem l’ametlla ja preparada i ells l’exportaven.
I quan el meu germà gran… que va ser el primer, el que va fer el meu pare, que ja era gran i el meu germà havia acabat la carrera (en aquell temps era intendent mercantil, que són les Econòmiques d’avui), li va dir: “Escolta, anem a Reus i així completem la cadena”. I és una mica la nostra història: sempre hem anat completant la cadena, ampliant en la mateixa direcció i sent fidels als principis i a la base. La base han sigut olis i fruits secs. Comencem amb oli d’oliva, però avui dia són més importants els olis de llavors: oli de llavors, oli de colza, oli de gira-sol, l’oleic que es diu…
JG: A veure, a veure, explica-m’ho això, que això sí que n’he d’aprendre.
JP: Bé, l’oli d’oliva… tu agafes les olives, les premses, les xafes i tens oli d’oliva. Les llavors, en canvi, donen olis vegetals el principal actiu dels quals és que són els greixos que necessitem però són incolors, inodors i insípids. En canvi, el valor número 1 de l’oli d’oliva és el gust.
Aquests olis de llavor, per altra banda, són els millors per fregir, per acompanyar; no modifiquen la textura dels productes, t’hi afegeixen la textura. De tot el consum de greixos al món, que és brutal, l’oli d’oliva no arriba al 3%. En canvi un gira-sol o una soja estan al 30–40% i la resta de llavors completen.
Són olis industrials. Per exemple, totes les cafeteries, restaurants i negocis on s’utilitza greix en quantitats industrials utilitzen olis de llavor. Entre altres coses, perquè són molt més barats. L’oli d’oliva és d’un arbre, que s’ha de tractar, cuidar, collir d’una forma especial i no està tan industrialitzat com les llavors.
Nosaltres, a Tàrrega, tenim el que es diu la molturadora de llavors. Comprem les pipes a pagesos de tot el món: des del pagès d’aquí al costat, que fa una plantació de gira-sol, a un pagès d’Ucraïna ara mateix, o de l’Argentina, Rússia o Sud-àfrica. I portem la pipa aquí.
JG: De l’Argentina cap aquí, eh?
JP: De l’Argentina, d’Ucraïna o d’on sigui cap aquí en funció dels mercats. Perquè entenguis el nostre negoci; és un negoci que està molt… I per vendre fonamentalment aquí, tot i que també exportem. Però aquest és un negoci local: té l’aprovisionament mundial, global, i en canvi el mercat és més local.
I l’oliva és al revés. L’oliva, l’aprovisionament fonamentalment és local, i quan dic local no em refereixo tant a Catalunya com a Espanya, perquè el que la gent no sap –i això és una xifra que et farà parar– és que la collita d’oli d’oliva de Catalunya no arriba al 0,3% de l’espanyola.
JG: Les grans produccions són al sud.
JP: El sud és una bèstia parda.
JG: A més per extensió.
JP: Allò són mars d’oliveres.
JG: 0,3% de la producció d’Espanya, doncs.
JP: Exacte. Aquí a Catalunya en produïm entre 30–40.000 tones i a Espanya se’n produeixen de mitjana un milió i mig.
JG: I Itàlia?
JP: Itàlia en produeix 300–400. Ara, en aquests moments, Tunísia ha passat a Itàlia i n’està produint 500. Grècia n’està produint també unes 300–400. I Espanya està a un milió i mig.
El que va passar els dos últims anys, que els preus es van encarir d’aquella manera tan brutal, va ser perquè, per primera vegada, vam tenir dues collites en sequera. Vam tenir collites que eren la meitat del normal i els preus van petar; van pujar tres vegades. Ara que tornem a tenir una collita normaleta, tampoc exuberant però bona, els preus tornen a baixar, tot i que ara, en aquests moments que parlem tu i jo, estan tornant a repuntar.
JG: No m’espantis, tornarem a pagar l’oli…
JP: No tant, però sí: l’oli està pujant perquè la demanda és molt gran. L’oli d’oliva s’està posant de moda. I quan dic de moda no em refereixo a la Mediterrània, que encara és el 75% del consum al món.
JG: Aquí ja hi érem.
JP: Sí, aquí ja hi érem, exactament i tota la vida l’hem tingut. La nostra feina, en el fons, és internacionalitzar…
JG: Bé, però de tot això en teniu culpa vosaltres, eh?
JP: Bé, nosaltres en som uns, en som uns… Sí, sí, i bastant significatius. Això ha sigut una part important de la nostra tasca: internacionalitzar la gastronomia, que és una de les coses més difícils que hi ha. I ara et faré una pregunta: quants dies fa que no prens salsa de soja? O quant fa des que no prens salsa de soja?
JG: Sí, en prenc molt poca, però la setmana passada vaig anar a un restaurant japonès.
JP: Ja està, però això és una vegada al mes. Perquè vegis: aquesta pregunta la faig quan vaig a la Xina, però al revés: quant fa que no preneu oli d’oliva?
JG: Clar, l’oli… Exacte, és el mateix, al revés.
