Els líders del Procés encara no es posen d’acord sobre en quina nacionalitat cal mudar per portar a terme la independència. De vegades Escòcia, d’altres Kosovo i, darrerament, Eslovènia. El que genera consens és que, un cop independents, cal fer un viatge al nord per copiar el model econòmic de Dinamarca. Però es pot comparar Catalunya amb un país amb un 4,9% d’atur, una despesa social del 46% sobre el PIB i una pressió impositiva 10 punts per sobre de la que suportem aquí? Aquesta és la pregunta plantejada al debat Podem ser la Dinamarca del sud?, celebrat a l’Ateneu Barcelonès i organitzat pel Nació Digital i Catalans Lliures. Una discussió centrada en l’anàlisi del mercat laboral, el context empresarial, la fiscalitat i les pensions de tots dos països.
Un mercat laboral precari
Els conferenciants han coincidit en apuntar a la precarietat i la dualitat del mercat laboral com els principals problemes del mercat laboral a Catalunya. “L’origen de l’atur estructural i els salaris baixos és el model de creixement adoptat, que s’ha basat en la promoció de la mà d’obra poc qualificada. Des del 1985, totes les reformes laborals han apostat per la temporalitat per flexibilitzar el mercat, creant així dos règims de treballadors: els indefinits i els temporals, i això precaritza i desincentiva la formació”, ha apuntat el president de Ferrocarrils de la Generalitat, Ricard Font.
Font: “L’origen de l’atur estructural i els salaris baixos és el model de creixement adoptat basat en la promoció de la mà d’obra poc qualificada"
Precisament la formació dels treballadors és l’altre factor a què apunten els experts per entendre la precarietat de l’actual mercat laboral català. “Durant anys hem potenciat l’educació universitària i menyspreat la professional. Ara tenim gent molt preparada, però també subocupada”, indica l’economista Mercè Jou. Font completa l’anàlisi remarcant que “la meitat dels 500.000 aturats que tenim tot just té l'ESO, pel que difícilment podran accedir a treballs que permetin incrementar la productivitat del país ni tindran un bon salari”. Per a l’economista, tenir una bona oferta formativa “és la garantia per oferir un ascensor social”.
Per als experts, el sant grial que ofereix el model danès per millorar l’economia catalana és la flexiseguretat. Per a l’economista de la Universitat de Barcelona, Germà Bel, aquest concepte és sinònim de flexibilitat, “però aquí ens fa por utilitzar aquesta paraula”. Així doncs, part de les solucions vindrien per donar facilitats a les empreses a l’hora de contractar, acomiadar i promocionar els seus treballadors. Clar que la flexibilitat a Dinamarca també és per als treballadors. “Allà, si et quedes sense feina, en dos mesos tornes a estar actiu, i això també forma part de la flexiseguretat”, apunta Jou.
El malson administratiu de les empreses
Una de les dades que donen perspectiva sobre les facilitats que posa un territori a l’hora de fomentar l’activitat és la dels dies necessaris per activar una societat. A Dinamarca només en calen 3, mentre que a Espanya són necessaris un mínim de 13. I aquesta només és la punta de l’iceberg de l’entramat administratiu en què s’enreda molts cops l’economia. Bel il·lustra la situació amb una anècdota. “Un cop vaig fer quatre gestions administratives per justificar una despesa de 0,84 euros”.
Bel: “La maquinària administrativa i reguladora que tenim és insuportable per a les empreses”
L’economista considera que “la maquinària administrativa i reguladora que tenim és insuportable per a les empreses” i considera que això va en contra de la flexibilitat i de les necessitats del país. “Si ets un territori petit, no tens capacitat de decidir res, sinó que t’has d’adaptar al mercat, i això només és possible amb una normativa flexible”.
Coincideix en l’anàlisi el secretari general del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, Albert Castellanos, que considera que la hiperregulació del país s’explica perquè “aquí la política es fa a través de les lleis”. Font considera que aquest sistema posa complicacions als empresaris, però també als funcionaris, “que ja no volen signar res per no assumir riscos”. Per contra, el model escandinau és lleuger en normativa. “Ells basen la seva societat en la confiança de la ciutadania cap a l’Administració”.
Per a Bel, aquest és el model a seguir, però desconfia de la capacitat per adoptar-lo en la nostra societat. “Sense hiperregulació el que hi ha són molts més impostos. Després cal generar més mecanismes d’avaluació per saber com s’han gastat”, adverteix.
Més impostos per millors polítiques públiques
Precisament la pressió fiscal és una de les claus per entendre l’ampli ventall de polítiques socials dels nòrdics. “El que no podem tenir és un Estat del Benestar com el de Dinamarca amb fiscalitat llatina”, adverteix Castellanos. Traduït en xifres, els danesos tenen una pressió impositiva del 46% sobre el PIB, mentre que els ingressos per impostos a Espanya tot just representen el 34% del PIB. “Abans d'apujar el nivell d’impostos, però, hem d’aconseguir les mateixes condicions de partida, com un millor mercat laboral, millors salaris i educació”.
Jou encara apunta dos pecats de partida més de l’economia local, com les despeses innecessàries i el frau fiscal. “No ens podem permetre despeses tan bestials en ineficiències com l’Alta Velocitat que tenim ni tenir un tax gap sobre l’IVA del 20%. Per tenir una millor sanitat, educació i serveis socials cal més esforç impositiu, però també un millor control”, indica.
Per als experts, l’increment d’impostos no només és una qüestió numèrica, sinó també ideològica. En aquest sentit, defensen tributs polèmics com el de successions com a necessaris en un sistema liberal com el danès. “És un impost sobre un import que recau en una persona per una simple herència, pel que no hi ha cap altre tribut més liberal que aquest. A Suècia fan pagar fins al 15% a partir dels 30.000 euros, i a Dinamarca, el 13% a partir dels 20.000”, exposa Bel.
El trencaclosques de les pensions
En el cas de les pensions, la comparació amb el sistema garantista dels danesos no té cabuda. A Catalunya el debat és, directament, si hi haurà pensions al futur. “Diuen que aquest problema se solucionarà millorant la productivitat, però això no s’ha donat mai, i potser els futurs treballadors estaran més preparats, però els que generin valor seguiran marxant a països més competitius”, apunta Bel.
Per a l’investigador de Catalans Lliures, Roger Medina, hi ha una “irresponsabilitat política” en l’actualització del sistema de pensions pel fet de “posar pegats en lloc de fer canvis estructurals”. L’economista també apunta a les desigualtats que pot generar utilitzar els impostos generals per alimentar el sistema. Coincideix en aquesta anàlisi Font, que torna a mirar a la precarietat per entendre l’estat de les pensions. “Una persona que cobra 1.500 euros no contribueix a les pensions ni a l’Estat del Benestar, pel que la solució passa perquè les famílies tinguin un o dos fills que superin l'ESO i perquè les empreses paguin salaris més alts, que és el que fan els països als quals ens volem assemblar”.
Avui, Catalunya es mira en el mirall de Dinamarca i no s’hi reconeix.