No sé si ho sabíeu, però a la Xina hi ha tants milionaris com catalans i més de 300.000 compten amb més de 50 milions de dòlars. Això són les estadístiques oficials que no compten ni als polítics amb poder adquisitiu (que sembla que són molts), ni als molts diners perduts entre les estadístiques dels alts representants que probablement també són molts.
Aquesta realitat esdevé palesa deambulant pels carrers de Shenzhen, el Silicon Valley de la Xina, i trobant-se Rolls Royce, Ferraris, Masseratis, Mercedes i Audis d’alta gamma i altres cotxes d’aquest tipus aparcats al carrer enfront d’edificis i magatzems que a Catalunya no dubtaríem en qualificar de “cutres”. És ben cert que als xinesos els agraden els cotxes i allà és un símbol d’estatus, també ho és que a la Xina potser no podràs decidir on vius, però pots decidir quin cotxe et compre. Però també és cert que els articles de luxe porten un recàrrec del 100% i a la Xina hi ha uns 200 milions de persones que viuen amb un euro al dia o menys.
La Xina és un país de contrastos i Shenzhen potser ho és més encara. En un lloc on aquests contrastos és fan evidents i a la vegada ens serveix per entendre el model de creixement xinès tenim el fenomen dels malls (centres comercials).
La Xina és un país de contrastos i Shenzhen potser ho és més encara
Shenzhen està ple de malls. Alguns d’ells de gran luxe amb algunes de les millors botigues del món i moltes còpies de botigues occidentals. Certament no és possible trobar a Barcelona o Madrid centres comercials d’aquest nivell i et cal anar a Londres, París o Estats Units per igualar-los. Ara bé, tot i que n’hi ha molts, estan buits, no tots, a algun hi ha força gent, però la majoria estan buits. El primer que el viatger es pregunta és: "on són els xinesos?" I el segon, òbviament: "això qui ho paga?" En les respostes a aquestes dues simples preguntes trobarem algunes de les claus del desenvolupament xinès d’aquests darrers anys.
Tot i els indicis de passió dels xinesos pels malls, a la població local la trobes a restaurants i comerços molt més barats en carrers i centres estratègics que omplen ben bé a tota hora. Cert que alguns malls estan plens de gent, però bona part no. Als Estats Units i Europa els malls són ja una cosa del passat, només alguns centres comercials funcionen bé, bona part estan en fallida. A Shenzhen sembla que no és el cas perquè alguns estan plens, però bona part de la gent opta per propostes tradicionals. Llavors, això qui ho paga? Per què es fa?
Fer malls crea PIB perquè ocupa treballadors, empra materials i crea activitat econòmica que genera PIB
Els malls, com una gran part de l’economia xinesa, estan construïts per empreses estatals o empreses mixtes amb diners públic molt barat. Sembla que la gran majoria perden diners. Ara bé, el diner públic que ha possibilitat la seva construcció té períodes de retorn altíssims (si es retorna...), flueix amb facilitat i en grans quantitats si ets una empresa pública. Per tant, només cal que l’operativa funcioni, que en bona part dels casos tampoc és el cas, però es considera una aposta de creixement a llarg termini. De fet, totes aquestes decisions són locals. Les administracions locals tenen objectius que durant molts anys es concretaven en incrementar el PIB de la regió o la ciutat, mentre ara ja hi ha una major varietat d’objectius a complir. El funcionament és relativament simple, si els funcionaris locals volen pujar o mantenir la seva posició, cal complir objectius i una part rota cada cinc anys.
Bé, potser ara queda més clar, fer malls crea PIB perquè ocupa treballadors, empra materials i crea activitat econòmica que genera PIB. Alguns autors parlen de “fals PIB” (fake GDP), referint-se a l’activitat econòmica que no és necessària ni té un ús concret en l’economia (per exemple fer un pont o un centre comercial que no cal o no serà rendible). Però en tot cas, genera PIB i compleix objectius, fa créixer la ciutat, regió i la Xina.
No tot el creixement ve generat per les empreses estatals o els consorcis amb empreses estatals. També hi ha empreses privades com Huawei, Tencent o DJI (les tres de Shenzhen) que generen PIB. És precisament d’aquestes empreses d’on surt bona part dels clients dels malls, la classe mitjana xinesa que es ben bé tan gran com Espanya, França i Alemanya juntes. Aquí hi ha una gran variabilitat, però un enginyer júnior d’una empresa com Huawei pot guanyar entre uns 40.000 i 50.000 euros l’any, un executiu C-suite, guanya més que a Europa continental i menys que Estats Units i sous de sis xifres n’hi ha força. L’habitatge a les millors zones està a preus de Nova York o Londres, això sí, però aquestes xifres a la Xina donen de sí més que a Europa (els preus estan a menys de la meitat tot i que ja no són el que eren fa 20 anys).
Per entendre com es genera tot aquest creixement, fake o inversió, ens cal insistir en la segona pregunta. Això qui ho paga?
Els diners de la Xina venen en bona part de ser la fàbrica del món, bona part de la producció d’Estats Units i també d’Europa, s’ha anat traslladant a la Xina. És el que en diem outsourcing, que va deixar milers o milions de treballadors sense feina, però va aconseguir preus molt barats per bona part dels productes que varen contribuir a elevar el nivell de vida de tots, de la Xina a partir de la producció, i d’Occident a partir dels preus. Òbviament, això, més enllà de l’economia, ha tingut unes conseqüències socials, polítiques i geo-estratègiques que han portat Occident a repensar l’outsourcing i repatriar bona part de la producció. Són molts diners, però no són prou perquè tota la Xina pugui esdevenir un Shenzhen, possible gràcies al fet que Deng Xiaoping, va establir aquesta zona del Pearl Delta com una zona de desenvolupament econòmic el 1979. De manera que moltes importacions i els acords amb empreses s’havien de fer aquí. Shenzhen es fa fundar com a ciutat també en aquestes dates, abans era un poble de pescadors i ara té més de 17 milions d’habitants. Bona part del desenvolupament econòmic de la Xina es deu a aquestes desigualtats, unes poques zones són tractors i es situen a nivells similars als millors centres mundials mentre altres resten a nivells de país en vies de desenvolupament.
Òbviament, a qualsevol país democràtic aquests nivells de desigualtats entre regions serien impensables i ocasionarien tensions que acabarien amb qualsevol govern. Però això és la Xina.
La Xina ja no creixerà a doble dígit, però tothom aposta per un 3-5% anual
Per què? El 2012, a l’inici del seu mandat, el president Xinès va anunciar el “China Dream” com el seu objectiu polític. Es clar que és un eslògan que vol dir coses molt diferents, però el president Xi Jinping ho va anunciar amb un significat clar, recuperar la Gran Xina, la posició de la Xina com a primera nació del planeta per sobre dels Estats Units, i és en aquest context en el qual entenem les polítiques tractores amb el que impliquen de privilegis i desigualtats.
Se’n sortirà? Les empreses públiques xineses estan lluny de l’eficiència de les privades, tot i que la gestió d'acord a objectius concrets de creixement i d’altres, ha millorat molt la seva eficiència. La Xina ja no creixerà a doble dígit, però tothom aposta per un 3-5% anual. Això sí, el preu social és alt.