Els efectes de la inflació sobre la inversió borsària

Avui per avui, amb les dades que tenim, el més probable és que la inflació s’instal·li al voltant del 2%

Els efectes de la inflació sobre la inversió borsària | iStock Els efectes de la inflació sobre la inversió borsària | iStock

Ens situem a principis d’aquest any 2021, una vegada les vacunes contra la covid-19 ja feia dos mesos que s’havien anunciat. Els principals organismes que efectuen previsions econòmiques esperaven una certa inflació per a enguany. Així, el Fons Monetari Internacional, al seu World Economic Outlook Update de gener deia que esperava que els preus al consum pugessin un 1,3% a les economies avançades l’any 2021.

Si mirem avui la situació als països que conformen l’anomenat G8, que integra alguns dels països més industrialitzats del món, veurem que la inflació és ja de fet molt més elevada. França, Itàlia i Anglaterra la tenen situada entre el 2% i el 3%; Alemanya i el Canadà, entre el 3% i el 4%; els Estats Units superen el 5%, i Rússia supera el 6%. Només el Japó té la inflació que se suposava que tindria aquest any. Si aquesta és la situació dels preus al consum, no diguem ja quina és l’evolució dels preus de la producció industrial, que pugen encara amb més força. Al Canadà, Alemanya, Itàlia i Rússia el seu creixement interanual supera els dos dígits, mentre que els altres quatre països estan tots entre el 5% i el 10%.

No cal dir que totes les previsions han estat batudes de molt, i que la inflació és en realitat molt més elevada de l’esperat. Els diferents Bancs Centrals estan tan sorpresos com la resta d’organismes oficials. No pretenc avui entrar a desgranar-ne els motius, sinó bàsicament centrar-me en les seves conseqüències. Comentar només al respecte de les causes que l’Oferta Monetària s’ha disparat. La magnitud anomenada M2, que compren bàsicament els bitllets, les monedes, els comptes corrents i els dipòsits bancaris de curt termini, ha crescut als Estats Units un 33% des del febrer del 2020, just abans de la pandèmia, fins al juliol del 2021. A l'Eurozona, l’augment ha estat d’un 24% al mateix període. Aquest diner, moltes vegades provinent d’un estalvi forçat per la pròpia pandèmia, s’està dirigint a comprar allò que està alliberat, el que és adquirible, que bàsicament són els béns.

En un primer moment, moltes empreses van actuar com si la crisi fos de llarga durada i van restringir les seves capacitats productives

La major part de les restriccions governamentals per la covid-19 estan especialment adreçades als serveis. La demanda de béns ha superat, de molt, qualsevol expectativa. Pel que fa a l’oferta, s’ha vist del tot sorpresa. En un primer moment, moltes empreses van actuar com si la crisi fos de llarga durada i van restringir les seves capacitats productives. La combinació d’una demanda molt superior a la prevista amb l’existència de restriccions d’oferta ha estat explosiva pel que fa a l’evolució dels preus.

Anem a les conseqüències

Històricament, el millor comportament borsari s’ha produït quan hi ha hagut el que s’anomena estabilitat de preus, el que es pot definir com un creixement dels preus al consum situat en un marge ample d'entre el -1% i el +3%, que es podria restringir encara una mica més entre el 0% i el 2%. Ni la deflació ni la inflació elevada han estat mai els entorns borsaris ideals. A les borses en general, els convé no sobrepassar el llindar alt del 2%-3%. Dir també que, fins i tot si no se sobrepassen aquests llindars i la inflació es manté dins del rang ideal de entre el 0% i el 2%, la situació és ben diferent en funció d’on s’estabilitzi dins l’interval. Així, si ho fes al voltant del 0%, a la banda baixa, alguns sectors tindrien un millor comportament borsari. Estem parlant de les anomenades utilities (gas, llum, aigua, etc.), les energies renovables, l’immobiliari, les tecnològiques, les autopistes, els supermercats o en general qualsevol negoci dels anomenats “de comptador”. Si, en canvi, la taxa d’inflació s’estabilitzés més al voltant del 2%, els sectors borsaris més beneficiats serien uns altres de ben diferents. En aquest cas, els més beneficiats serien els més cíclics, com ara els industrials, les matèries primeres, el turístic, etc. En general, amb una mica d’inflació sempre en surten millor parats aquells sectors que tenen el que s’anomena pricing power, és a dir els que tenen la capacitat d’apujar els preus, de traslladar la inflació de costos als seus preus de venda.