JP: Per què? Perquè una de les coses més difícils de la natura humana és canviar la gastronomia, la manera d’alimentar-se. Són els hàbits. Tu un dia aniràs a menjar japonès, però l’endemà, si tornes a fotre un sushi, dius: foteu-vos-el vosaltres; jo unes costelles, sí. Doncs aquesta és la història.
JG: I parlant d’això, la internacionalització, la presència als Estats Units: com es fa per entrar-hi? Quins canvis hi ha en aquests mercats que dius que es consumeix més oli d’oliva?
JP: Jo sempre ho resumeixo d’una manera. A mi em fan gràcia les escoles de negoci —amb el bon sentit— que fan business plans i totes les projeccions: “farem això, farem allò…”. Del dit al fet, quan estàs creant un negoci, hi ha un bon tros, perquè això és una història, una vida. Que dius “com és que ens hem internacionalitzat?”, jo ho resumeixo amb una frase que tu coneixes de sobres: “caminante no hay camino se hace camino al andar”. Que tinguis ganes, il·lusió, una certa visió, i un cert coneixement…
JG: …i que tinguis sort…
JP: Que tinguis sort, i tant.
JP: I llavors tu… jo també et poso un altre exemple. Tu has estat mai a l’estació de Zúric?
JG: Sí, sí.
JP: És impressionant: hi ha com 20 trens que surten a les 12:23 en punt, a les 12:24 en punt… Allà hi ha 20 trens amb diferents destinacions. Doncs a la vida tu estàs mirant que el tren marxi i empenys, empenys, i no es mou. I de sobte un es mou. I aquell que es mou, dius: osti, aquest va, això té sentit.
La internacionalització és una mica conseqüència del que t’he explicat abans: dels meus avis, que acaben amb una trencadora, i del meu pare, que se’n va a Reus. Quan nosaltres ja teníem el mercat nacional, era natural que ens internacionalitzéssim.
Però això va costar, Déu, ajuda i molta sort. I encara hi ha molt per fer. Vam ser els primers —a finals dels 80— quan teníem una bona posició al mercat. També una altra cosa que jo dic és que tu no et pots embarrancar en projectes importants si no tens un pal que aguanti la vela, perquè t’hi pots quedar.
Si tu vas en un barco, essencialment el projecte vital i professional és un barco que va, i dius: “Ara vull anar a Madagascar”. Bé, escolta, potser si arribem a Tunis, a veure què passa, no?
JG: Saps anar fins a Mallorca, primer.
JP: Exacte. I si les veles van bé, ja veurem. És una mica això: vas provant. Aquí no hi ha pla de negoci; el que hi ha és voluntat, ganes, compromís, una certa visió i moltíssima il·lusió.
JG: Continuem als Estats Units. Com ha canviat el mercat dels Estats Units en aquests últims anys?
JP: El mercat dels Estats Units ha canviat moltíssim. Al Mediterrani, consum mig per habitant i any: 15 litres. El lloc on es consumeix més és Grècia; el que menys, possibles països àrabs, però ens movem en 15. Aquí a Espanya estem a 13 o 14.
Consum als Estats Units: fa poc han arribat a un litre per habitant. Són 330.000 tones, 330 milions de quilos, però en consum és un litre/habitant. Vol dir que es pot créixer moltíssim allà, però tornem al mateix: els hàbits. S’ha posat de moda…
JG: Sí, sí, en segons quins cercles és cool, és gurmet, és orgànic. Estan disposats a pagar-ne molt més.
JP: El gust hi entra, però un litre. Ara, quan jo vaig començar, eren 10 grams, com ara és a la Xina. O a l’Índia no arriba ni a un gram.
JG: No se us acabarà la feina, no? Ni als que venen darrere?
JP: I tant… Hi ha molt per fer, sense cap dubte, i ha sigut progressiu. Mira, hi ha una anècdota, perquè vegis també —perquè la segona pregunta que em faràs serà “i a Itàlia què passa?”—: si tornes a veure El Padrino, hi ha un moment que Marlon Brando li diu a Al Pacino, al Michael, anys 20: “Com ens va el negoci d’oli d’oliva a Chicago?”.
O sigui, als anys 20, els italians ja havien introduït l’oli d’oliva als Estats Units. Per això la gent, quan va als Estats Units, diu: osti, tot és italià.
Els italians fan la diàspora a començaments del segle XX, i allà on van s’emporten la seva cultura i la seva gastronomia. I quins eren els països emergents llavors? Els Estats Units, Europa central i del nord, Alemanya en amunt, Anglaterra; al sud, no. I després, una mica l'Argentina i Austràlia. Això eren el que avui són els BRICS.
JG: Això ho copen els italians perquè hi ha aquesta immigració, perquè el sud d’Itàlia és molt pobre.
JP: Exacte. I ells se n’han hagut d’anar i se’n van amb el seu.
JG: I llavors estableixen una cultura italiana. El Padrino és l’exemple, ho explica molt bé. No hi ha una diàspora catalana ni espanyola amb prou pes específic per a influir en una cultura.
JP: Nosaltres, fins i tot, quan entrem a la Unió Europea l’any 85, aquí no hi ha mentalitat de qualitat; hi ha mentalitat de quantitat.
