El so de la sirena aèria va paralitzar la ciutat, potser només durant uns segons, o durant uns minuts de desconcert. Just abans que la població es llancés morta de por cap als llocs condicionats per a la defensa dels civils. Gernika estava preparada per al pitjor, però ningú es podia imaginar aleshores que allò que estava a punt de passar era l’infern. Des del terrat de la fàbrica d’armes ASTRA y Cía, una sirena aèria anti-bombardejos va donar el senyal d’alarma. No es pot saber quantes vides es van salvar gràcies a aquest so que, feia només uns mesos, l’equip de tècnics de l’empresa La Electricidad SA de Sabadell havia escoltat per primer cop a les seves pròpies instal·lacions.
Si el patrimoni immaterial és la forma amb la que els pobles recorden la seva identitat, aquell so nascut a Sabadell forma part de la identitat de Gernika.
Si el patrimoni immaterial és la forma amb la que els pobles recorden la seva identitat, aquell so nascut a Sabadell forma part de la identitat de Gernika
Els orígens de La Electricidad SA es remunten al 1896, quan neix com empresa dedicada a la producció d’instal·lacions i maquinària elèctrica. Els primers tallers varen funcionar als voltants de l’actual plaça del Gas de Sabadell i després, a la cantonada dels carrers Ferran Casablancas i Doctor Creuheras. Entre els anys 1900 i 1908 la producció es va traslladar a unes noves naus al carrer Bonavista, 16, amb una plantilla de 35 treballadors. El negoci funcionava bé i el 1911 es va constituir La Electricidad, SA (LESA) que, gràcies al seu bon funcionament, va acabar per aixecar la gran nau dissenyada per l’arquitecte Josep Renom com a primera peça d’una futura gran illa industrial entre els carrers Tres Creus, Covadonga, Moncada i la via del ferrocarril del Nord.
L'esclat de la Guerra Civil
Amb l’esclat de la Guerra Civil l’empresa va ser col·lectivitzada el mateix juliol de 1936, i va quedar sota el control d’un Comitè Obrer. La producció es va orientar cap a la indústria de guerra: tota mena de material bèl·lic, inclosos vehicles blindats, aparells i màquines elèctriques per a l’exèrcit i armadures de bomba. Inicialment la fàbrica va ser proveïdora de la Generalitat de Catalunya (Comissió d’Indústries de Guerra) i del Ministerio de Defensa Nacional, però com ja se sap, la guerra no va prosperar en aquesta direcció i a finals de 1937 va ser nacionalitzada, passant a dependre directament de la Subsecretaria de Armamento del Govern espanyol.
Però abans, entre setembre i novembre de 1936, als tallers de la fàbrica va començar a prendre forma la sirena de Gernika.
L’empresa comptava amb experiència en la fabricació de sirenes horàries, i durant la guerra varen dissenyar dos models bàsics, amb diferents variants i sofisticacions tècniques: la sirena horitzontal de tipus Y (d'un HP de potència) i la sirena vertical dels tipus Y al III (fins a una potència màxima de sis HP), amb un radi d’audició que variava entre els tres i els set km i amb un so que podia ser agut o greu. El model de sirena vertical és el que va tenir més èxit i, per atzars de la guerra, va acabar instal·lat al sostre d’una fàbrica a més de 600 kilòmetres d’aquells tallers que avui ja no existeixen. Antonio Foruria Uriarte, treballador d’Astra, va ser l’encarregat d’activar la sirena avui fa 85 anys, a les 16h20. En aquest precís instant comença la transformació: Gernika va passar de ser una ciutat per a convertir-se en el símbol de l’horror de la guerra.
Foc, foc i més foc
Des de primera hora del matí, Gernika era un remolí de gent que, cridada pel tradicional mercat dels dilluns, anava cap a la vila foral. Podem imaginar un ambient tens i és que ja feia setmanes que les notícies que arribaven de Durang pesaven a l’ambient o, a l’altra banda de la muntanya Oiz, bombardejada a l’abril.
5.000 ànimes poblaven la Gernika d’aquella època, si bé el mercat i la guerra havien fet que aquell dia hi hagués molta més gent: a més de les habituals venedores que s’hi acostaven amb els seus productes de la resta de la comarca, les gents vingudes d’altres pobles per a trobar-se amb les seves famílies, els nens i nenes que aprofitaven per jugar enmig dels carros, parades de verdures i d’intercanvi, també hi havia molts refugiats i refugiades que varen fugir dels seus pobles buscant protecció i sosteniment a la localitat.
El Govern Basc va xifrar en gairebé 2.000 les baixes civils, aproximadament un terç de la població total, encara que les xifres ballen d’una font a l’altra. I és que això d’amagar les dades i bombardejar poblacions civils no és cap cosa nova
El bombardeig es va produir en diferents onades i va durar tres hores i vint minuts. A les 16:20 es va produir el primer dels atacs, precedit pel so de la sirena de Sabadell: un bombarder lleuger Heinkel HE51 va descarregar una sèrie de sis bombes. Poc després altres tres aparells van deixar caure la seva càrrega d’explosius en diferents onades, fins a les 17:00 hores. El relleu el va prendre una esquadra d’avions més lleugers, que tenien ordres de metrallar a la població i que va complir el macabre encàrrec durant mitja hora. En una quarta fase el bombardeig pesat va anar a càrrec de diferents Junkers Ju52 durant mitja hora i, finalment, el cop de gràcia: un altre bombardeig lleuger combinat amb foc de metralla.
La vila va quedar reduïda a cendres. Segons diferents fonts, més del 85% de les seves construccions varen ser destruïdes per les bombes i l’incendi posterior, que va tardar dies a apagar-se. El Govern Basc va xifrar en gairebé 2.000 les baixes civils, aproximadament un terç de la població total, encara que les xifres ballen d’una font a l’altra. I és que això d’amagar les dades i bombardejar poblacions civils no és cap cosa nova. Tres dies després del bombardeig, un contingent militar de les tropes colpistes va entrar a la vila, va agafar el control i va destruir els censos elaborats per les autoritats basques, amb la qual cosa el recompte final de morts ha quedat en mans de les generacions futures. Institucions i societat civil ho han fet amb molta perseverança al llarg de tot aquest temps i entre les aportacions fetes, destaca la feina d’un grup de joves de la localitat que porta anys recuperant la memòria d’aquells dies mitjançant propostes culturals molt innovadores. S’anomenen Lobak, nets i netes, i són l'última generació que podrà recollir el testimoni directe dels i les supervivents. Juntament amb d’altres col·lectius de la ciutat, van ser els encarregats de seguir la pista de la sirena trobada a l’antiga fàbrica d’armes, que avui és un centre cultural.
S’anomenen Lobak, nets i netes, i són l'última generació que podrà recollir el testimoni directe dels i les supervivents. Juntament amb d’altres col·lectius de la ciutat, van ser els encarregats de seguir la pista de la sirena
Com cada any, a primera hora de la tarda d’avui, 26 d’abril de 2022, centenars de persones es tornaran a reunir al centre de la ciutat. Hi haurà qui aprofiti el dia per apropar-se fins al roure que vigila l’entrada de la Casa de Juntas, que miraculosament va sobreviure al bombardeig d'ara fa 85 anys.
I a les 16h 20 tornarà a sonar la sirena de Sabadell. I després, el silenci.