Penso que encara fa massa fred i mentre no veiem els 50 graus a l'ombra no ens prendrem seriosament que el canvi climàtic és una realitat arreu del planeta i que la conca mediterrània és un dels territoris més amenaçats per aquest fenomen. Si recorrem a la memòria, el parlament català va declarar formalment el 14 de maig del 2019 l'emergència climàtica per assolir els objectius en matèria de mitigació establerts a la llei de canvi climàtic. Un seguit de compromisos i bons propòsits per revertir l'increment de temperatura global, assolir pel 2030 la reducció del 45% de les emissions de CO2 i frenar l'extinció d'espècies al planeta. Uns mesos més tard, el 21 de gener del 2020, el govern espanyol feia exactament el mateix amb la mateixa pompositat declarativa per mostrar el seu “compromís ferm”, “prioritat”, “transversalitat”, “rapidesa” i “ambició” respecte a l'emergència climàtica. Poca broma, ara sí que estàvem salvats de l'apocalipsi final i podíem dormir tranquils.
Normalment quan un Govern declara una emergència nacional és que la situació és de vida o mort i passen coses importants, concretes i visibles: des que surti l'exèrcit al carrer (mesura que no aplicaria per aquest tema aquí i ara...) fins a racionaments de béns i serveis bàsics, confiscacions massives, restriccions en la mobilitat de les persones, pressupostos extraordinaris i un llarg etcètera de mesures que emplenarien les portades del mitjans durant el període que durés aquesta emergència. En l'àmbit energètic es generarien grans consensos polítics i socials, ja que ens hi aniria la pell. Acceleraríem la transició energètica amb el mínim impacte per les empreses i els ciutadans desburocratitzant els tràmits per instal·lar fonts energètiques sostenibles, desplegaríem un marc fiscal homologable a la resta de països, revisaríem les tarifes d'accés i els càrrecs impropis que ens penalitzen en 17.000 milions d'euros a l'any, facilitaríem les xarxes digitalitzades distribuïdes per facilitar la creació de comunitats energètiques apoderant a la ciutadania conscient, fixaríem els preus minoristes en funció del moment i lloc on es produís la demanda i impulsaríem l'eficiència energètica. Doncs bé, veient els fets concrets, penso que coincidirem en el fet que l'emergència climàtica és una postveritat més del Govern català i del Govern espanyol.
Quan un Govern declara una emergència nacional és que la situació és de vida o mort i passen coses importants, concretes i visibles
Recentment hem tingut coneixement del darrer i molt interessant informe de l'Observatori de les Energies Renovables de Catalunya, on hi participa activament la patronal Cecot, on s'afirma que Catalunya continua lluny dels objectius de sobirania energètica renovable per 2030. La ciutadania hauríem de ser molt més exigents amb la nostra classe política i exigir retiment de comptes permanent. Prou discursos, proclames i declaracions que, com deien els nostres avis, de bones intencions l'infern n'és ple.
Analitzant les dades que aporta es pot constatar que estem a molt a prop d'arribar a la demanda elèctrica que teníem el 2019, abans de la pandèmia, però el més interessant que apunta és que la “demanda elèctrica ha estat coberta per la nuclear en un 52%, els reactors nuclears han aportat set vegades més electricitat que la hidràulica, nou vegades més que l'eòlica i 62 vegades més que la solar fotovoltaica”. En plena batalla de definició de la taxonomia energètica europea entre el que és energia verda, energia sostenible i energia renovable, qualsevol manifestant que surti al carrer reclamant el "Nuclear no, gràcies!", pot acabar a la presó fabricant ciris pasquals. Tenim nuclears per estona, oblideu el seu desmantellament promès ara pel 2035. Les anteriors proclames post Fukushima dels polítics europeus han estat esborrades del discurs oficial com feien els faraons a les parets dels temples egipcis amb els antecessors que volien esborrar de la història. Temps de modernitats líquides, com deia en Zygmunt Bauman, on el tuit emocional governa el món per sobre de les evidències científiques i econòmiques. Molts errors polítics a Europa que no són penalitzats electoralment però amb un altíssim cost social i ambiental.
Segueix l'informe indicant que el 2021 la capacitat de generació elèctrica renovable ha crescut en 88,74 megawatts, molt lluny dels 1.197 megawatts que, segons estima el PROENCAT 2050, caldria implantar cada any d'aquí al 2030. Per resumir, l'any 2021 hem assolit el 7,4% dels objectius fixats pel govern. A aquest ritme, trigarem 134 anys, més de cinc generacions per assolir els 12.000 megawatts que necessita el país per assolir els compromisos signats.
És cert que creix l'autoconsum fotovoltaic gràcies al Decret Llei 24/2021 i els ajuts de la Unió Europea, però continua havent-hi un col·lapse administratiu en la gestió dels projectes sol·licitats que havien superat la Ponència (pels neòfits, la Ponència és l'òrgan col·legiat de l'Administració que analitza la viabilitat administrativa d'un parc fotovoltaic) i que encara dormen al somni dels justos. Com que la col·laboració publicoprivada continua essent un tabú nacional, preferim endarrerir cinc generacions la resolució del problema abans que buscar l'ajut d'organismes professionals externs a l'administració i delegar la resolució dels expedients amb garanties i celeritat. Recordeu la imatge de l'entranyable Gollum en el Senyor dels Anells protegint el seu tresor encara que li acabés costant la vida.
Serà això el ressorgiment de l'antiga Corona d'Aragó amb en Lambán I com a rei i senyor?
Finalment i com bé assenyala l'informe, al ritme actual, el 94% dels objectius fixats pel govern català d'energia renovable pel 2030 només es podran cobrir amb importacions de fora de Catalunya i bàsicament d'Aragó en un 80%. Serà això el ressorgiment de l'antiga Corona d'Aragó amb en Lambán I com a rei i senyor? Sort en vam tenir d'Aragó fa 600 anys per alimentar de blat i carn els comtats catalans famolencs i sort en tindrem ara amb el seu aprovisionament energètic.
Emergència climàtica? Pas du tout!