El dictador i l’autarquia el que feien era que la gent pogués menjar, però la qualitat els importava ben poc. S’havia de menjar. I no en sabien més. Llavors, els espavilats italians venien aquí, compraven l’oli tirat de preu i després el refinaven, perquè tenien la tecnologia, el coneixement, els mercats.
JG: I la marca.
JP: Exacte, ho tenien tot. I aquesta és la història —abans que me la preguntis, ja t’ho explico— de per què Itàlia d’alguna forma va passar al davant.
Però, dit això, avui, any 2025, 13 de setembre del 2025, Espanya ja ven molt més al món, però molt més, que Itàlia. On venem nosaltres? Als BRICS: Brasil, Rússia, Sud-àfrica, Xina, Índia, Aràbia, etc.
Tots aquests països que han despertat després, Espanya ha fotut un cop de puny sobre la taula i hem escombrat els italians. Ara bé, allà on hi són, el qui pica primer pica dos cops.
JG: Home, clar. Això és dels anys 20. Porten molt avantatge.
JP: Tu te’n vas a Suècia i només hi ha oli italià; te’n vas a Alemanya i l’oli italià és el 60–70%. Te’n vas a Anglaterra, exactament igual. Per què? Perquè hi són de tota la vida. I això, verdaderament… Ara bé, tu te’n vas als països que t’he esmentat, i canvia tot.
JG: Escolta, i els italians continuen comprant oli espanyol?
JP: Continuen, afortunadament. Perquè si no el compressin, no sabrien què fer de l’oli. Nosaltres ens hem posat les piles a partir del 85.
A diferència d’Itàlia —i aquí la història és més llarga—, quan arriben les ajudes, tant que es parla malament d’Andalusia i Extremadura, aquí a Espanya les ajudes s’utilitzen de manera correcta i hi ha una transformació del camp brutal i sideral.
Els italians, quan es forma la Comunitat Econòmica Europea de sis, pensen que són cinc països del nord i que les ajudes de la PAC es basen en el greix animal, fonamentalment la vaca. Es protegeix la mantega. Llavors diuen: “A Itàlia com la compensem? És l’únic país del sud. L’únic producte que té Itàlia diferent dels altres és l’oli d’oliva”.
Els donen ajudes. I a Itàlia, la màfia, etc. (això no sé si ho he de dir), aquestes ajudes no les canalitzen bé i no resulten en millores.
Es troben, al cap de deu anys, que s’han posat a la butxaca totes les ajudes —ha sigut un lladronici a tot arreu— i es troben en una producció que s’ha quedat parada. Mentre Espanya ha avançat de manera sideral.
Mira, en temps de l’autarquia, Espanya produïa 300–400.000 tones, igual que Itàlia. Avui Espanya produeix un milió i mig, fins i tot 1.850.000; Itàlia està en 300–400.000.
JG: S’han quedat allà on eren.
JP: Exactament.
JG: Continuem veient Borges des d’aquí dalt, eh?
JP: Sí, sí, ara ho veurem. Es veu bé, eh? Mira, aquest és el Castell del Mor. De petit venia a fer excursions i guerres. Guerres, però guerres amb pedres, eh? Sí, que no ens vam matar és perquè Déu no va voler. Ens posàvem uns a dalt i els altres a baix i a veure com conquistàvem el castell.
Cada any per Nadal veníem amb els néts —ara ja els tinc grans—. Aquí dalt hi ha unes coves i tal i hi amagava el tió. Llavors, quan venien, anàvem a buscar el tió: ja l’havíem embolicat i tal, i el veníem a buscar. Ai, que bo. Ara ja s’han fet grans i tornaran ells quan tinguin fills, suposo, o ja hi tornaran.
JP: I ara entrem a dalt i ja, mira, aquí entrem al Mas de Colom.
JG: Aquí entrem ja al Mas de Colom, que és la vostra propietat.
JP: Sí. El Mas de Colom, diguem, és el nostre cor i les nostres arrels.
JG: Què és això, timó?
JP: Sí. Olora.
JG: Oh, sí, noi. Timó, que d’això a Barcelona en diuen farigola, no?
JP: Farigola, sí, sí. Aquí se’n diu timó.
JG: Doncs sí. I aquests camps els havíeu tingut sempre?
JP: Aquests camps… compren una finca de 100 hectàrees fa 70 anys, el meu pare i el meu tiet, la segona generació, dins la qual hi havia un monestir abandonat i totalment trencat.
JG: Que hi anàvem nosaltres a fer la mona, amb bicicleta.
JP: Exactament, ara t’ensenyaré on anàveu per la mona. Era un lloc referent a Tàrrega, però va estar abandonat durant 70–80 anys.
Hi arriben uns monjos cistercencs a finals del segle XIX, hi passen la Primera Guerra Mundial i, quan passa la guerra, tornen a França i ho abandonen. Ho deixen en mans de mitger…
JG:… i ho fan servir de cobert, de tot, i queda pràcticament abandonat…
I llavors nosaltres ho prenem el 55. Es compra —això també és una història llarga– pensant que arriba el Segarra— Garrigues, que no arriba fins 70 anys després. Els nostres pares ho compren pensant que podran regar i fer el que nosaltres hem fet ara. De fet, jo ho he fet perquè era la seva il·lusió.
