Fa uns mesos que no hi soc, però una petita part del meu cor segueix allà, amb la Dona, la Tariro, els amics del Future Water Institute, la Jean i les altres dones de la cuina o la Zodwa de la recepció. Parlant amb els meus amics de l’apartament i surfejant amb els amics de la platja, o fent entrevistes a persones que m’explicaven millor la realitat del país. Per sort, he crescut amb el naixement de les noves tecnologies, i encara puc estar en contacte amb totes aquestes persones, i seguir mirant els milers de fotografies, vídeos i documentals que encara col·lecciono, com un tresor, al telèfon o al calaix de l’escriptori. Però això no deixa de fer que, de tant en tant, als meus somnis soc a la platja de Hout Bay o sobrevolo la Table Mountain a la recerca d’un moment de pau.
El cas és que, quan ets fora, és quan més t’adones de tot allò que t’uneix a una ciutat, perquè la comparació és inevitable quan estem lluny del que ens és “casa”. Una cosa que em va sobtar va ser com n’eren, de semblants, els sud-africans, amb la gent de casa meva. No només per la simpatia, on ells ens guanyen per golejada, sinó també per la manera com es reparteixen el dia: els àpats marquen les hores, no com al Nord d’Europa, i els descansos també s’allarguen sense sacrificar, després, una estona a casa per acabar la feina pendent. Tenen les prioritats clares; viure és important, preocupar-se massa per les coses sense importància, no. No es pot plorar en públic perquè sembles una desagraïda i a la que fa una mica de sol la gent sembla que estigui més contenta. Ciutat del Cap és una ciutat preciosa a nivell de vegetació, i també tenen grups conservacionistes que defensen la muntanya contra les especulacions estrangeres o les esbojarrades idees de la capital.
Quan parles de canvi climàtic, o d'escassetat de recursos, tothom t'entén, perquè molts recorden (o encara viuen) la duresa d'una vida calculada a litres, una vida que depèn, gira i revolta completament entorn la disponibilitat de recursos
Però a Ciutat del Cap saben el que és una crisi de recursos naturals. En un territori àrid, en una ciutat de pescadors envoltada per un desert creixent, els seus ciutadans i habitants saben què és no tenir aigua, o tenir-ne molt poca. Per això, quan parles de canvi climàtic, o d'escassetat de recursos, tothom t'entén, perquè molts recorden (o encara viuen) la duresa d'una vida calculada a litres, una vida que depèn, gira i revolta completament entorn la disponibilitat de recursos. A casa meva això ens sembla un problema llunyà, però passarà aviat si no ens posem les piles. Si una cosa ens demostra el canvi climàtic és que no ens en podem escapar. Vivim on vivim i en el context particular que sigui, els efectes del maltractament que fa anys que exercim al nostre entorn ens està començant a tornar, i exemples com la sequera que estem travessant ara a casa nostra o que va travessar Ciutat del Cap en el seu moment només son alguns dels primers símptomes d'una crisi molt més lenta, molt més profunda i molt més complexa.
Hi ha coses que ens fan semblants i hi ha coses que ens separen, però amb els avenços dels efectes de la lluita contra el clima, n'hi haurà que ens hauran d'unir. I caldrà que la solidaritat internacional sigui un valor clau per orientar el que serà, sens dubte, un dels reptes col·lectius més grans d'aquest mil·lenni.