La pregunta no és un reclam retòric, si atenem a les dades que acaba de facilitar l’Eurostat. En un darrer informe, l'oficina estadística de la Unió Europea descobreix que Espanya és el darrer país de la UE en percentatge de majors de 65 anys que segueixen actius. Fa 10 anys, representaven el 2% de la població i, encara que han passat al 2,7%, se situen en la darrera posició dels 27, lluny de la mitjana europea que en el mateix període s’ha incrementat del 4,2% al 5,7%; països com França, Bulgària, Lituània, Malta o Polònia han doblat la xifra, mentre que cap dels que l'han reduïda, com ara Àustria o Luxemburg, arriben ni de lluny al percentatge espanyol. A excepció de França, a les grans economies -Alemanya, Bèlgica i els països nòrdics-, entre el 7% i el 10% dels sèniors segueixen en actiu.
Anem a veure si la qüestió és més complexa com per plantejar-la en termes de droperia. Aproximar-se als motius pels quals hi ha menys sèniors actius a Espanya que a la resta de països europeus requereix analitzar els quatre vèrtexs del ring en què es debat el tema: l’esperança de vida de la població, la manca de joves que treballen -i, per tant, aporten recursos a la Seguretat Social-, l’edat de jubilació i la forma de construir les pensions. Quant als dos primers vèrtexs, Espanya se situa entre la població amb major esperança de vida de la UE, després de Mònaco, San Marino, Suïssa i Andorra -tots països petits-, havent escalat als primers llocs el darrer decenni. Aquest estirament de la piràmide d’edat per la part superior ha deixat en evidència la manca de població jove, capaç d’aportar els ingressos necessaris a la Seguretat Social per mantenir l’increment del nombre de majors: per una banda, com a conseqüència de la baixada brutal de la natalitat; per una altra, de les polítiques migratòries restrictives, i també, de la extraordinàriament alta taxa de desocupació entre els joves -quasi un de cada quatre-, que és la major d’Europa i duplica la mitjana. Aquest desequilibri es fa cada dia més gran i amenaça que en un parell de dècades les despeses de les pensions i la salut passaran de l’11% del PIB actual al 14%. Qui suportarà aquests costos si la ràtio de població ocupada i població major arriba a un quart el 2030 o a un terç el 2050?
La frenada de les jubilacions anticipades i la millora de la pensió si es prolonga l'activitat laboral a partir dels 65 anys han fet escalar l'edat de jubilació dels espanyols fins als 64,6 anys de mitjana
El tercer vèrtex de la discussió és l’edat de jubilació. A partir de gener d’enguany, per obtenir el 100% de la pensió s’han de tenir 66 anys, que augmentarà als 67 el 2027. El ministre José Luis Escrivá defensa que l’Estat espanyol hauria d’anar en la mateixa direcció que la majoria de països del continent i, per tant, retardar escalonadament l’activitat laboral fins als 75 anys. És veritat que s’han realitzat alguns passos: s’han frenat enèrgicament les jubilacions anticipades i la prolongació de l’activitat laboral a partir dels 65 anys millora la pensió. Aquests dos fets han provocat que, en pocs anys, l’edat de jubilació dels espanyols hagi escalat fins als 64,6 anys de mitjana.
I el quart, la forma de construir les pensions al nostre país. Es tracta d’un sistema públic, de repartiment -les classes actives financen les passives-, universal -tothom hi té dret, hagi o no contribuït- i, encara que també es basa en el criteri de proporcionalitat contributiva, hi ha un sostre per als que més han aportat, per tal de permetre que els que no han contribuït o ho han fet amb menor quantia disposin d’una pensió més o menys digna. Addicionalment, la màxima aportació permesa als plans de pensions individuals és de 10.000 euros anyals -8.000 provinents de l’empresa-.
Un actiu estratègic
Vegem. Som els més longeus entre els països grans; no hi ha joves de reposició que assegurin la continuïtat de les prestacions; l’edat de jubilació es retarda, però no contempla la possibilitat que cadascú decideixi el moment d’adoptar-la, a la vegada que es desenvolupa molt tímidament la capacitat de compaginar-la amb altres activitats remunerades; i la facilitat d’invertir en pensions privades esdevé bastant moderada per les penalitzacions fiscals i per les moltes limitacions inherents. Conseqüència: els sèniors espanyols s’aferren a la pensió pública -ben guanyada- quan abans poden.
I en canvi, els sèniors actius són un actiu estratègic. Per l’experiència i casuística, per la perspectiva, per la resiliència, per la fidelitat i per l’adaptació als entorns canviables i als moments. Aquests no són valors excloents als altres grups d’edat, però distingeixen el col·lectiu sènior. Respecte a la resistència al canvi, que s’associa freqüentment amb els majors, val a dir que no conec cap enquesta en què l’edat sigui determinant al respecte. Un dels factors d’èxit del miracle japonès del 1960 al 1980 va ser l’elevat percentatge de treballadors i directius de 65 anys en amunt que romanien a les seves kaishes, fet que segueix encara.
És vergonyós que els joves es trobin el panorama laboral creat
De ben segur que augmentaria immediatament el percentatge d’activitat dels sèniors espanyols, al menys fins a la mitjana de la UE, si s’establís una edat de jubilació flexible, on cadascú pogués decidir el moment, segons el tipus de treball que realitza, la circumstància personal i els interessos; si a la pensió pública s’incrementessin amb menors limitacions altres fonts privades -col·lectiva d’empresa i individual- i es reduís la seva fiscalitat; si es permetés compaginar la pensió, ben guanyada, amb altres activitats laborals remunerades. En definitiva, garantir una pensió pública per a tothom i aprofitar el talent sènior, com fan als Països Baixos, Suècia, el Canadà o Dinamarca.
L’altra dia, al diari Ara, @Etoiu va piular preguntant-se “per què volen fer que la gent gran treballi quan tenim joves que no poden treballar?”. Li respondré: és vergonyós que els joves es trobin el panorama laboral creat. L’estretor del mercat de treball que penalitza els joves no està a l’altura ni de la segona dècada del mil·lenni ni de la UE. Però pensar que els llocs de treball són finits i no depenen de la vitalitat de cada societat és reduir l’economia a una etapa precapitalista. Amb totes les deficiències, vicis i correccions indispensables per fer el sistema social i reequilibrador, el marc actual permet alliberar totes les forces socials i econòmiques davant la nova etapa de transformació digital que estem a punt d’encetar a Europa amb els fons europeus postcovid. Si en tres anys no són capaços de convertir la creació de llocs de treball de qualitat en l’objectiu principal de la nova economia, haurem perdut l’oportunitat històrica de refer el que no hem sabut fer les generacions des del 1970. Hi ha lloc per als joves -els més colpits-, per als immigrants que necessitem i per als sèniors actius. No podem prescindir de ningú. I aquest no és un altre reclam retòric.