JG: I ara arriba l’aigua, clar.
JP: Vine per aquí, ojo amb el baixant.
JG: Bé, veig tu ja ho tens per la mà, això.
JP: I tant. Veus, i aquí tens la millor collita: això ja fa deu anys, i aquest any tenim una collita espectacular. I això ha anat d’un dia, eh?
JG: Això és pistatxo?
JP: Això és pistatxo.
JG: Quin goig! Tan vermells i macos!
JP: La setmana que ve això ja serà collit. O sigui que hi ha un collitot…
JG: A mi el pistatxo em podria fer mal, eh? Quin bé de Déu!
JP: El pistatxo té la història del mascle i la femella: és un dels pocs arbres que necessita mascle per fecundar la femella. Hi ha un mascle cada deu femelles i les femelles són les que produeixen fruit; el mascle només fecunda.
JG: Aquest és un mascle.
JP: Exactament: el que no produeix és un mascle; aquests són femelles.
JG: I aquí és on feu servir les abelles per pol·linitzar?
JP: Les abelles es fan servir fonamentalment pels ametllers, que també hi ha. Els pistatxos, amb el mascle i la femella, teòricament, si les condicions climàtiques són adequades, tiren sols.
JG: I aquest rec que teniu aquí… Si no hi hagués el canal, no podríeu tindre pistatxos? Seria una explotació de secà.
JP: Aquest és el detonant que jo em plantejo l’any 11, perquè hi ha tres coses. L’any 11, quan ja començo a aixecar el peu i dic: recupero les coses que tenen interès i em poso davant de tres conceptes:
Un, això, que era la il·lusió dels nostres pares; ho tenim abandonat perquè no ens hi podíem dedicar, sincerament. Em dic que ara seria el moment de fer un homenatge a les nostres arrels.
JG: I que això sigui la seu social, no?
JP: La seu institucional. I que, a més a més, sigui un element de màrqueting, no t’enganyaré.
JG: I a part, un centre cultural que aporta a la ciutat.
JP: I obert a tothom, sí. Obert a tothom: no cobrem res; no solament no cobrem res, sinó que donem un regalet.
JG: De moment, si ho podeu aguantar, vol dir que les coses van bé. Per molts anys.
JP: Exacte. Aquesta és una. La segona és que jo ja veig que el 21 anem als 125 anys; farem 125 anys.
JG: Es diu aviat, això.
JP: És un moment… El que passa és que després la pandèmia ens ho va trinxar. Jo volia fer una gran campanya institucional i, sobretot, comercial, perquè al final es tracta de vendre. Va vindre la pandèmia, ho vam haver de retardar, i quan ho vam fer ja no era el mateix. Es va fer, però no era el mateix.
I després, també, l’arribada de l’aigua. Aquí arriba l’aigua, que ha arribat tard, malament, i ara ja t’ho explicaré: tard, perquè fa un segle que aquest canal estava dissenyat per la Mancomunitat.
La visió dels catalans de fa cent anys de la província de Lleida era dos canals paral·lels regant 150.000 hectàrees; el rebost de Catalunya, fonamentalment de Barcelona. Aquesta era la visió.
Això es fa ja l’any 1860 al canal d’Urgell, que ha anat molt bé i ho ha canviat tot al Pla d’Urgell. Però aquí, que som terra de secà i de misèria, hem trigat 100 anys.
JG: I quan arriba, arriba tard.
JP: Tard, 100 anys, i malament. Per què? Perquè quan fan el canal es troben amb els requisits europeus i reglaments: zones ZEPA, zones de protecció especial per a aus, i tot això. Arriba amb les zones ZEPA, que es carreguen tothom, i al final, per acabar-ho d’adobar, arriba car.
De les 70.000 hectàrees que s’havien de regar, només en poden regar 45. El canal s’ha d’amortitzar amb 45.000 en comptes de 70.000.
A més a més, arriba en un moment que hi ha la generació gran i diuen: “Escolta’m, a mi què m’expliques?”. Perquè hi ha d’haver compensació per part del poder públic.
JG: Sí, perquè això és una inversió a 25 anys.
JP: A mi no em busquis, diuen els pagesos grans. Però jo continuo pensant —és una mica la meva visió— que l’aigua és riquesa, a curt, mitjà o llarg termini. I aquí no la podem deixar passar. Això s’ha de fer ara, si es pot.
Jo també entenc la gent que no pot i que ho té molt difícil. I llavors jo faig això com un cert…
JG: Com un cert cas d’estudi.
JP: Una demostració. Per dir: es pot fer. “Si veniu aquí, aquí ho estem fent”. I tothom et diu: “Sí, vosaltres perquè podeu fer-ho, però no tothom pot”. Tampoc no t’enganyaré: si haguéssim de viure només d’això, passaríem molta gana.
Però, a llarg termini, això serà. Jo hi crec, he apostat per això: és una aposta llarga, dura, complexa, però estic segur. Ahir vaig dinar amb la consellera d’Economia, l’Alicia [Romero], i li deia: “Alicia, el canal Segarra-Garrigues és el futur de Catalunya, és el futur de l’Urgell. Si feu les coses bé, amb visió d’estat i a llarg termini, aquesta terra no la coneixeran ni la mare que la va parir”.
