El campionat del món de futbol està a punt d’arribar al seu alè final. La culminació serà el partit pel títol entre l’Argentina de Messi i la França de Mbappé, aquell home que reia com un veritable badoc quan un periodista li va preguntar si no seria més raonable fer servir el tren d’alta velocitat per desplaçar-se entre París i Nantes, i no pas el jet privat tal com feien habitualment.
La roda de premsa va finalitzar, segons més tard, amb una resposta de l’estrella de Bondy que retrata acuradament el personatge, uah, j’pense rien (sic), o sigui, “jo no penso res”. És probable que així sigui, perquè ja fa temps que sabem que per ser un futbolista estel·lar, les neurones són quelcom contingent.
La imatge menyspreable que el 6 de setembre passat van oferir Mbappé i el seu entrenador al PSG, Christophe Galtier, fent befa d’una pregunta seriosa sobre el malbaratament de recursos en el món del futbol d’elit, permet entendre quina mena de gent forma part de la bombolla futbolística.
A la cúspide de tot l’entramat hi ha la FIFA, la federació planetària, campiona de la corrupció i que amb la celebració del campionat del món a Qatar ha batut tots els rècords imaginables d’immoralitat i desvergonyiment.
No entrarem a recordar, un cop més, les condicions en les quals es va concedir l’esdeveniment mundialista a l’emirat del golf, perquè ja se n’ha parlat prou a molts mitjans, però sí que farem un breu esment al discurs que el president de la FIFA, el suís Giovanni Vincenzo Infantino, va pronunciar en la vigília a la inauguració del campionat i que va trencar tots els mesuradors del cinisme.
De la seva boca van brollar frases com “tinc uns sentiments forts, avui em sento qatarià, avui em sento àrab, avui em sento africà, avui em sento gai, avui em sento discapacitat i avui em sento un treballador migrant”.
Sembla estrany que, entre tal barreja de sentiments, no trobes ni una estona per sentir-se alopècic, que seria el més ajustat a la realitat. Però Infantino no es va aturar aquí, perquè per justificar l’absolutisme que regna a Qatar, ben avançat el segle XXI, va assegurar que “crec que pel que hem estat fent els europeus en els darrers tres mil anys, ens n’hauríem de disculpar durant els 3.000 anys vinents abans de començar a donar lliçons morals a les persones”.
Va reblar el clau afirmant que sap molt bé el que és l’assetjament, perquè, segons assegura, de petit li feien bullying per ser pèl-roig. Deu tractar-se el primer cas documentat d’assetjament per aquesta causa.
Més endavant tornarem a Infantino, però la pregunta que ens ve al cap ara és què és la Fédération Internationale de Football Association (FIFA)? Doncs bé, es tracta d’un organisme creat el 1904 a París per intentar posar ordre al futbol internacional, que ja començava a arrelar fora de les illes britàniques.
Van fer un primer intent de campionat del món el 1906, però va fracassar, i no seria fins al 1930 que se’n podria celebrar la primera edició, a Uruguai. Des d’aleshores, el negoci de la FIFA no deixat de créixer, fins a esdevenir una multinacional de caràcter privat -en el sentit que no cotitza a cap mercat ni té accionistes- que mou centenars de milions de dòlars.
El negoci de la FIFA no deixat de créixer, fins a esdevenir una multinacional de caràcter privat
Si analitzem les seves xifres entenem el perquè de la importància del campionat del món de futbol, que és la gran font d’ingressos de l’entitat. Si en els anys sense Mundial la facturació de l’òrgan de govern del futbol pot oscil·lar al voltant dels 700 milions de dòlars i generar pèrdues de més de 300 milions, en els anys amb Mundial els seus ingressos es disparen fins a situar-se entre els 4.000 i els 5.000 milions de dòlars, deixant uns beneficis colossals d’entre 1.500 i 2.000 milions.
Tota aquesta muntanya de diners prové majoritàriament de dues fonts, els drets de televisió i els productes llicenciats, que combinats proporcionen entre dos terços i dos terços i mig dels ingressos totals de l’entitat. Vist així, s’entén que Infantino estigui intentant que aquest gran torneig -el més important de l’esport planetari- es disputi cada dos anys en comptes de cada quatre.
Si com a dany col·lateral, l’aficionat acaba saturat de futbol i desconnectant emocionalment del seu esport favorit, a Infantino tant li fa. En altres paraules, mentre la preocupació d’algú enamorat d’aquest esport seria que d’aquí a cent anys es continuï practicant i encara aixequi passions, al directiu suís li preocupa de manera exclusiva que en el temps que li queda de mandat entrin el màxim de calés a la caixa i que ell pugui seguir vivint com un príncep de Les Mil i Una Nits. El seu sou anual com a president de la FIFA és d’uns tres milions d’euros.
