Eugenia Bieto Caubet (Barcelona, 1950) presideix la Coordinadora Catalana de Fundacions. A Catalunya hi ha 2.000 fundacions que generen una activitat econòmica de més de 5.000 milions d’euros anuals i ocupen prop de 92.000 persones, el doble des de l’inici de la crisi de 2008. També ha estat la primera i, fins ara, única dona que s’ha situat en la direcció general d’Esade (2010-2018). En aquesta entrevista parla del finançament de les fundacions –el gran repte, diu, és aconseguir més fons privats– i del paper de la dona en el món de l’empresa.
Les fundacions catalanes generen una activitat econòmica que supera els 5.000 milions d’euros anuals i ocupen a gairebé 92.000 persones. Han duplicat el nombre d’assalariats en poc més de deu anys. Amb les crisis creixen més?
92.000 assalariats i prop de 40.000 voluntaris!. D'entrada, això s'explica perquè en vint anys s’ha doblat el nombre de fundacions. També s'ha donat una creixent professionalització: han incorporat personal amb perfils especialitzats en àmbits com les finances, la captació de fons o l’estratègia. Es pot pensar que les fundacions són organitzacions petites i no és veritat. N’hi ha amb 400 anys d’història. Però, responent a la pregunta que passa en èpoques de crisi, es veu clarament quan es miren les gràfiques d’ocupació a Catalunya que, quan baixa l’ocupació en general per les crisis, augmenta la de les fundacions. Són anticícliques. Hi ha moltes més necessitats en l'àmbit social en temps de crisi.
De les més de 2.000 fundacions existents, el 49% es dediquen a la cultura i el 39% a l’àmbit assistencial. Precisament, no són els sectors més rendibles ...
Les fundacions no busquen rendibilitat, això està claríssim. Evidentment, busquen tenir beneficis perquè és l'única manera de sobreviure. I han de demostrar davant de l’organisme de supervisió i control, el Protectorat, que apliquen els beneficis obtinguts a la seva missió. Per què és concentren en l'àmbit cultural i assistencial? Són àmbits molt grans. Pensem que en el sanitari estan les fundacions dels hospitals, amb milers de treballadors. Les fundacions no es mouen per una qüestió de rendibilitat sinó de necessitat: apareixen allà on hi ha una necessitat social.
A l'aterrar al món fundacional, t'adones del significat d’aquesta paraula que es fa servir tant que és el "propòsit"
Qui les crea?
Les fundacions es creen per voluntat d'un fundador que diu 'jo vull crear aquesta fundació perquè hi ha aquesta necessitat', sigui la que sigui. Si parles amb persones que han creat fundacions sempre et diuen el mateix: 'vaig veure que hi havia una necessitat no atesa'. Aquesta vocació d'impacte social i de benefici a la societat traspua a tot el seu personal. Jo, que vinc del món privat, estava acostumada a altres dinàmiques i cultures. A l'aterrar al món fundacional, t'adones del significat d’aquesta paraula que es fa servir tant que és el “propòsit”. El fundador ha sigut capaç de generar aquest esperit de treballar per un propòsit i això és un avantatge per atraure bons empleats.
Quina ha estat la seva vinculació amb fundacions?
Sóc una antiga alumna d'Esade. Després en vaig ser professora, vaig agafar responsabilitats, primer com a sotsdirectora i després com a directora general i, com a tal, vaig formar part del patronat de la Fundació Esade. Recordo molt bé les exigències de transparència, de fer les coses ben fetes i de la importància de la missió. A vegades la gent es pensa que les fundacions fan el que volen i no és així: hi ha una exigència legal i de transparència. En el seu moment, vaig entrar a la junta directiva de la Coordinadora Catalana de Fundacions de la mà de Pere Fàbregas com a representant de la Fundació Esade. Ara formo part també del patronat de la Universidad Loyola d'Andalusia; Acció Solidària contra l'Atur, que es dedica a donar préstecs a persones que estan a l’atur o en situacions de treball precari; a la del Palau de la Música-Orfeó Català i a la Climent Guitart.
Per què Catalunya dobla a Madrid en nombre fundacions? I el Barcelonès aplega gairebé la meitat de totes les fundacions catalanes?
Hi ha una qüestió històrica, de segles. Precisament, en una recent reunió a l'Orfeó Català parlàvem de l'associacionisme a Catalunya. Hi ha una llarga tradició i un exemple són els hospitals que darrere tenen una fundació. Si n'hi ha tantes a Barcelona i a l'àrea metropolitana és perquè hi ha molta població. És veritat que el nombre de fundacions està relacionat amb el nombre d'habitants. És una qüestió de capil·laritat, d’estar a prop dels col·lectius que ho necessiten. Però, segurament, la mida de les fundacions és més petita en el territori.
