Ferran Ramon Cortés és director de l'Institut 5 Fars| Àngel Bravo
Ferran Ramon Cortés és director de l'Institut 5 Fars| Àngel Bravo

"Els empresaris no se senten còmodes parlant d'emocions"

El fundador de l'Institut 5 Fars, Ferran Ramon-Cortés, elogia les virtuts de les bones relacions i la comunicació tant a la feina com a la vida

Ferran Ramon-Cortés (Barcelona, 1962) va deixar enrere quasi 20 anys com a treballador per fundar l'Institut 5 Fars especialitzat en formació d'habilitats relacionals i comunicació. Col·laborador d'Esade i professor convidat en diverses universitats, Cortés ensenya als executius a comunicar-se en públic i elogia les virtuts de la comunicació interpersonal i el desenvolupament d'equips a l'hora de "solucionar conflictes, alinear-se i treballar millor". Li agrada tant explicar com viure i escriure. El seu últim llibre Más amistades y menos likes ens convida a fer-nos una llista de les nostres amistats i preguntar-nos on els convidaríem a sopar: a la cuina, a casa o al restaurant? De mitjana, es tenen entre 20 i 30 relacions actives que s'han d'endreçar com la roba d'armari. I de retruc, val més no deixar un t'estimo per dir.

Per què necessitem més amistats i menys likes?

La portada té un punt d'ironia perquè pot estar bé que tinguis likes si ets conscient què són. Jo reivindico que necessitem cuidar bé les nostres amistats presencials i no estar tan pendents dels contactes de les xarxes perquè ens roben un temps preciós. Encara estem dissenyats pel cara a cara i quan això passa la nostra relació canvia, es creen uns vincles que ens fan molt feliços i que no s’estableixen de cap altra manera.

"Estem dissenyats per poder captar milions d’expressions no verbals que ens indiquen si li caus bé o no a una persona"

Estem poc connectats en un món hiperconnectat?

Estem més connectats que mai i més desconnectats perquè hi ha poca profunditat en aquestes connexions. Són fugaces i molt oportunistes. Quan anem a dormir no ho fem amb la sensació de plaer d’un bon sopar amb uns bons amics encara que aquella tarda hàgim estat connectats amb 200 persones. Estem hiperconnectats en nombre de persones i de contactes però en canvi, aquestes connexions no tenen la força i l’emocionalitat del cara a cara. Alguns lectors reivindiquen que pots tenir un amic per Internet i no ho nego però és una excepció. Hem perdut la qualitat i hem multiplicat la quantitat. A les xarxes expressem i compartim una part de la nostra personalitat que no és el jo complet.

També queda fora de joc la comunicació no verbal.

Les xarxes no mostren ni el to de la comunicació ni la part no verbal i moltes vegades ens costa interpretar la correcta dimensió dels missatges. Jo em prenc malament un missatge que m’has enviat però tu no tenies cap intenció. El llenguatge no verbal és una part consubstancial de tots nosaltres i ens ha fet subsistir com a espècie. Estem dissenyats per poder captar milions d’expressions no verbals que ens indiquen si li caus bé o no a una persona, si hi estàs sintonitzant... Tot això es perd a les xarxes. Són relacions amb un dubte d’autenticitat sobre el que està passant. He vist molts follons causats per la mala interpretació d’un missatge.

Ferran Ramon-Cortés |Àngel Bravo

Fotografia d'Àngel Bravo

A vegades es creuen tots dos mons... Per a molts, no és estrany enviar un whatsapp a l’hora de sopar.

Tot això és molt nou, no ens hem regulat i estar tan connectats a l'instant és molt addictiu però això està danyant profundament les relacions presencials. Et poso dos exemples viscuts i absolutament reals: estava en un restaurant, tenia una família al costat on cadascú tenia el seu mòbil o tablet i l'única veu que vaig sentir durant tot el sopar va ser per demanar els plats. Em vaig preguntar: per què s'han gastat aquests diners? I l’altra és una persona somrient perquè llegeix un whatsapp mentre la del seu davant li està explicant un drama. És impresentable! No estàs ni amb el whatsapp ni amb la persona i en tot cas la persona l’estàs perdent segur.

"La gent que té millors relacions és més feliç i viu més"

Diga'm quin ús fas de les xarxes i et diré qui ets.

