Daniel Arenas és professor Titular del Departament de Societat, Política i Sostenibilitat d'Esade, Universitat Ramon Llull (URL). És PhD i MA pel ‘Committee on Social Thought’ de la Universitat de Chicago, llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona (UB) i diplomat del Programa de Desenvolupament Executiu d'Esade.
És professor de Sociologia, Ètica Empresarial i Responsabilitat Social de l'Empresa. Els seus interessos investigadors se centren en l'àrea de l'ètica empresarial, la teoria dels stakeholders, la responsabilitat social de l'empresa i la interacció entre moviments socials i activitat empresarial. També està interessat en els àmbits de la filosofia política i l'estètica. És professor de l’escola Esade des de l’any 2002. Les seves recerques se centren en les relacions entre empreses i moviments socials, així com en la democràcia deliberativa, l'organització dels béns comuns i les comunitats. Els seus treballs s'han publicat en revistes com Organization Studies, Academy of Management Review i Business Ethics Quarterly.
En un article recent, comentava que la democràcia deliberativa es podia enriquir amb la presència dels estudiosos de la gestió. Com s’haurien d’incorporar a la vida pública?
Un dels factors que s’estan produint actualment a les organitzacions empresarials és que la gent que hi treballa, sobretot els perfils més imprescindibles, volen participar en la presa de decisions. Ja s’ha deixat enrere la creença de què els empleats només hi són per a rebre ordres. Aquest fenomen encara es dona més en les companyies que depenen dels coneixements dels empleats, de forma que aquests resulten essencials per a millorar la trajectòria de l’empresa. En aquest context, els treballadors, a més de participar, desitgen identificar-se amb els valors de la firma. Si aquest supòsit es produeix, les organitzacions acostumen a ser més democràtiques, tot i que hi ha un espectre ampli de participació dels treballadors: des d’una incursió puntual fins a formar part de la propietat. En aquest àmbit, cada vegada existeixen més estudis acadèmics que defensen aquesta teoria. Podríem afirmar que hi ha un cert ‘revival’ de formes de participació i democràcia en el si de les organitzacions. També està vinculat a aspectes generacionals, on s’està demostrant que el compromís laboral a llarg termini ha deixat d’existir.
Com es pot assolir llavors un avenç en el marc d’uns objectius conjunts?
Les empreses s’adonen que sense aquest ‘input’, la participació de les plantilles, no poden retenir el talent. De fet, no s’ha d’ignorar el punt de vista dels treballadors per a accelerar en temes de sostenibilitat, ja que sense fer partícip a tothom o dissenyant polítiques verticals, de dalt a baix, tampoc se n’avança. L’aposta ha de ser per a involucrar les persones, que tinguin ganes de compartir una visió més social i mediambiental. L’obertura a la participació és el que ens fa més sostenibles. Per a fer-ho possible, necessites dialogar amb els grups d’interès, el que s’anomena ‘stakeholders’, que són col·lectius que reben l’impacte de les decisions empresarials, alhora que transmeten informació. Se’ls ha de saber escoltar.
"Podríem afirmar que hi ha un cert ‘revival’ de formes de participació i democràcia en el si de les organitzacions"
Un dels seus àmbits d’estudi és l’ODS 12, que defensa modalitats de consum i producció sostenible. Com ho podem articular?
En els processos empresarials per a dissenyar un nou producte o servei, ja no es pot deixar de banda el consumidor. Cal efectuar una anàlisi de l’impacte del producte, però també de l’ús que en fa l’usuari, si el recicla, com el recupera. Per aquesta raó, resulta bàsic escoltar a través d’eines com els focus grup abans de prendre decisions sobre la gestió o el disseny. Incorporar l’experiència de l’usuari i la seva aplicació. En aquest camp, s’han d’estudiar els diferents nivells d’’scope’. L’scope 1 fa referència a les emissions directes generades per l’empresa; l’scope 2 inclou les emissions associades al consum d’energia i l’scope 3 recull totes les altres emissions indirectes al llarg de la cadena de valor, inclòs l’impacte ambiental derivat de proveïdors, distribució i ús del producte.
De quina forma hem de modificar els nostres hàbits de consum per a fer possible aquesta sostenibilitat?
