Sembla com si darrerament l’únic objectiu d’informar fos posar de mal humor el ciutadà. Sempre he pensat que els mals humors són més digeribles si s’explica l’origen del problema. Ara mateix, tothom està convençut que les calorades d’aquest estiu són fruit del canvi climàtic. Només cal fer anar una mica el cervell per veure que no és el cas -sobretot si es parla de l’augment d’1,5 graus en un segle... Estem davant d’un fet excepcional que, a causa del canvi climàtic, potser farà que es batin rècords de temperatura. Però l’onada de calor és això: una onada. Per què s’ha produït? No se sap. L’enorme erupció del volcà Tonga? El Niño? Podrien ser-ne causes. L’altra, la tradicional periodicitat de les onades que afecten el Mediterrani de forma secular. O tot sumat. D’això no se’n parla. La moda informativa consisteix a crear alarma social... i aturar-se aquí.
El silenci s’accentua quan es tracta de no enutjar el poder polític. I en aquesta feina estem ara, quan se’ns anuncia que la venda de cotxes elèctrics a Espanya va curta. Vull dir que, com és habitual, en molts temes estem a la cua d’Europa. I, és clar, tothom es pregunta: és que som especialment tontos? Estem contra la lluita per aturar el canvi climàtic? No ens agraden els cotxes elèctrics?
La realitat és que les infraestructures no ho posen fàcil. És per això que la Unió Europea (UE) ha hagut d’aprovar una llei que obliga a tots els estats membres a instal·lar carregadors a les benzineres. No és una directiva comunitària, o sigui que no cal transposar-la al sistema de cada país -és a dir, no hi haurà retards en l’aplicació. Es tracta d’una llei d’aplicació i compliment directe i immediat. Els estats membres només l’han de traduir i incorporar-la al seu sistema legislatiu. En bona part la llei s’ha fet per posar les piles als més endarrerits, com nosaltres.
La moda informativa consisteix a crear alarma social... i aturar-se aquí
Però del que no es parla és de l’aixecada de camisa que el govern espanyol -sense ser denunciat ni per la premsa ni per la Generalitat- ha muntat amb les subvencions que rep de Brussel·les (programa Next Generation) que haurien de ser traslladades al ciutadà de manera àgil i efectiva. Ep, i sense trampes!
Per què dic sense trampes? Ara ho veuran. Per tal que puguin vostès saber què passa aquí que sigui diferent dels altres socis de la UE, he agafat tres països (Alemanya, França i Itàlia) per comparar-nos i veure com ells distribueixen les ajudes al cotxe elèctric respecte al qual es practica al sud del Pirineu. Parlo, en tots els casos de l’aplicació d’ajuts per al 2023 -el sistema d’ajuts canvia cada any depenent de com hagin anat les vendes.
Alemanya
Al meu entendre és el sistema més equitatiu i eficaç. No podia ser d’altra manera! El govern no fa distincions respecte al beneficiari -és a dir, l’individu que compra el cotxe-. L’estat hi posa 4.500 euros mentre que el fabricant en posa 2.250. Això vol dir que comprar un cotxe elèctric li costa a un alemany 6.750 euros menys del preu final de mercat.
Els ajuts s’apliquen en el concessionari. O sigui, el preu del cotxe ja ve rebaixat al moment de comprar-lo.
França
Com sempre, a França prenen en consideració l’aspecte social. Tots els ajuts els posa l’estat íntegrament, i el fabricant no hi participa. L’ajut és per a tothom, de 5.000 euros. Però aquelles famílies amb baixos ingressos (menys de 14.089 euros per càpita familiar) tenen un ajut addicional de 2.000 euros.
Com a Alemanya, el descompte l’aplica el concessionari. El cotxe ja ve rebaixat a l’hora de comprar-lo.
Itàlia
Seguint la tradició de cada indret, a Itàlia es complica una mica la burocràcia. Els ajuts els posa tots l’estat i varien de 4.000 euros a 5.000 euros depenent dels models. Si, a més, fas desballestar el cotxe et donen una ajuda addicional que oscil·la entre 2.000 euros i 3.000 euros.
Dels tràmits burocràtics en pren cura el concessionari. I el descompte l’aplica el concessionari. És a dir, el cotxe ve rebaixat a l’hora de comprar-lo.
