Entretinguts com estàvem en les negociacions per formar govern a Espanya, ha passat sense l’atenció que es mereix la iniciativa de la Generalitat per regular els habitatges d’ús turístic a 262 municipis catalans. El Govern considera que l’aparició de pisos turístics és una de les causes que hagi disminuït el nombre d'habitatges que es destinen a lloguer permanent perquè la rendibilitat de l’ús turístic és més elevada.
Limitar els estralls del turisme sobre l’oferta de pisos de lloguer
Així, a començaments de mes es va publicar un Decret llei que congela l’atorgament de llicències turístiques tant als 140 municipis amb un mercat d’habitatge tensat -bàsicament els de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, a més de la majoria de capitals comarcals i alguns altres de la costa- com a tots aquells altres municipis que tenen més cinc pisos turístics per cada cent habitants. En aquest segon grup hi ha molts petits municipis amb una proporció elevada d’aquests allotjaments turístics on agències i plataformes han substituït i multiplicat l’activitat que abans es canalitzava sobretot pel boca-orella: des del Pirineu, la Costa Brava i la Costa Daurada fins a casos puntuals però significatius a comarques com ara el Priorat, Osona o la Noguera.
Durant aquest període provisional, els ajuntaments hauran de modificar el seu planejament per assegurar que compten amb prou sòl per a habitatges destinats a primera residència i podran atorgar llicències per a pisos turístics amb una ràtio màxima de 10 per cada cent habitants. Els pisos turístics n’hauran de demanar una de nova segons la planificació urbanística establerta per cada ajuntament. Els ja existents disposaran de fins a cinc anys per sol·licitar-la, que és el mateix que dir que se’ls atorga una pròrroga automàtica davant l’eventualitat que hagin de finalitzar la seva activitat.
Finançar la segona residència llogant-la uns quants mesos a l’any
Ens trobem, doncs, davant una notable aposta per limitar un dels més rellevants efectes externs de caràcter negatiu que provoca el creixement i la transformació en la comercialització de l’oferta d’allotjament turístic. En aquest cas, sobre el mercat -disponibilitat i preus- de lloguer per a residents permanents. I és que es produeixen casos significatius on malgrat que la comarca genera un nivell d’activitat econòmica prou potent i atractiva perquè els joves decideixen quedar-s’hi, aquests es troben que quan es volen emancipar no disposen d’una oferta suficient i mitjanament assequible d’habitatge de lloguer.
En altres indrets més turístics, els propietaris de segones residències -sovint altres comunitats autònomes o, al nord, francesos sobretot- les lloguen sovint durant uns mesos a l’any, els que no les utilitzen i així financen l’adquisició de l’immoble.
Els treballadors estrangers qualificats, nou maldecap per al lloguer
Recordem que a ciutats com Barcelona, el nombre d’apartaments turístics està congelat des de fa uns quants anys, però contínuament sorgeixen fenòmens que tensen el mercat de l’habitatge. Ara mateix, són els expatriats -treballadors estrangers qualificats- el fenomen emergent -estimulat per importants rebaixes fiscals en l’IRPF- que acapara els lloguers i apuja els preus
El turisme és tan important a casa nostra que va ser el responsable que l’economia catalana i espanyola no es recuperessin amb tanta força després de la pandèmia com les dels nostres veïns europeus. I ara, aquests darrers trimestres, el ressorgiment del turisme han provocat també que el creixement de la nostra economia se situï per damunt de la mitjana europea. Tanmateix, les externalitats negatives que provoca el turisme massiu són contínues i creixents. I sovint difícils de revertir perquè l’activitat del sector és cada cop més complexa i diversificada. I també perquè sempre trepitges l’ull de poll -el negoci o les expectatives de negoci- d’algú, siguin hotelers, propietaris d’allotjaments turístics, plataformes de contractació, restauradors o operadors de transport.
Ara mateix, són els expatriats el fenomen emergent que acapara els lloguers i apuja els preus
Des de Turisme de Barcelona van manifestar formalment i per primer cop que l’activitat d’aquest organisme mixt entre operadors i administració municipal creat fa trenta anys no havia de limitar-se a promoure l’arribada de més activitat i de més visitants, sinó que havia de comprometre’s a gestionar-la perquè fos sostenible socialment.