Perquè passarem d’un cereal de secà, depenent cada any de si plou o no —misèria i dependència quasi total de la PAC— a tenir unes explotacions… ara t’ensenyaré el que està passant. Amb una mirada veuràs què està passant.
A poc a poc, del groguenc que hi ha a tot arreu —que és la part esquerra del canal d’Urgell, gairebé tot groc—, es va passant a verd; ara començaràs a veure més verd. A la banda dreta hi ha el reg del canal d’Urgell. I del Segarra també hi ha més rec a la banda dreta que a l’esquerra. Però, com que estem al mig, tens rec a tot arreu. Aquí acaba la finca… i aquí ja tens més visió i ens n’anem fins a Balaguer; això és Tornabous; això és Anglesola… Anglesola, Vilagrassa, la fàbrica…
JG: La fàbrica de Borges sempre es veu, eh? Siguis on siguis de Tàrrega la veus.
JP: Home, no, tampoc.
JG: No, però Déu n’hi do.
JP: I allà baix és Tornabous.
JG: Tornabous han regat sempre… i a Bellpuig.
JP: Sí, allà baix ja ho veus tot més verd.
JG: Ja es veu. I aquí comença a haver-hi clapes;
JP: Encara les veuràs millor quan anem al meu mirador particular.
JG: Mirador particular? M’ho estic passant molt bé, eh?
JP: Jo també m’ho estic passant molt bé.
JG: Això ho havíem de fer, ho teníem pendent.
JP: Però que consti que jo venia perquè tu m’expliquessis tot aquest món de la IA…
JG: Ja hi entrarem, no et preocupis, no et faré parlar només de tu.
JP: No, no, encantat, encantat, cap problema.
JG: No, això que m’expliques és molt interessant. De fet, és un canvi de model de país, directament.
JP: I el model de país el fan les grans infraestructures. Les grans infraestructures són les que poden canviar el país. Les miques, miques, miques et canviaran el país en tres generacions; les grans infraestructures, si les fas bé… i aquesta no s’ha fet bé.
JG: A més a més, hi ha hagut quatre governs pel mig.
JP: Ah, clar, però els governs miren les properes eleccions, no miren a 25 anys vista.
JG: Això comença el 2003–2004, o abans, i ho fan amb bona voluntat, eh? No hi ha mala fe.
JG: No, a veure: si tu ets un polític honest, creus que la teva agenda és la millor pel comú dels teus administrats i necessites la seva confiança; per tant, vols guanyar. Aquí res a dir.
JP: I ho tiren endavant, però no consulten a Brussel·les. I, una vegada fet, Brussel·les diu: “Això és territori nostre”.
JG: Ho recordo perfectament.
JP: Tu, quan fas una cicatriu al territori, és Brussel·les qui t’ho ha d’autoritzar. Aquestes competències les té Brussel·les; no les té ni l’autonomia ni l’Estat. Llavors diuen: “Què han fet vostès aquí? No han tingut en compte les aus?”. Comença tot aquest ciri, que ha sigut un malestar.
JG: Que les aus són de tot Europa.
JP: Exacte. I llavors hi som.
JG: Recordo perfectament a Concabella: miràvem si regar o no, concentració parcel·lària i tot això.
JP: Després hi ha un greuge brutal, del qual no se’n parla, però jo ho entenc: el canal d’Urgell continua regant a manta en moments que ha canviat la climatologia. Hi ha moments que no hi ha aigua. Clar. Diuen: “Home, jo fa 150 anys que rego a manta i no hi ha hagut mai cap problema; per què he d’invertir ara per regar a degoteig o per pressió? Jo tinc uns drets”. És la postura de molta gent. Però llavors ha d’haver-hi l’Estat, el govern, Brussel·les…
JG: L’aigua aquesta és de tots.
JP: Exacte. Això no es pot permetre: regar a manta. Perquè, no t’ho perdis, si el canal d’Urgell, en comptes de regar a manta, regués amb reg modern com els que ara tenim en aquesta finca, tindríem capacitat de plantar 70.000 hectàrees més. És com un segon canal, que ja està fet. L’únic que s’ha de fer és modernitzar.
JG: Això ho destacaré gros, eh?
JP: Sí, sí, això destaca-ho gros: es podria regar un altre reg. Però també destaca que això els pagesos sols no ho poden fer. Això ha de ser visió d’estat i de Generalitat; han de dir: “Aquí hi ha un futur brutal; vosaltres no podeu, us ho finançarem a 25 anys i amb un 50% a fons perdut, i ho renovarem tot…
JG: Costi el que costi, perquè el cost de no fer-ho és molt superior.
JP: Clar. Perquè tampoc se’ls pot donar la culpa als pagesos. No se’ls pot dir “esteu regant a manta”. Ells fan el que han fet durant 150 anys. No són milionaris als quals puguis demanar el 30% d’una inversió de 1.500 milions. I estan en això, s’ha de dir; han avançat molt.
JG: Li vas dir a la consellera? Si no, li enviaré l’entrevista, eh?