Donat que avui les taxes d’inflació estan situades a la banda més alta, és d’aquesta que ens hem de preocupar. Per avaluar amb precisió el que pot passar amb la inflació, caldrà esperar que la totalitat dels serveis estiguin ja lliures de restriccions. És molt probable que els preus dels serveis postcovid siguin també superiors als preus del serveis precovid. Així, per exemple, els preus dels hotels als Estats Units són, ja avui, superiors als que hi havia abans de la pandèmia. Viuran els serveis un boom quan s’alliberin plenament, de l’estil que han viscut els béns? Probablement sí. Això vol dir que per saber en quin nivell es podrà estabilitzar la inflació caldrà esperar encara alguns mesos. Aquests mesos, però, no poden ser pas d’inacció.

Els Bancs Centrals estan en "mode inercial", presoners del seu propi discurs, que pot esdevenir també inflacionista de facto

De moment, el que estem veient és inflacionista, tant pel que fa al comportament dels agents econòmics com al de les autoritats monetàries. Els consumidors han augmentat fort la seva demanda, i les empreses estan traslladant massivament els augments de costos als seus preus de venda per una banda, i estan demanant més crèdits en lloc de tornar-los per l’altra. En termes tècnics, això suposa que l’anomenat “multiplicador” està funcionant, és a dir, que les mateixes mesures preses pels bancs centrals passen a tenir un efecte més gran. Per dir-ho en altres paraules, els diferents agents econòmics estan avui en “mode inflacionista”. Pel que fa als Bancs Centrals, semblen avui una mica fora de lloc. Mantenen unes polítiques monetàries molt expansives, de caire inflacionista, i sembla que ho vulguin mantenir fins a disposar de més informació. Estan emprant massa sovint la paraula “inflació conjuntural”, i no els fa cap servei el fet que els deutes públics siguin tan elevats.

La Reserva Federal nord-americana, i, en general, els Bancs Centrals, tot i ser independents, estan més in the government (dins el govern) que out of the government (fora del govern). Tampoc els ajuda el fet que les darreres vegades que a les dues dècades passades han utilitzat “polítiques restrictives” els resultats no hagin estat els desitjats. En altres paraules, els Bancs Centrals estan en un “mode inercial”, presoners del seu propi discurs, que pot esdevenir també inflacionista de facto. A ningú se li escapa que, en el passat, tota pujada forta i duradora de la inflació fou considerada com a conjuntural en els seus estats inicials. La problemàtica que la inflació s’escapi i que entri en una espiral que podria tenir una empenta a les negociacions laborals de l’any vinent, és que es fa mal tant a l’economia com a les borses. Si la inflació s’enfilés amunt de forma continuada, l’escenari seria dolent. Catastròfic per a algunes inversions fora de la renda variable com ara la renda fixa o l’immobiliari; molt dolenta per als sectors borsaris més “de comptador” que hem anomenat; i també dolenta, tot i que menys, per als més cíclics.

Soc de natura optimista. Sempre he compartit aquella frase, atribuïda a Winston Churchill, per la qual deia que “un optimista veu una oportunitat a cada calamitat mentre que un pessimista veu una calamitat a cada oportunitat”, i afegia ell, “soc un optimista, no em sembla que sigui de massa utilitat ser qualsevol altra cosa”. Això no treu, però, que avui per avui una de les principals tasques per fer és seguir molt de prop la inflació, ja que si bé la hiperinflació és a l’actualitat un esdeveniment de probabilitats petites, les seves conseqüències serien realment grans. Hi ha tota una generació d’inversors que no ha viscut mai un entorn inflacionista. Avui per avui, amb les dades que tenim, el més probable és que la inflació s’instal·li al voltant del 2%, que les borses continuïn fent-ho bé, i que dins d’aquestes siguin els sectors més cíclics els que liderin la pujada. En això es basa l’actual estratègia d’inversió.

Caldrà vigilar molt de prop l’evolució de l'M2; ja se sap que quan hi ha molt de qualsevol bé, aquest perd valor. A ningú se li escapa que, si hi segueix havent tant diner, aquest perdrà valor en forma d’una inflació elevada i de la conseqüent pèrdua de poder adquisitiu.

Més informació
Parlem prepara una ronda de 10 milions per sortir a borsa
El millor mes de la història de l'Ibex 35
Avui et destaquem
El més llegit