Primer de tot, hem de ser conscients que ens queda molt per fer. També adonar-nos que ens trobem en un context d’inseguretat, incertesa o guerres. En aquest escenari, les preocupacions per la sostenibilitat, la biodiversitat, les aigües o els residus han quedat una mica apartats de l’agenda pública. Tot i això, els problemes continuaran encara que no se’n parli. Des del punt de vista de les empreses, la inèrcia prosseguirà. Malgrat els passos enrere, el marc regulador ja està creat i les companyies i els consumidors hi continuen creient. La Comissió Europea treballa en una llei anomenada ‘òmnibus’, en la qual l’ambició de les mesures legislatives ‘verdes’ es redueix i la seva implementació s’estendrà en el temps. Aquesta decisió deriva de la creença de què una normativa tan estricta podria restar competitivitat a l’economia europea. Curiosament, abans, el relat era el contrari. El canvi d’opinió provoca una sensació d’impàs. Les autoritats europees no es poden desentendre d’algunes accions, com el desenvolupament de les energies renovables o l’aposta pel cotxe elèctric, ja que economies com la xinesa ho estan fent molt més ràpid. En les esferes dels responsables de sostenibilitat de les empreses, el convenciment és que cal fer més i de forma més àgil. Tot i els riscos, s’albiren oportunitats si les coses es projecten d’una forma diferent. Alguns dirigents polítics creuen que ignorar els reptes de la transició energètica és una bona opció, quan realment no és cap solució per resoldre’ls. No es desencallaran de forma automàtica. Hi ha alguns exemples, com el control dels riscos o el respecte als drets laborals, que les empreses ja apliquen i són accions que no tenen marxa enrere. Igual que la supervisió de les cadenes de subministrament o de proveïdors.
Quin grau de compliment s’està produint a empreses i la societat amb els ODS? Com es pot incrementar aquest compromís?
Tot i que en alguns ODS el percentatge d’assoliment està per sota de l’esperat, en molts s’ha avançat i això també cal dir-ho. Amb la tornada de Donald Trump a la presidència dels EUA, el problema bàsic és que no existeix un consens global per a arribar a nous acords. Aquest fet frustra la possibilitat d’assolir nous compromisos. S’han de dibuixar nous objectius, malgrat les dificultats. Està bé haver creat els ODS, però s’ha d’avançar amb consens, amb la voluntat d’empènyer tots els agents de forma conjunta.
"Amb la tornada de Donald Trump a la presidència dels EUA, el problema bàsic és que no existeix un consens global per a arribar a nous acords sobre sostenibilitat"
Quina és la manera més adient d’exercir un lideratge sostenible?
Especialment, amb coherència i integritat. El líder, tot i que sembli una mica tòpic, ha de donar exemple des de dalt. És l’única forma que esdevingui autèntic i creïble, alhora que l’empresa es presenti com a sostenible. Aquest exemple intern és el que s’encomana a la resta de l’equip. Actualment, la societat, els consumidors castiguen el ‘green washing’ o l’ecopostureig. Les accions han d’anar acompanyades d’una manera de gestionar més oberta i dialogant que permeti conèixer les inquietuds, els problemes i els impactes socials i ambientals. En definitiva, actuar d’una forma més participativa.
De quina forma s’han de preparar les empreses per a afrontar els reptes i canvis sistèmics? Situació geoestratègica, inseguretat, conflictes bèl·lics, guerra aranzelària... I les més petites, de quins recursos disposen?
Existeix una certa preocupació per la situació de les pimes. Els hi demanen requisits i obligacions com si fossin empreses grans. A més, tenen poc suport públic i han de suportar unes polítiques reguladores com les companyies amb més mida o les multinacionals. Així, les normes de gestió ambiental estan pensades per aquest tipus d’organitzacions. Des de l’Administració, cal que s’adaptin aquestes lleis, se les assessori o s’atorguin ajuts perquè siguin capaces de complir aquestes exigències. Davant d’aquests reptes, les pimes es veuen amenaçades. Per altra banda, altres petites i mitjanes empreses aprofiten aquests desafiaments per a innovar en els seus processos, presentar nous productes, essent exemples i casos d’èxit. Cal remarcar aquesta aposta per la varietat, la diversificació o la innovació.