El problema és que a través de les xarxes puc mentir, ser un altre i simular que faig coses que no estic fent. Tot el món de les xarxes ben utilitzat és una benedicció però si li poses imaginació pots crear-te una pel·lícula espectacular i tenir una relació de whatsapp que no té res a veure amb una relació real. Hi ha un altre fenomen connectat amb la realitat política i social que estem vivint que és la gent que es descara a les xarxes amb barroeria i insults. És sorprenent. Ens dóna per racons de la nostra personalitat que no ens fan grans favors.

Estem segrestats pels nostres contactes i ens hi va la vida amb les nostres relacions?

Sí que ens hi va la vida amb les nostres relacions. Harvard va fer l’estudi més gran que s’ha fet mai sobre comportament humà i felicitat i va seguir 800 persones durant 75 anys. Què ens fa feliços? Els diners, l’estatus, l’èxit? Només la qualitat de les relacions correlaciona amb la felicitat. La gent que té millors relacions és més feliç i viu més. Alhora, molts estem segrestats pels nostres contactes. És útil, necessari i legítim tenir una xarxa de contactes però el problema arriba quan arrossegues aquesta xarxa a la teva vida personal. Durant la campanya electoral, una persona que anava a les llistes em va enviar un missatge polític a les 5 del matí i immediatament el vaig bloquejar. Al final, els contactes en horari laboral però a la meva vida no hi entren.

Què podem fer per desfer-nos dels convidats que no volem a la nostra vida?

En un moment concret podem tenir entre 20 i 30 relacions actives. No és una mesura científica sinó una conclusió del sentit comú de preguntar i repreguntar. Alguns amics són molt actius però quan penses en l'última vegada que hi vas sopar ja fa 6 o 8 mesos. Per tant, és un bon amic però no és actiu en aquest moment. Fes un càlcul molt fàcil: si tens 30 amics i cada dos mesos sopes amb un vol dir que cada dos dies hauries de sopar fora. Què fem amb aquells que hem decidit que no volem que siguin els nostres amics? Pot no haver-hi animadversió però no esteu en el mateix moment vital i no esteu gaudint mútuament de l'amistat. No has de taxar-lo ni fer-li saber que no està a la teva vida, simplement no has de dedicar-hi temps.

"La crítica pesa entre quatre i cinc vegades més que el reconeixement"

“Un cafè més amb un contacte és un cafè menys amb un amic”, afirmes.

La cortesia i el protocol ens porta al contrari. Com tinc confiança amb l'amic anul·lo la quedada mentre que amb el contacte accepto quedar-hi. Hauria de ser al revés. És una qüestió d'endreçar, fer i refer llistes i tenir-les presents. Proposo al lector que faci tres llistes: qui convidaria a sopar a la cuina (persones que donen sentit a la nostra vida), qui convidaria a sopar a casa (persones de molta confiança) i qui convidaria a sopar al restaurant (porta d'entrada per arribar a casa). El contacte mínim essencial és de 2 setmanes, 2 mesos i 2 anys, respectivament. Moltes amistats ho aguanten tot però val més agafar una norma de contacte mínim perquè a vegades les amistats viuen més del record que de la realitat. Hem d'estar molt en sintonia amb cada moment vital i és molt important que a casa no se't colin plastes perquè et poden enfonsar el sopar.

Malauradament, l’energia negativa pesa més que la positiva.

No és un defecte per depressió sinó un mecanisme de defensa per subsistir i captar els perills. La crítica pesa entre quatre i cinc vegades més que el reconeixement. Si estic amb una persona que em dóna energia negativa no la compenso només amb una me'n dóna de positiva sinó amb quatre o cinc. Tots hem experimentat sortir d'un sopar amb un grup i marxar a casa dient quin mal o bon rotllo al cos. És el contagi emocional d'un grup.

"Amb les amistats hem de fer igual que amb la roba de l'armari"

Quin és el secret per estar en cada moment amb les persones que volem estar?

Endreçar. Amb les amistats hem de fer igual que amb la roba de l'armari: cuidar la que t'agrada, treure la que no fas servir i deixar espai per la nova. Hem de ser selectius a partir de l'energia i no amb el significat de la relació. No perquè siguis el meu cunyat haig d'obrir-te la porta sinó que ho faré perquè em dónes energia positiva i així estaràs sempre amb qui vols estar. Socialment hi ha moltes etiquetes que sembla que hem de cuidar perquè sí però jo defenso que fins i tot has de refredar la relació amb un germà si aquesta relació t'està danyant i això no vol dir que deixis de ser germà sinó que t'hi apartes durant una temporada. Endreçar és 100% emocional tot i que racionalment potser hem de prendre una decisió que va en contra de nosaltres. Has de posar-te mentalment una persona al davant i veure quins sentiments tens o d'allò que t'enrecordes de l'última vegada que vau estar junts. Hem de ser honestos i confiar en aquesta intuïció perquè racionalitzant-ho sempre ens podem fer trampes.