JP: Hi tinc bona relació. I aquest mateix discurs que t’estic fent ara li vaig fer ahir a la consellera. Li vaig dir: “Això és el reservoir de Barcelona. A Barcelona ja no podeu anar més enllà; Barcelona ja és un merder. I aquí, a 100 quilòmetres o una hora de viatge, que es pot fer d’una manera molt intel·ligent, hi ha una reserva brutal per Catalunya”. Perquè és una terra que pràcticament no té res.
JG: No, clar, està per fer. Ho sé perfectament perquè nosaltres tenim terra al secà, a Concabella, i la problemàtica la coneixem. I els números també els hem fet del dret i del revés; si no és a 25 anys vista, no surten.
JP: No, clar. Però això és igual: aquest és el primer any de 10 que tenim collita bona. Que tenim una collita bona. Va haver-hi un any que en teníem una i, un mes abans, va arribar una pedregada i ho va fotre tot per l’aire. Aquesta és l’altra: aquí tens un negoci a l’aire lliure.
JG: Sí, sí: el tens a mitges amb el de dalt.
JP: Exacte. Però la collita és increïble.
JP: Estic content que l’hagis pogut veure. I a la part de baix ja està collit. I les ametlles ja estan collides. Ara passarem per les ametlles, pels noguers, i després anirem a les olives.
JG: Escolta, no et voldria fer enfadar, però abans hem tocat el tema dels Estats Units, dels aranzels, del Trump i tot això: com us afecta?
JP: Ja ens hem creuat diversos missatges, tu i jo. Això de Trump és una cosa tan incomprensible que ja… Però, des del punt de vista d’un empresari que hi porta producte per casualitat, la realitat és que ja el vaig patir l’any 16 i 17, la primera vegada que va posar aranzels.
Llavors els empresaris li van donar la volta: van importar d’altres països que tenien denominació d’origen fora de la Unió Europea i van preservar els mercats. Ara això ja ho van aprendre i han posat aranzels a tots els orígens del món.
Què passa? Passa el següent, i ho entendràs en un segon: l’any passat i l’altre, els Estats Units pagaven tres vegades l’oli d’oliva del preu que el pagaven feia tres anys. I el van pagar i van continuar important, perquè per ells no és un preu sensible. El nord-americà compra una ampolla cada tres mesos i no és sensible al preu; a més, té un estatus.
JG: No és una cosa de supervivència.
JP: Pot pagar tres i mig; és igual. Per tant, ara que ha tornat el preu a la base —més o menys—, un 15% és no res. Però això és una circumstància d’oli. El consumidor americà es trobarà aquest any que pagarà l’oli a tres i mig quan l’any passat el pagava a cinc.
JG: Ah, clar, perquè hi ha hagut millor collita i ho compensa.
JP: Exacte. Per tant, des del punt de vista de l’oli, no hi haurà cap incidència. I de fet s’està veient: s’està exportant sense cap problema. És més mental; tots ens frenem pensant en les conseqüències, però jo al meu equip —que ja no porto la batuta— els dic: “Foteu-li cap allà com sigui, perquè això es vendrà segur. El consumidor americà no posarà el fre per aquest preu. Si durant dos anys ha estat pagant cinc, sis, set… ara també ho pagarà”. Aquest és una mica el tema. Dit això, aix del Trump és incomprensible i estem en un món que no sé què passarà.
JG: Ja t’he dit que no et volia fer enfadar, ni enfadar-me jo. M’estimo més parlar del verd i del futur, d’aquí, parlar de casa. Només aquesta acotació, perquè abans hem parlat del mercat dels Estats Units, d’exportació i de mercats globals.
JP: És que ara ens han canviat una mica les peces de l’escac, no?
JG: Dius: “No, és que ara jugarem a dames”. Doncs aprenc a jugar a dames, però és que l’endemà poden tornar a canviar de joc.
JP: Jo ara tinc el meu net gran, que potser l’any que ve es plantejarà anar a la universitat dels Estats Units. Doncs, escolta, m’ho estic pensant, eh? Ho estic considerant, eh? Als Estats Units, tu te’n vas i ves a saber què pot passar.
JG: El que ha passat aquests dies a la universitat… [en referència a l’assassinat de Charlie Kirk] És que el mateix dia hi va haver tres morts en un institut de Denver. El mateix dia.
JP: Sí, sí. I que hi hagi una ordre federal i que hi hagi estrangers fora…
JG: Estan tenint molts problemes per matricular-se ara, els de fora.
JG: Amb el que… els Estats Units… Escolta’m.
JG: Jo estic en la mateixa posició. Jo hi havia viscut…
JP: Jo també.
JG: Allà vaig conèixer la meva dona, a Carolina del Nord, treballant per IBM. Ens vam conèixer allà.
JP: Ah, que bé.
JG: Sí, clar. Vull dir, jo als Estats Units li tinc un amor i un respecte…
JP: Jo vaig estar dos anys, l’any 65 i 66, amb una beca al costat d’Atlanta, a la Universitat de Georgia, i vaig fer l’MBA allà. O sigui, soc un privilegiat; abans de tot, jo soc un privilegiat.
JG: Tots nosaltres, eh?
JP: Sí però jo soc un mega-megaprivilegiat, jo més. I en tinc plena consciència perquè, a més a més, en alguns moments hauria pogut anar cap aquí o cap allà per pura sort.
