La productivitat, repte econòmic prioritari. Així és com es titulava la tribuna amb què em vaig estrenar en aquest diari el juliol de 2022. Hi exposava la necessitat de millorar la productivitat per convergir en els nivells de renda per càpita amb la resta de països de l'eurozona i garantir un estàndard de benestar equiparable al dels nostres veïns. Entre les causes que aquell article esmentava, destacava l’estructura empresarial de Catalunya, basada exageradament en la microempresa. Actualment, representen el 93,9% del conjunt de les empreses de Catalunya, segons dades de l’Observatori de la PIME de Pimec.
En els darrers temps, el debat sobre la dimensió empresarial ha agafat força com un dels principals colls d’ampolla que afecta la productivitat de les nostres empreses. La dimensió empresarial és una variable clau que condiciona la capacitat de les empreses de satisfer demandes del mercat mitjançant la creació de valor afegit, atraure i retenir el talent necessari, i retribuir adequadament els accionistes, que constitueixen avui els principals atributs de la competitivitat empresarial. Tot plegat, fent-ho a més de manera sostenible en el temps i en millors condicions que la competència.
Una part significativa del nostre teixit empresarial té dificultats per assolir la dimensió empresarial òptima necessària per desenvolupar aquestes capacitats. Un dels símptomes més evidents d’aquest fet és l’elevada fragmentació que podem observar en molts sectors i territoris del país: un gran nombre d’empreses, però molt poques amb xifres de negoci mínimament significatives. En conseqüència, un desequilibri entre els indiscutibles beneficis que comporta la competència empresarial i els que es deriven d’afavorir majors graus de concentració.
En certa manera, l’estructura empresarial d’un país és el reflex de l’aposta d’un determinat model de política industrial; en el cas de Catalunya, el d’un model orientat al suport a les petites i mitjanes empreses i a la configuració d’un teixit diversificat. Aquest enfocament contrasta amb el d’aquells països que tradicionalment han apostat per models orientats a la creació de campions nacionals, com és el cas de França, que ha impulsat de manera deliberada la creació de campions nacionals en sectors estratègics, amb empreses com Airbus, Thales o Beneteau com a exemples industrials paradigmàtics. La principal característica d’aquest model és el suport explícit de l’Estat a empreses líders, així com el seu rol com a accionista o comprador, que n’afavoreix el creixement.
En certa manera, l’estructura empresarial d’un país és el reflex de l’aposta d’un determinat model de política industrial
Si observem els diferents models que han adoptat les economies avançades, trobem, als extrems, dues aproximacions oposades. D’una banda, aquelles que han situat empreses estatals o paraestatals com a motor del seu desenvolupament industrial. De l’altra, les que han confiat exclusivament en el mercat i en la iniciativa privada, amb els mercats financers com a principals facilitadors.
Tot i això, el creixement empresarial no depèn únicament del marc de política industrial, com ho evidencien altres països que tradicionalment també han apostat per models orientats a la pime, com el cas del Mittelstand alemany, que té una proporció similar de pimes que Catalunya, però té més del doble d’empreses mitjanes, sinó també dels incentius reals als quals responen les empreses. El fet que moltes optin per no créixer és, en bona part, una resposta racional a aquests condicionants i, alhora, un reflex de l’estat d’ànim del nostre empresariat.
Entre els factors que hi intervenen destaquen els de la càrrega burocràtica, la dificultat a trobar talent qualificat, desincentius fiscals, una retribució del risc del creixement sovint percebuda com a insuficient, l’accés al finançament i la incertesa associada al relleu generacional, que redueix l’horitzó necessari per amortitzar inversions estratègiques.
El repte no és només crear noves empreses, sinó aconseguir que les existents puguin créixer i evolucionar cap a dimensions mitjanes
En aquest context, el repte no és només crear noves empreses, sinó aconseguir que les existents puguin créixer i evolucionar cap a dimensions mitjanes. Cal entendre que sovint la via més efectiva per aconseguir-ho és per mitjà de la concentració empresarial, sigui mitjançant fusions, adquisicions o altres formes d’integració que permeten sumar capacitats, guanyar escala i competir en millors condicions. Facilitar activament aquesta evolució, tant entre empreses catalanes com en l’àmbit europeu, és probablement una de les assignatures pendents de la nostra economia i una prioritat ineludible en el debat sobre la dimensió empresarial.
En definitiva, en un món immers en la 4a Revolució Industrial i en les expectatives de millora de productivitat associades a la intel·ligència artificial, tenir una certa dimensió ja no serà una opció, sinó una condició necessària per competir. Facilitar el creixement empresarial no és només una política econòmica, sinó una aposta pel futur de la nostra prosperitat.