L'últim llibre de Ramon-Cortés és 'Más amistades y menos likes'

L'últim llibre de Ramon-Cortés és 'Más amistades y menos likes' | Àngel Bravo

Què recomanes per sopar amb un mateix?

Escoltar el diàleg que tenim amb nosaltres mateixos sobretot en tres moments clau: quan em llevo al matí, quan em passa una cosa bona i quan me’n passa una de dolenta. És un termòmetre de com estic funcionant amb mi mateix. Allò que em dic a mi és el que acabo dient als altres. Els neuròlegs asseguren que tenim 60.000 pensaments al dia i el 90% són repetitius així que si entres en un cicle de pensaments negatius és molt fotut sortir-ne. Ser afectuós amb un mateix és assumir un error i no fustigar-se. Per això recomano anar a sopar amb un mateix i agafar consciència de com et tractes perquè així és com tractaràs els teus amics.

A les empreses falta formació en habilitats relacionals i de comunicació?

Es treballa molt més que fa uns anys i en moltes empreses ja és absolutament imprescindible. M'agradaria dir als empresaris que no és bonisme sinó que manejar bé les relacions i la comunicació fa que treballem més a gust i siguem més productius. És una qüestió de diners. Els equips amb bones relacions són molt més eficients, s'ho passen millor i viuen millor. Per això, els hi dic als empresaris que són responsables de les relacions que hi ha dins dels seus equips. S'indignen però hi han d'intervenir perquè si les relacions funcionen tot anirà com un tiro, però si es contaminen s'enfonsarà el xiringuito.

"Els empresaris són responsables de les relacions que hi ha dins dels seus equips"

La comunicació és una de les primeres coses que es retalla en època de crisi...

Com no es pot demostrar empíricament en un compte de resultats és el més fàcil de retallar. La tirania dels mercats se'ns ha colat a totes les empreses i impera la mateixa lògica a tot arreu. Això és pa per avui i gana per demà. He experimentat que els equips han quedat molt tocats després dels anys de crisi i les empreses estan fent mans i mànigues per remuntar-ho. Ara bé, empresaris i directius no se senten còmodes parlant d'emocions. Els de la vella escola tenen el pànic que es descobreixin les seves vulnerabilitats perquè creuen que perdran autoritat. És radicalment al contrari: quan es descobreix la dimensió personal d'un cap o director és quan realment se'l pot admirar. S'ha de tenir la màxima confiança possible amb els treballadors i això no necessàriament vol dir amistat. Les coses s'han de parlar i no s'ha de confondre amistat i confiança.

El paradigma dèbil de les emocions està canviant.

Encara hi ha molt terreny per recórrer. En una dinàmica de grups va haver-hi un treballador que es va posar a plorar i el director li va dir: 'Havíem quedat que aquí es venia plorat'. És el famós tòpic de la motxilla d'emocions que es deixa a la porta. Però, algú ha vist mai una motxilla d'emocions? Negar una emoció és negar una persona en ella mateixa. Si li dius a algú que no pot estar trist li estàs dient que no pot estar. És un absurd. La cultura de les emocions ha sigut durant molts anys especialment tabú. Els homes no ploren.

"Els polítics no saben demanar perdó"

Aconselles no deixar un t’estimo per dir. Sabem agrair i demanar perdó?

No. Per demanar perdó sempre ens sobra la segona part de la frase. El súmmum són els polítics que no saben demanar perdó, quan ho fan reparteixen a tort i a dret a tothom. Agrair ho fem poc en concret i molt en general, ens costa molt agrair un comportament específic. Sobre el t'estimo per dir, tinc una experiència impactant. Estava escrivint un llibre amb una anècdota molt maca sobre la meva mare, va venir a sopar a casa i em va dir que la volia llegir. Jo estava cansat, havia tingut un dia molt dur de feina i li vaig dir que no. Em va insistir i li vaig respondre que no m'atabalés i que ja li passaria. L'endemà em van trucar que s'havia mort d'un infart. Mai va veure la seva anècdota i és un t'estimo que no li vaig poder donar. No és tremendisme però la vida és així, no sempre hem de comptar amb el dia de després. És avui que estic bé amb tu i vull que ho sàpigues.

Més informació
Com construir relacions reals? Sense 'likes'
Impactar les emocions per guanyar
Com controlar les emocions a la feina
Avui et destaquem
Comentaris