Anem cap a un escenari de renacionalització, ‘nearshoring’, després de dècades en què ha triomfat la globalització?
És cert que algunes grans empreses, que tenien els seus proveïdors molt lluny, ara els han acostat. Si abans, operaven amb el sud-est asiàtic, ara ho fan amb Turquia o el Marroc. En aquesta decisió, han ajudat les amenaces que planen sobre el comerç internacional, motiu pel qual s’ha optat per diversificar els proveïdors. Tenint-los més a prop, s’eviten determinats riscos. Sembla un inici de desacceleració de la globalització, a falta d’analitzar l’impacte real de la guerra aranzelària en cadenes de valor tan extenses. Alhora, un fet evident és que relocalitzar les cadenes de subministrament no resulta tan fàcil. En aquest aspecte, hi ajudaria un estudi que avalés que una renacionalització de la producció afavoriria la reducció de la petjada de carboni i milloraria l’impacte ambiental de l’activitat.
"Per a relocalitzar la producció, caldria un estudi que avalés que afavoriria la reducció de la petjada de carboni i milloraria l’impacte ambiental de l’activitat"
Quin paper hi juguen els moviments socials o ciutadans en què les empreses integrin el component ambiental?
Els moviments socials han exercit durant molt de temps una pressió considerable sobre empreses, consumidors i inversors perquè integrin qüestions socials i ambientals en les seves agendes. A més, han exercit un paper actiu en la configuració i creació de nous mercats que fusionen l'activitat econòmica amb els valors morals. Alguns exemples són els mercats que promouen la moda ètica, la banca ètica, el reciclatge, l'alimentació ecològica i el comerç just. Aquestes alternatives als mercats tradicionals s'han denominat ‘mercats morals’. En un estudi que vam presentar fa poc mesos, basat en la trajectòria de Guifi.net, una xarxa de telecomunicacions comunitària a Catalunya, que es va crear inicialment per a reduir la bretxa digital en zones rurals, vam mostrar com es va convertir en una de les iniciatives de telecomunicacions comunitàries més grans del món, abastant una varietat d'operadors amb i sense ànim de lucre, i va evolucionar des de l'ús d'antenes al desplegament de cables de fibra òptica. El repte és que, a mesura que els mercats morals s'expandeixen, corren el risc de perdre els seus valors originals a causa de l’atracció per les forces del mercat impulsades pel lucre. No obstant això, els activistes darrere de Guifi.net van utilitzar diverses narratives i formes de legitimació que els van permetre ajustar la seva comunicació i posicionament estratègic.”
Esade ha situat l’estancament productiu com un dels riscos d’enguany per a l’economia. Com es pot actuar al respecte?
Davant d’una desacceleració de l’agenda mediambiental, també preocupa l’estancament productiu, especialment visible a Alemanya i al nord d’Itàlia. Aquesta situació s’evidencia sobretot al sector de l’automòbil, motiu que fa que es vagin reorientant les prioritats. La pèrdua de pistonada de la producció industrial ens hauria de posar en alerta. Abans de res, hem de veure com fem compatible aquesta activitat amb l’agenda verda. Una possible solució seria articular paquets d’ajuts públics, com han fet a la Xina, per a tractar d’accelerar una reconversió productiva i industrial. Es necessita una inversió intel·ligent amb fons públic. La Xina i lÍndia han demostrat que és possible i necessari. “Darrere d’aquestes estratègies, es constata el canvi de paradigma en tant que es qüestiona l’autoregulació del mercat que era el mantra del pensament neo-liberal.
Quines empreses podran sobreviure a un entorn tan incert com aquest?
Les que conreïn la resiliència, la innovació i facin una aposta per assumir riscos. En un món encara tan globalitzat, oferir productes que et puguin diferenciar farà que siguis més competitiu. La construcció dels equips s’ha de fer amb treballadors compromesos. Per a fer-ho possible, la gestió ha de ser més participativa i dialogant, fent que els empleats s’identifiquin amb el projecte. Això sí, també necessites un punt de sort i que s’alineïn alguns factors que no pots controlar.