Però el nou president de la Cambra de Barcelona, Josep Santacreu, en la primera decisió al cap de dos dies de prendre possessió va rellevar el president de Turisme de Barcelona i va substituir-lo per un vell conegut de l’establishment barceloní, Jordi Clos. Si Clos, fa trenta anys representava la renovació davant el ferri control que Joan Gaspart i la seva colla exercia sobre l’hostaleria a la ciutat, fa temps que -desaparegut Gaspart del mapa-, exerceix de nou factòtum del sector. Després de traslladar la seu a Madrid arran de l’estampida d’empreses del 2017, tornà a exercir de president del Gremi d’Hotelers de la ciutat i ara ja disposa de la cirereta de Turisme de Barcelona. Veurem quina sensibilitat té per això de gestionar el turisme.
Mentrestant, a l’Ajuntament, un cop instal·lat Collboni amb el suport de Colau i del PP, el nou alcalde sembla voler fer marxa enrere dels polèmics però a vegades encertats passos per disminuir les externalitats negatives del turisme sobre la ciutat. I així hem sabut del pacte amb Trias per Barcelona per tornar a obrir la veda establerta en la creació de nous hotels a l’Eixample i a Ciutat Vella. L’argument -en principi raonable- és flexibilitzar la normativa davant algun cas puntual i extraordinari: alguna rehabilitació emblemàtica o alguna operació que alliberi sòl en d’altres parts de la ciutat, per exemple.
El govern de Collboni i Trias per Barcelona han pactat per obrir la veda establerta en la creació de nous hotels a l’Eixample i a Ciutat Vella
El problema és que precisament una de les darreres decisions de Trias quan era alcalde de la ciutat va ser acceptar que l’antic gratacels del Banc Transatlàntic -a passeig de Gràcia amb Diagonal- augmentés en un grapat de plantes la seva alçada perquè s’hi instal·lés un hotel de la cadena Four Seasons, considerada una de les primeres del món i que a Barcelona sembla que l’hi faltava. La contrapartida, per cert, eren uns terrenys al barri de Gràcia que s’alliberaven per a ús públic. Afortunadament, Colau va ser a temps de revertir l’acord i negà el recreixement del gratacel. La cadena hotelera digué que l’espai resultant era massa petit per instal·lar-s’hi i la promotora convertí els gratacels existent en grans pisos de luxe.
Llocs de treball per a immigrants
De seguida arribaren les crítiques, sobretot d’aquells que sostenien que ara l’immoble no generaria llocs de treball. Però cada cop és més evident que la majoria d’aquests llocs -neteja, manteniment, cambrers, recepció...- serien de baixa qualificació i de salaris poc superiors al salari mínim, conveni dixit. Que no hi hauria prou autòctons interessats a ocupar-los i que tornaríem a atreure i a ocupar immigrants extracomunitaris que són els únics que accepten treballar en aquestes feines mal pagades, dures físicament i sense gaire conciliació familiar possible. I és que l’hostaleria, la restauració i la majoris d’altres serveis turístics -taxis, empleats d’aeroports i d’estacions...- es basen en els baixos salaris per ser competitius -o per augmentar la rendibilitat del compte de resultats.
Hi ha el hàndicap que l’economia corre molt més que la regulació, que cada vegada resulta més complexa i de resultats més incerts
És més que dubtós que l’important augment de tarifes de les darreres temporades als serveis de quasi tots aquests subsectors es converteixin en millores en les condicions de treball i en els salaris de la majoria dels que hi treballen. Mentrestant, les administracions, unes més que d’altres, continuaran intentant atenuar els efectes negatius que la creixent activitat turística té sobre la nostra vida quotidiana, sempre amb el hàndicap que l’economia corre molt més que la regulació, que cada vegada resulta més complexa i de resultats més incerts.
I els operadors del sector, des dels hotelers a les línies aèries, ens diran que s’estan recuperant dels estralls de la pandèmia i que mentre la demanda aguanti, continuaran augmentant els preus. Això sí, sense retribuir gaire millor al personal. I és que no és gens segur que l’estrebada postpandèmica de la demanda es mantingui amb la mateixa intensitat, i malgrat l’augment de preus, durant gaire temps.