JG: Allò que dèiem abans.
JP: Sí, i tant. I després, professionalment: vaig deixar de comptar els viatges als Estats Units quan en portava 100. Calculo que un any i mig de la meva vida me l’he passat allà en viatges, a l’avió. Dos anys fent l’MBA i un any i mig anant-hi i tornant-ne. Jo em pensava que entenia els americans i que sabia què eren els americans.
JG: I no.
JP: I no.
JG: Sí, sí. És clar; ens és molt difícil, des d’aquí.
JP: Tota la gent que tinc allà i tal… tothom se’n fa creus.
Bé, mira, aquest és el meu mirador particular, saps? I aquest et dona una mica —avui és un bon dia— tota la perspectiva; al fons ja és el Pirineu, ja arribes a Andorra.
JG: Sí, sí, arribes al Pirineu, ja és Andorra. És molt maca aquesta plana. Jo aquesta vista la veia des de Sant Eloi.
JP: No, no.
JG: Ah, no?
JP: No, no. És cap allà; això t’ho tapa. Aquest turó t’ho tapa. I la finca és tot això. La finca és tot el que tenim, tot això. Aquestes són fins a baix a la carretera: aquella és la carretera d’Agramunt. I la finca va fins a la carretera: és tot això. Aquest és el Mas de Colom que ja coneixes, i tota aquesta part d’aquí. Fixa’t en les taques verdes allà.
JG: Sí, sí, es comença a veure.
JP: Abans tot era groc. Ara ja veus que és verd. En canvi, allà baix tot és verd. Per què? Perquè hi passa el canal d’Urgell. Allà hi ha la finca del Ribalta —que l’hauràs sentit a parlar—, al costat mateix del canal. Tot allò, cap al fons, és verd. I aquí, en canvi, tot era groc. I ara, a poc a poc, la gent va entrant.
La meva estimació i creença és que en vint anys això serà com el Segrià: tot estarà plantat. Quan les coses encaixin, quan s’hagin fet els deures, quan l’aigua vagi al preu que ha d’anar i hi hagi hagut el relleu generacional, la gent jove ho veurà com una oportunitat. Nosaltres hem sigut una mica uns avançats, uns portaveus, uns visionaris.
JG: Està bé tindre un cas d’èxit que la gent pugui veure: “Si vostè fa les coses bé i tothom fa el que ha de fer…”
JP: Nosaltres hem fet dues coses: aquí hi ha dos projectes. Primer, la restauració de la casa i el convent —que està pendent, no tenim clar què en farem—, i després tot el tema agrari.
Teòricament, des del punt de vista d’explotació, el tema agrari ha d’aguantar la despesa de la casa. Conceptualment és així; després ja veurem. Potser no anirà ni l’agricultura ni la casa. Estem en això, però no deixa de ser un projecte de risc i un projecte de cor, més que de cap. Aquest és un projecte de cor, un projecte d’arrel.
JG: Pot ser sostenible, aquest projecte?
JP: Sí, ha de ser sostenible.
JG: L’objectiu és que sigui sostenible.
JP: No, no: jo ja els hi dic. Si no és sostenible, m’ho carrego tot. Ho tinc claríssim. Les coses que no són sostenibles… És com les subvencions. No pots viure de subvencions. Les coses que no són sostenibles, al final te les carregues. Jo els dic: “Ara hem tingut una bona època; però al llarg de la meva vida he passat moltes èpoques dolentes i, quan venen, el primer que mires és: on puc retallar, què puc fer, quin problema tinc?”.
I si això no és sostenible, el director que sigui s’ho carregarà, perquè té la responsabilitat i la pressió d’executar. Si això costa una calerada i no va… no em canso de dir-ho; cada dia ho dic.
JG: I no li pots exigir que tingui el mateix sentiment ni la mateixa relació amb aquest terreny i amb Tàrrega. Aquell té relació amb els números.
JP: I és així: la seva mirada no és la meva i el seu objectiu no és el meu. Per això jo exigeixo que això sigui autosostenible. Aquest any ho serà; ja t’ho puc dir. Però serà per primera vegada. Aquest any ho serà, perquè ja es veu: si els arbres… Cauen, cauen; si esperes dues setmanes, ja caurien. Ara ja està fet el pistatxo.
JG: Obrim un pistatxo, a veure…
JP: Aquest encara no està fet, no. Aquest li falta ben bé 15 o 20 dies, eh? A dalt. A baix ja vam començar a collir. Mira com els collim: fem una borrassa sota l’arbre i els fem caure, com les olives i les ametlles. Mira…
[Un tractor desplega una borrassa al voltant d’un arbre]
JG: Això abans què havíem de fer? Anar a plegar a mà, amb la borrassa a mà, fer-los caure amb les canyes…
JP: Mira quina quantitat de pistatxos hi ha després de collir. Estan plens.
JG: Saps com se’n diu d’això, tu que vols parlar de termes de computació? Hi ha una disciplina —que òbviament l’heu fet servir sempre— que és la visualització de dades. Tu pots tenir un Excel o unes gràfiques que pugen i baixen; és molt més digerible que una taula de números; hi pots veure tendències i tothom ho entén.
