Parlar de les Big Four no representa cap gran revelació: qui més qui menys sap que ens referim als quatre grans monstres del món de l’auditoria i la consultoria, o sigui, Deloitte, Ernst & Young, KPMG i PricewaterhouseCoopers. No fa gaire eren les Big Five, però el líder Arthur Andersen va tenir un entrebanc mortal amb els comptes de l’elèctrica Enron (2001) i va caure fulminat sense deixar rastre. El seu exèrcit de treballadors a Espanya va passar a formar part de Deloitte, que va experimentar un fort creixement gràcies a aquesta fusió sui-generis. I abans de ser Big Five havien estat “six” i “eight”, però una sèrie de fusions endogàmiques van anar reduint el nombre de jugadors. La firma Arthur Young es va fusionar amb Ernst & Whinney; Price Waterhouse va celebrar matrimoni amb Coopers & Lybrand; Peat Marwick es va ajuntar amb Klynveld Main Goerdeler, mentre que Deloitte Haskins & Sells va unir els seus destins amb Touche Ross.
Però parlar de les Big Four aquí només té la funció d’introduir un altre tema molt menys conegut i que és del que ens interessa parlar realment. No dissertarem sobre firmes d’auditoria ni posarem sobre la taula els dubtes que tenim sobre la utilitat d’aquest sector i dels seus professionals. Ni tan sols sobre la descompensació entre el valor percebut de la gent que s’hi dedica i el seu valor real. No volem ofendre ningú, almenys de moment. Del que sí estem obertament en contra, és de la formació d’oligopolis que es dediquen a injectar ineficiència al mercat, una tendència que sembla que en els darrers temps s’ha accelerat. O el que seria el mateix, però transmutant els versos d’una cançó molt popular els anys setanta, si avui un sector de l’economia no està controlat per un oligopoli, sens dubte ho estarà en el futur, per molt que desem al calaix la ira i la por.
És curiosa la coincidència de nom del grup de despatxos d'advocats amb una societat de mags fundada el 1905 i que té un dimoni com a emblema, però aparentment no hi ha relació funcional entre elles
Venia a to recordar l’oligopoli del món de l’auditoria perquè volem parlar del Cercle Màgic, Cercle de la Màgia o Magic Circle, un reduït grup de despatxos d’advocats amb seu a la City de Londres que té influència a nivell mundial. Són les següents cinc firmes: Allen & Overy, Clifford Chance, Freshfields Bruckhaus Deringer, Linklaters i Slaughter and May. La majoria de noms -tret de Linklaters i Clifford Chance, probablement- no sonaran gaire als lectors, però el cert és que són les firmes que més diners guanyen per associat (ja sigui advocat o soci) i totes elles tenen en comú que es dediquen al negoci corporatiu, és a dir, a treballar per a d’altres empreses en operacions de compra-venda i de caràcter financer. No necessàriament són les que més facturen, sinó que pertànyer al grup ve acompanyat d’altres factors, com ocupar de manera sistemàtica llocs de privilegi als diferents rànquings sectorials de les diverses pràctiques a les que es dediquen. En altres paraules, un competidor exclòs del grup pot estar per sobre d’elles en algun àmbit determinat, però elles són les úniques que “sempre hi són”. D’entrada, aquest club tan selecte és l’evolució d’un col·lectiu anterior anomenat Club dels Nou, on hi havia els despatxos indicats, més Lovells, Norton Rose, Herbert Smith i Stephenson Harwood. Una de les característiques més definitòries del grup eren els no-poach agreements, que no tenen una traducció literal lògica, però que significaven acords entre les firmes per no fitxar-se treballadors entre elles. A la segona meitat dels noranta, l’estructura dels nou es va començar a purgar per acabar quedant-ne només cinc, que són les firmes que van ser rebatejades com a Magic Circle. Amb el canvi de segle, van desaparèixer també els no-poach agreements, una pràctica poc saludable en un mercat de lliure competència. També es van perdre les reunions freqüents que celebraven els directius de firmes que teòricament eren competidores. Sembla que aquesta denominació tan màgica va sorgir del món del periodisme a la dècada dels noranta, quan la denominació de Club dels Nou ja no tenia sentit per la sortida de l’Olimp de quatre dels seus membres i alguns periodistes van començar a fer servir aquesta etiqueta. És curiosa la coincidència de nom amb una societat de mags fundada el 1905 i que té un dimoni com a emblema, però aparentment no hi ha relació funcional entre elles.
Quatre d’aquestes grans firmes tenen despatx a l’Estat espanyol, i només Slaughter and May treballa de manera centralitzada atenent els negocis internacionals mitjançant firmes associades. En el cas de la península, el seu partner és Uría y Menéndez, un dels grans despatxos espanyols. Les altres tenen la seu estatal a Madrid, tret de Clifford Chance, que també té oficina a Barcelona, en concret al número 682 de l’Avinguda Diagonal. Curiosament, aquesta ubicació es correspon amb el que durant molts anys va ser l’edifici corporatiu de la firma d’auditoria KPMG, de la que hem parlat al començament d’aquest article. Per entendre a què es dedica aquest grup de companyies, direm que són els que s’encarreguen d’elaborar tota la documentació legal i contractual de les gran operacions corporatives. O sigui, que cada cop que veiem als mitjans de comunicació alguna notícia sobre una fusió, adquisició, sortida a borsa o operacions similars, al darrere, dissenyant tota la paperassa acostuma a haver-hi alguna d’aquestes marques. Els seus clients són empreses que tots coneixem: Vodafone, Unilever, E.ON, Pfizer, Suez, Veolia, Mercedes Benz, Tesco, Campari, Merck, Walmart, Walt Disney Company... i així podríem seguir omplint planes i més planes amb multinacionals conegudes arreu del món.
Pel que fa a Espanya, Clifford Chance en els darrers dies ha estat assessor de Telefónica i del Real Madrid en diverses operacions comercials. Per la seva banda, Linklaters va intervenir en la compra de la companyia que gestiona la borsa espanyola (BME) i en l’adquisició de Parques Reunidos per part de la família March a través del seu braç corporatiu, el hòlding Corporación Financiera Alba. Els de Freshfield no es queden enrere, perquè van ser els assessors de Fresenius en l’adquisició de Quirónsalud i els que van dissenyar la sortida a borsa de la Socimi més coneguda, Merlin Properties. També van ser els assessors del grup de bancs creditors en la fallida de Pescanova. Els advocats de Slaughter and May també han posat els peus a l’Estat recentment, perquè van ser els que van dirigir l’OPA sobre la paperera Europac que va llançar el grup multinacional DS Smith.
Amb aquesta nòmina de clients i la projecció que proporciona treballar per a aquestes firmes, és comprensible que anualment un exèrcit de llicenciats intenti entrar a prestar els seus serveis a alguna de les companyies del Magic Circle. El preu a pagar és ben conegut: jornades de treball inhumanes per poder començar a grimpar per l’estructura. Qui no hi accedeixi, sempre pot intentar-ho al Silver Circle, el grup de despatxos d’advocats just per sota d’aquesta elit tan selecta.