Al directiu suís li preocupa de manera exclusiva que en el temps que li queda de mandat entrin el màxim de calés a la caixa
Al comandament de l’òrgan rector del futbol mundial hi ha Infantino, però també un estol de dirigents que completen l’anomenat FIFA Council (anteriorment conegut com a Comitè Executiu), que vindria a ser un consell d’administració que governa l’entitat entre assemblea i assemblea.
Aquest ens està format per -a més del president- 8 vicepresidències i 28 vocalies. El repartiment és geogràfic, en funció de la importància de les diverses confederacions continentals que el formen. D’aquesta manera, qui té més pes és Europa (UEFA, 3 vicepresidents i 6 vocals), seguit d’Àsia (AFC, un vicepresident i 6 vocals), Àfrica (CAF, un vicepresident i 6 vocals), Sud-amèrica (Conmebol, un vicepresident i 4 vocals), Centreamèrica, Nord-amèrica i Carib (Concacaf, 1 vicepresident i 4 vocals) i Oceania (OFC, 1 vicepresident i dos vocals).
Entre els vicepresidents destaquen personatges com el xeic Salman bin Ibrahim Al Khalifa, membre de la família reial de Bahrain, el multimilionari hongarès Sándor Csányi, el magnat de la mineria Patrice Motsepe, l’home de negocis paraguaià Alejandro Guillermo Domínguez Wilson–Smith, el qatarià Saoud Abdul Aziz M. Al Mohannadi, el magnat del tabac hindú Praful Patel o Fernando José Maciera Ferreira Araújo da Costa Sarney, fill de qui fou president del Brasil entre 1985 i 1990.
Recuperem la figura d’Infantino, un cop més, per recordar que va fer el salt a la FIFA després d’arribar al càrrec de secretari general de la UEFA, la confederació europea de futbol, sota el mandat de Michel Platini, que va haver de plegar per un cas de corrupció. Havia començat com assessor jurídic i va anar ascendint en la piràmide de poder fins a arribar al segon graó de l’entitat. Posteriorment, ell va aprofitar la defenestració del president de la FIFA, Joseph Blatter, el 2015 per, no cal dir-ho, un cas de corrupció per presentar la seva candidatura a la presidència.
Curiosament, el cas que va acabar amb les carreres de Blatter i Platini va ser el mateix, un contracte “desavantatjós” per a la FIFA que el primer va signar a favor del segon i que venia unit a un “pagament deslleial” en el mateix sentit direccional. Els qualificatius entre cometes procedeixen del diagnòstic que va fer la mateixa FIFA.
El 2016, Infantino va ser escollit amb una diferència prou generosa (115 a 88) respecte del segon classificat, precisament Salman bin Ibrahim Al-Khalifa, a qui hem presentat fa una estona com a actual vicepresident. Amb quatre i zero vots van quedar, respectivament, el príncep de Jordània, Ali bin Al Hussein, i l’exdiplomàtic francès Jérôme Champagne. Abans s’havia retirat el cinquè candidat, un personatge de nom extravagant anomenat Tokyo Sexwale. Els votants en aquesta elecció van ser les diferents federacions nacionals afiliades a la FIFA, 207 en aquell moment.
Alguns candidats van ser rebutjats per diferents raons: Michel Platini per corrupció i acceptació de suborns (el cas que hem explicat unes línies enrere) i el liberià Musa Bility per no superar “el test d’integritat”, sense que se’n fessin públiques les raons concretes. Veient la permeabilitat i tolerància de la gent dels estaments futbolístics amb la corrupció fa por pensar què li devien trobar a aquest bon home perquè el consideressin indigne per entrar a formar part de la casta de la pilota.
Qui pensi que estem fent un gra massa amb la corrupció de la FIFA hauria de saber que les primeres declaracions d’Infantino com a president de l’entitat van ser “hem passat de ser una organització gairebé criminal i tòxica, a ser una organització que es dedica al futbol”.
De la primera part de l’afirmació n’estem segurs; de la segona, no tant.
Un cop instal·lat al poder, el dirigent suís va fer-se fort fins al punt que a les eleccions del 2019 va aconseguir renovar el càrrec sense que cap opositor gosés de presentar-s’hi. Tot sembla indicar que l’any vinent tornarà a ser l’únic candidat a eleccions a la presidència de la FIFA, el que implicaria que començaria de manera automàtica el seu tercer mandat.
Tot el que hem vist fins ara -de Mbappé a Infantino- és la realitat del futbol de màxim nivell i de la gent que el dirigeix. Quan diumenge a les quatre de la tarda comenci a rodar la pilota a l’estadi de Lusail desitjarem que, com a mal menor, el badoc que reia el 6 de setembre passat no pugui fer realitat el seu somni d’esdevenir bicampió mundial.