Què tenen en comú els termes halux valgus, galindó i juanete? Tots tres parlen de la mateixa cosa; aquella protuberància incòmoda que surt al costat del dit gros del peu. Però cadascun ho fa a la seva manera. En llatí, halux valgus vol dir -literalment-, dit gros desviat cap enfora. En català, el galindó, ja apareix en textos medievals, i en francès significa inflor o bony produït per la pressió.
En castellà, juanete, és un diminutiu de juan i el nom prové d'una metàfora popular. La protuberància del peu es veia com una mena de cap que sobresortia, i se li posava un nom propi, com qui posa un nom afectuós a un defecte corporal. Són tres paraules diferents per descriure el mateix problema, i tres maneres diferents d'entendre'l: la precisa, la descriptiva i la popular.
Els galindons es produeixen quan, per la laxitud dels teixits i dels tendons, els ossos del dit gros es desplacen. Això provoca un bony a la part exterior i una visible deformació del peu. Es calcula que entre un 25 i un 35% de la població pateix àlux valgus i entre la gent gran la xifra pot arribar al 70%. Per parlar de l’origen hem de referir-nos a qüestions genètiques, una situació difícil de prevenir perquè és fruit principalment de la predisposició genètica.
Es calcula que entre un 25 i un 35% de la població pateix àlux valgus i entre la gent gran la xifra pot arribar al 70%
Si a casa nostra tenim antecedents familiars de problemes de galindons, tindrem més números de patir-los. I no sempre passa als dos peus per igual, però el més probable és que si et surt en un peu t’acabi sortint a l’altre. Existeixen els galindons unilaterals, és a dir, en un peu només, però són poc freqüents.
Intervenció? Sempre que la qualitat de vida del pacient en surti reforçada
Pel que fa a la intervenció, molts pacients s'adrecen a la consulta preguntant quant de dolorós és perquè tenen entès que és una cirurgia que ho és molt, però tot evoluciona, la ciència avança, i entre les tècniques quirúrgiques, les diferents maneres d'aplicar-les i sobretot les tècniques anestèsiques, fan que sigui possible trencar fins i tot el dolor des del principi.
Així i tot, abans d'operar hem de veure si amb la intervenció millorarem la qualitat de vida del pacient. Existeixen correctors ortopèdics de farmàcia, però està demostrat que aquests l'únic que fan és posar el dit a la posició correcta mentre es porta el corrector. Un cop aquest es treu, el dit torna a la seva posició i no impedeixen que vagi a més. A més, acostumen a ser molestos i dolorosos. Per tant, no és massa habitual que insistim en l'ús d'aquestes pròtesis; és una opció que només endarrereix una mica la decisió final de la intervenció.
Perquè el galindó va creixent. És un dels ossos que hi ha just per davant del dit -que es diu primer metatarsià- i que es va desviant per la mateixa laxitud dels lligaments. L'os es va obrint com si fos l'agulla d'un rellotge i això fa que produeixi com un bony. Es va desplaçant i la punta de l'os va sortint. El que està indicat és fer-ho quan la deformitat està més avançada i quan el pacient té símptomes, perquè això és el que pot disminuir el risc de recidiva. Quan la deformitat és més gran, la corregeixes, i és més difícil que torni a aparèixer després. A més, la millora del pacient és molt més gran com pitjor estava al principi.
L’evolució de les tècniques a quiròfan
Clàssicament, es llimava aquesta protuberància i, per tant, no es corregia l'angle del dit de l'os. No fa massa -20 o 30 anys- que s'han desenvolupat noves tècniques per corregir l'angle. A més, hem canviat la manera de fer-ho: ja no obrim la pell sinó que intentem fer cicatrius més petites. El bisturí no l'utilitzes. El més habitual és que no hi hagi recidiva i que amb la cirurgia hàgim acomiadat el galindó. És cert que, la majoria de vegades -encara que la deformitat torni a aparèixer una mica- no acostuma a donar problemes.
El més rellevant -a l'hora de decidir si val la pena operar-se- és valorar tot el que implica la cirurgia. És absolutament recomanable que la intervenció la faci un traumatòleg cirurgià especialitzat en el peu, ja que això proporcionarà les màximes garanties d'èxit al quiròfan. Per norma, les intervencions dels galindons són ràpides i eficients. En la gran majoria de casos requereixen una recuperació no especialment llarga i els pacients operats tornen a caminar perfectament i a fer vida totalment normal.
Existeixen correctors ortopèdics de farmàcia, però està demostrat que aquests l'únic que fan és posar el dit a la posició correcta mentre es porta el corrector
Cal saber que s’està un temps amb un embenat, i que -tot i que es pot recolzar el peu a terra- no s’està al 100%. A més, és important tenir-ho present: qualsevol cirurgia és una agressió al cos i, per tant, sempre pot haver-hi alguna complicació d'infecció, d'alguna molèstia o algun problema amb els caragols o l'os. Passa molt poc, però mai el risc és zero.