"Educar al donant, que entengui el que està fent i què li pot demanar a la fundació"
Les petites tenen més dificultats de finançament?
A vegades, la mida pot ser una dificultat per afrontar segons quins projectes. Per exemple, per innovar o per presentar-se a programes de la UE. Hem de continuar ajudant les fundacions petites i fomentar la capacitat de col·laboració entre elles. Tampoc hem d’oblidar la col·laboració publicoprivada. Les empreses privades hi tenen molt a guanyar. El gran repte és la captació de finançament. Quan veus fundacions com la Josep Carreras o la Pasqual Maragall, capaces de recollir moltes donacions, el seu impacte és molt més gran. Cal fer entendre al donant individual que les fundacions són necessàries. L'administració pública no arriba a tot arreu i l'empresa privada tampoc. Per tant, les fundacions són uns instruments absolutament necessaris. El nivell de desenvolupament, de maduresa, d'intel·ligència d'un país es demostra pel nivell de les fundacions que té. Les fundacions són uns actors fonamentals perquè el país arribi a un desenvolupament just, sostenible i inclusiu. Això també implica educar al donant, que entengui el que està fent i què li pot demanar a la fundació: no tant en una lògica d'intercanvi, sinó d’implicació en el projecte. El donant no actua només perquè tindrà una rebaixa fiscal.
Eugenia Bieto forma part dels patronats de la Universidad Loyola, Acció Solidària contra l'Atur, Palau de la Música-Orfeó Català i Climent Guitart | Mireia Comas
Del total d’aportacions que reben, un 27,1% són privades i un 72,9%, públiques. Aquests percentatges són similars en altres països?
Depèn dels països. Aquí tenim el repte d'augmentar el finançament privat perquè la dependència del finançament públic és massa alta. De fet, les fundacions són conscients d'això i intenten revertir-ho, ja sigui mitjançant donacions o ingressos pels seus propis serveis. Pel que fa a les donacions (fundraising) estem per sota de la mitjana europea. Claríssimament per sota. Un dels programes de formació amb més èxit que fem pels associats tracta de com captar donacions privades, com tenir una sostenibilitat econòmica.
Han pujat o han baixat les donacions privades?
Van baixar durant la pandèmia i ara s'han estabilitzat.
"El tractament fiscal és absolutament fonamental, tant per les fundacions com pels donants"
I com s'aconseguirien augmentar?
Amb un tractament fiscal més favorable. Parlem de França: van canviar la llei de mecenatge i van aconseguir incrementar les donacions. Qui dona ho fa per a una causa. Recordo fa cinquanta anys un noi austríac, amic de casa, que explicava que tenia pressa per fer les donacions abans de la declaració de renda. Jo no entenia res del que m’estava parlant. Em deia: tant dono, tant recupero després amb la renda i, al mateix temps, ajudo a aquestes organitzacions. Per tant, el tractament fiscal és absolutament fonamental, tant per les fundacions com pels donants.
Ara es tramita en el Congrés dels Diputats una modificació de la Llei de règim fiscal de las entitats sense afany de lucre i dels incentius fiscals al mecenatge. Què proposen?
Proposem diverses qüestions. Que es pugui augmentar el màxim de donació subjecte a una desgravació, dels 150 euros actuals als 300. També un tractament fiscal pel micromecenatge, per les donacions en espècie –per exemple, pel qui doni unes obres d’art– o que s’inclogui la figura dels endowments. Als Estats Units i al món anglosaxó és fa molt: el donant aporta, per exemple, 10 milions de dòlars però no vol que se'ls gastin sinó que els rendiments d'aquest capital serveixin per a les despeses de la fundació. Així s’aconsegueix estabilitat pel futur. Aquí s’ha fet poc sobre això. I també demanem una major seguretat jurídica en alguns conceptes sobre els quals hi ha llacunes legals. El projecte de llei contempla ajustos que fan el marc jurídic més segur.
Seguretat jurídica?
Les donacions en espècies o en serveis no estan regulades. Per exemple, que un despatx d'advocats elabori un informe o un gabinet de comunicació faci una campanya publicitària sense cobrar-ho. En això, avui dia, s’entra en una zona grisa. Només es permet donar coses més tangibles però no la donació de serveis.
Eugenia Bieto ha estat la primera dona i, fins ara, l’única que ha arribat a la direcció general d’Esade (2010-2018) | Mireia Comas
Està regulat en altres països europeus?