Espanya
Aquí les administracions s’han empescat una manera de pervertir el sistema i enganyar. Per tal que vegin vostès on pot arribar la combinació de buròcrates i polítics malèvols, n’explico el funcionament per etapes.
La gran diferència amb els països que hem analitzat és que la bonificació no l’aplica el concessionari, sinó que es tracta d’un ajut que rep l’individu que compra el cotxe, de forma personal. I aquí està, entre d’altres, la gran trampa que, si m’ho permeten, jo qualificaria d’estafa. Vegem-ho a la menuda:
- Les ajudes són de 4.500 euros per la compra de qualsevol cotxe elèctric. Si, a més, desballestes el que tens, et donen 2.500 euros. Ara bé, on està la diferència amb els altres tres països que he esmentat?
- S’ha de fer una sol·licitud. Aquest document és responsabilitat del comprador encara que molts concessionaris, per tal de vendre, el tramiten ells. O sigui, fan de gestoria.
A Espanya es compra un cotxe elèctric sense saber si te’l bonificaran. Ni ajudes a famílies més necessitades ni res. Pagues a preu de mercat i potser et toca la rifa
3. El comprador abona l’import del cotxe sense la bonificació. O sigui, compra el cotxe al preu de venda marcat, perquè...
4. Pot ser que l’ajut sol·licitat no s’acabi obtenint. Per quina raó? Doncs perquè la resposta és (telèfon d’informació de la Generalitat de Catalunya a l’autor d’aquest article) que “les subvencions es donaran fins que s’exhaureixi el pressupost” i això no es sabrà fins que et toqui. I quan em tocarà?
5. Depèn. Les esperes poden ser de mesos i d’anys (vegin aquesta notícia apareguda al diari ARA, com a exemple). O mirin els temps d’espera i el volum de gent afectada pels retards segons l’enquesta feta per AEDIVE i publicada a l’Anuario de Movilidad Eléctrica 2022-2023:
- Més de 2 anys: 22%
- Entre 1 i 2 anys: 43%
- Entre 6 mesos i 1 any: 15%
- Entre 1 i 6 mesos; 20%
En resum, el 80% de les sol·licituds triguen més de 6 mesos en respondre’s. I el 65%, més d’un any! Ah, i la resposta pot ser “no tens subvenció perquè el pressupost s’ha exhaurit”.
6. Conclusions: a Espanya es compra un cotxe elèctric sense saber si te’l bonificaran. Ni ajudes a famílies més necessitades ni res. Pagues a preu de mercat i potser et toca la rifa. I, si et toca, et toca al cap de molts mesos.
7. Trampa final. Les subvencions les rep el comprador, sol·licitant, no pas el concessionari, i estan subjectes a impostos. És a dir, a diferència dels altres països que he esmentat on la bonificació es dedueix de l’import del cotxe, aquí no. Reps els diners com un ingrés -el cotxe el vas comprar fa mesos o anys a preu de mercat- i els has de declarar a hisenda. Per tant, l’import net al final és molt menor.
Nota final: Per acabar-ho d’arreglar (un eufemisme de “per continuar enganyant”), el govern espanyol va publicar el juliol passat un decret que permet deduir dels ingressos un 15% del valor de compra del cotxe amb un límit del valor del vehicle. En resum: permet deduir dels ingressos 3.000 euros. La xocolata del lloro -per uns ingressos de 20.000 euros, el comprador s’estalviarà de pagar a hisenda uns 700 euros aproximadament-.
Ja veuen que no és que els espanyols siguem refractaris a comprar cotxes elèctrics, malgrat els ajuts. No senyor. No patim cap altra maledicció que la de tenir uns governants que, a més d’incompetents, pretenen fer negoci amb les subvencions que reben de Brussel·les. Ells les reben netes i ens les passen tard i en brut. Recapten sobre una subvenció.
Bé, els deixo amb la inevitable l’enfurismada. Aquesta manca d’informació, barrejada amb les altres que ens subministren, ens porten a pensar que a tota Europa els governants són tan dolents com els nostres. No és cert. He intentat passar-los la informació que els mitjans no ens expliquen. I és que no parlar d’un tema és la millor manera de censurar-lo.