Hi ha un altre concepte, que la gent no coneix tant, que és la fisicalització de dades. És a dir, tu em pots donar les dades de les hectàrees que reguen o no reguen, del preu per litre, bla, bla, bla… i jo em quedaré igual. O m’ho pots mostrar físicament: aquesta borrassa plena, allà ja comença a haver-hi taques verdes, aquí encara n’hi ha de grogues…
Hi ha un exemple molt clar: quan et diuen l’estat dels embassaments a Catalunya en hectolitres no et diu massa. En canvi, si veus el campanar de Sau ja no cal que t’expliquin res més.
Hi ha tota una disciplina que estudia com transformar les dades fredes i inintel·ligibles en sensacions perquè la gent prengui consciència o passi a l’acció d’una manera o d’una altra.
JP: Jo tenia una tècnica. Per raons professionals, al llarg de la vida he hagut de fer moltes presentacions. Jo no em posava a fer una presentació si abans no l’havia visualitzat des del començament, al cap: “Això va així, així…”. Veia si encaixava o no. I tots em deien: “Ja ve el visualitzador”.
JG: És això el que estem fent.
JP: Exactament. Aquest concepte de les clapes verdes i del groc i el verd, per mi, és molt visual.
JG: No em vull oblidar allò teu que vas anar a fer la revolució amb el Khomeini… et va agafar negociant pistatxo a l’Iran?
JP: Em va agafar a l’Iran. A l’Iran, però no era pistatxo. Hi anava a vendre oli d’oliva.
JG: Ah, sí?
JP: Sí. Però pensa que l’Iran és productor de pistatxo. Abans, tota la vida havia sigut el primer productor, però ara ja l’ha passat Califòrnia i l’ha deixat enrere. I avui és el segon productor de pistatxo al món.
Tot això era l’any 79, en plena revolució, en aquells moments que jo era molt jove, no em parava per res i el Khomeini no sabia ni qui era. L’anècdota és que quan vaig entrar vaig passar dos o tres controls, però quan vaig sortir en vaig passar dinou. Dinou. Perquè les diferents faccions no es fiaven l’una de l’altra, i clar, com que era un estranger i hi havia la revolució… Una em donava el vistiplau i l’altra no ho sabia… Total, que vaig haver-ne de passar-ne dinou. I per acabar aquest viatge vaig acabar venent dos tràilers de mel.
JG: De mel!
JP: De mel, d’aquí de Balaguer?
JG: De l’Alemany?
JP: De l’Alemany de Balaguer. Sí, i sempre que ens veiem ens abracem. Dos tràilers l’any 79: carretera i manta fins a Teheran, en plena revolució del Khomeini. I vam cobrar.
JG: Sí, sí… que bo. I són les abelles que tens aquí per pol·linitzar arbres, no? Les de l’Alemany?
JP: Sí, sí, l’Alemany te les porta, sí. Tenim una bona relació i… va ser una experiència.
JG: Tenia moltes ganes de parlar amb tu i, pensant-hi, dic: “li diré si em deixa escriure i publicar-ho”, perquè jo crec que d’aquests guanyadors que tenim al país se n’ha de parlar, i si són de Tàrrega, encara més. De Borges, no cal parlar-ne massa perquè tothom la coneix, però la història que m’expliques, del mercat de Tàrrega fins al món, que si els aranzels… hi ha poca gent que ho pugui explicar tot això. 127 anys d’empresa?
JP: Jo quasi 60 [a l’empresa] i Borges ara en té 128.
JG: 128, exacte.
JP: O 129 ja. Vull dir, a veure quantes empreses hi ha a Catalunya que ho puguin dir.
JG: És que no ho pot dir ni la Caixa.
JP: I tres generacions, quatre generacions.
JG: Sí, clar.
JP: Ja hi ha els de la quarta. Jo ja no hi soc a l’empresa. I els de la tercera ja no hi som. Ja no hi som. Érem quatre: un ens va deixar i els altres tres…
JG: I com ho portes, això?
JP: Bé, bé, bé. Bé, perquè m’he complicat la vida per una altra qüestió.
JG: Ja.
JP: Jo el que no puc és estar esperant. I he fet un canvi de xip.
JG: I això també deu ser un valor, no? Saber frenar quan toca.
JP: Sí, sí, jo això ho he vist clar. Escolta, tu, endavant. Saps què passa? El que has de tenir clar… Mira, hi ha una dita, jo la tinc claríssima: “primer va l’empresa, després va la família”. El que no tingui clar això no sap on va. I, a la llarga, haurà de volar. I en el moment que tu no tens la capacitat, la força, l’energia, la il·lusió, la motivació, el compromís, has de posar algú que el tingui.
Mira, entrem a les ametlles.
Aquí estan collides, però sempre en queden algunes, no? Algunes bastants. Però ja no compensa anar collint més, perquè llavors no és gaire bo per a l’arbre. Això ja s’ha collit. Això fa ja deu dies que s’ha collit.
JG: I bona collita també, sí?
JP: Sí, sí, boníssima.
JG: La millor de la història?
JP: La millor de la història.
JG: Que bo! Estem passejant aquí per la millor collita de la història de Borges.