A França està totalment regulada la donació de serveis. Una altra qüestió sobre seguretat jurídica: per exemple, si ets donant d’un teatre, doncs, potser et podrien regalar, com a mostra d’agraïment, unes entrades pels seus espectacles. Aquesta petita contrapartida no està prevista en la llei i, algunes vegades, hi han hagut sentències que han considerat que aquest tipus de pràctiques són prestacions de serveis. Doncs, la llei ha de regular que hi pugui haver aquestes petites contraprestacions.
El legislador ho té al cap?
Tots els partits polítics ho tenen al cap. Es planteja en la proposta de llei que està en tràmit. Està molt consensuada.
Entrant en una altra qüestió, com és que hi ha tantes dones en les fundacions?
D’aquests 92.000 assalariats que treballen per a fundacions catalanes, les dones representen prop del 70%. A nivell de la direcció general o la gerència, també estem en un 70%. El problema és que, pel que fa als patronats, estem al 34%.
"A les dones no ens agraden les quotes, però, al final, hem acabat reconeixent que acceleren els processos"
Com és això?
Els presidents acostumen a ser homes i, normalment, els patronats es formen per cooptació. En la proposta de llei s’avança cap a l’objectiu que, com a mínim, el 40% dels membres dels patronats siguin dones. En els documents de bon govern de la Coordinadora Catalana de Fundacions ja s'indica a les entitats que vagin cap a la paritat de gènere en els òrgans de govern. A la pregunta de per què hi ha tan poques dones en els patronats, crec que passa com en el món de l'empresa. En aquest moments, les de l'IBEX ja compleixen el mínim del 40% i les cotitzades s'hi estan acostant. A les dones no ens agraden les quotes, però, al final, hem acabat reconeixent que acceleren els processos. Ajuda que hi hagi una llei que digui que el 40% ha de ser del gènere menys representat, ja siguin dones o homes.
Costa més que surtin les dones per càrrecs directius?
Algunes teories diuen que elles mateixes s’autoexclouen, però hi ha molts factors com poden ser els horaris o la dificultat per conciliar. Poder conciliar dins del món fundacional és més fàcil que en moltes empreses que et passes el dia viatjant.
I pel que fa a la presència de les dones en càrrecs directius de pimes?. Com estan en altres països?
Depèn del país. Els països nòrdics van per davant, però si ens comparem amb Itàlia o França, estem igual, o amb Àustria, on el percentatge de dones directives és baixíssim. Hi ha un sostre de vidre. A l'empresa petita i a la familiar estem pitjor que a l'empresa gran, però no molt pitjor que a la resta d'Europa.
Però tenen molta visibilitat ...
En general, a la dona no li agrada tant sortir a la premsa com als homes. És un peix que es mossega la cua. Per exemple, a les aules de les escoles de negoci es conviden directius per a que vinguin a explicar la seva experiència, normalment el 80% dels convidats són homes i només el 20% són dones. Després, en els casos que s'utilitzen en les aules, qui pren la decisió també són homes en un 80%. Amb això ja crees dins l'aula el biaix, inconscient, que qui pren les decisions són homes. Això passa per diferents raons. Estem cansades de veure debats públics o taules de congressos sense cap dona, només homes.
Quan estava a Esade va introduir programes de lideratge femení, han funcionat?
El primer any van ser finançats pel govern de Noruega juntament amb la CEOE i el Ministeri d'igualtat. La formació és un element crític. Quan tens aquestes promocions de dones a l'aula i després mires a on estan, al cap d’uns anys, veus que han fet un salt.
Eugenia Bieto en la seu de la Coordinadora Catalana de Fundacions | Mireia Comas
Però la realitat és que a les institucions econòmiques catalanes sempre surten més candidats homes que dones...
A vegades et preguntes què està passant. Però cada vegada hi ha més institucions presidides per dones. Per exemple, a Barcelona Global ja portem dues presidentes seguides. Espanya, pel que fa la presència de dones a la política, està al capdavant, amb més ministres i conselleres. Vulguis o no, la política va creant un role model. A mi em va passar que, quan vaig acabar la carrera, en un banc –que ja no existeix– no em van contractar perquè era una dona, però era qui tenia millor currículum. Ara és fa el contrari. Quan es busca la contractació d’un directiu, les empreses de selecció de personal tenen instruccions per part de les mateixes empreses que, entre els tres candidats, com a mínim hi hagi una dona. En les fundacions estem fent al revés: com que hi ha una majoria de dones, incloem un home entre els candidats. De totes formes han de canviar moltes coses, qüestions de bretxa salarial, horaris, cultural de conciliació, càrrega familiars repartides, ...